<![CDATA[À Punt - Articles i clips]]> 10 <![CDATA[À Punt - Articles i clips]]> <![CDATA[Transbetxí, en açò es va convertir la broma d'uns llauradors de Betxí de fer un Dakar casolà amb mules mecàniques]]> Has sentit parlar dels motocultors? I dels motorets o de les mules mecàniques? Són la mateixa màquina. Es tracta d’uns vehicles motoritzats que des de fa anys s’han utilitzat al camp valencià per a fer faena i que ara, com ha dit José Molins, membre de l’equip de Tresors amb història, ben bé podrien participar a les 24 hores de Le Mans. La història que el programa ha arreplegat a Betxí és ben curiosa. 

Com ha explicat José López, participant en el Transbetxí, “en el 89 o 88, que es veia molt el Dakar, vam començar a fer broma entre els amics. Vam decidir fer una carrera amb els vehicles que teníem per ací i així va començar el Transbetxí. Amb les màquines que nosaltres utilitzàvem al llaurar, anàvem i féiem una carrereta… I l'endemà, a tornar a llaurar amb la màquina”.

El nom de motoret deriva del que sempre ha sigut el motocultor per al camp de tota la vida. “Ja el gastaven els iaios per a treballar la terra”.  

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les formigues de ferro dissenyades per l'artista Capi Trillo: coneix el significat i el vincle amb Benicàssim]]> Leo Trillo ha acostat a Tresors amb història una formiga de ferro del seu germà, l'artista Alfonso Trillo, conegut com Capi Trillo. Segons Leo, "a Benicàssim les formigues s'han convertit en tot un símbol". El seu germà va faltar l'any 1997, però uns anys abans "Benicàssim ja estava ple de formigues de ferro". Capi va ser farer a les Columbretes. I un artista bohemi.

Com ha explicat el seu germà, Capi va treballar al Desert de les Palmes, com a vigilant forestal, a les Agulles de Santa Àgueda, "i ell des d'allà va veure la formiga". Seguint el dibuix de la formiga de ferro que ha portat al programa, comença a descriure el significat dels dos cossos principals de l'escultura que tenen forma d'insecte: "les vil·les de Benicàssim conformen un nucli i el poble de Benicàssim un altre. Després està la mar". Les formigues de Capi Trillo reprodueixen el mapa de Benicàssim vist des de certa altura.

El seu germà ―ha dit Leo― va ser un home bohemi, artista i molt estimat a Benicàssim. Leo també ha contat una anècdota de quan Capi va estar de guarda al parc de les Columbretes. Se li va ocórrer enviar una botella a la mar amb un missatge, en el qual demanava a qui la trobara que li escriguera. Els seus amics feien broma de l'ocurrència, però la casualitat va voler que un xiquet d’un poble d’Algèria trobara la botella i li contestara. Era el fill de l’alcalde d’aquella població i van convidar Capi a visitar-los. “I el meu germà va ser rebut com un rei". Allà li deien, “el de la botella, el de la botella”. Un bon dia va eixir cap a Cuba a la recerca d’una formiga blava, i ja mai va tornar. Va faltar en aquell viatge, quan tenia quaranta-tres anys. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[De ser llaurador, a crear un dels cines més grans d’Espanya. Així va ser el pare emprenedor de Miguel Cubells]]> Miguel Cubells fill ha portat al programa Tresors amb història un tresor que guarda de son pare: “Una filmadora de l’any 1923, de 9,5 mil·límetres. És com la càmera de vídeo actual, però de fa cent anys”. Aquest veí d’Alaquàs (Horta Sud) ha recordat que son pare la va comprar en els anys quaranta “i en els anys seixanta va complir la seua il·lusió, que era obrir un cine comercial”. I així va ser com va nàixer el cine Hercumar d’Alaquàs. 

El fill d’aquell emprenedor pot dir que és dels pocs de la seua generació que hui en dia atresora filmats tots els moments més importants de la seua vida. “Des que tenia huit mesos i ma mare em banyava en un llibrell, la meua comunió, la dels cosins…”.

Durant la conversa amb Miguel Cubells fill, l’etnòleg i historiador Joan Seguí li ha recordat que el cine va entrar a Espanya el 1895, “quan feia poc de l’estrena dels germans Lumière a París. En arribar a Madrid, poc després entraria a la resta de les ciutats espanyoles”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Francisco Roca Pallardó, el bomber valencià que va salvar la Geperudeta durant la Guerra Civil]]> Francisco Roca era bomber de l’Ajuntament de València el 1936, l’any en què la Guerra Civil va començar a Espanya. Matilde Roca, la filla, ha estat amb l’equip de Tresors amb història per a explicar la història protagonitzada per son pare. Tot va ocórrer en el començament de la guerra, "quan els milicians comencen a cremar esglésies", com ha apuntat l’historiador Vicent Baydal.

Vicent Baydal ha recordat que, quan aquell 21 de desembre del 1936 va començar l’incendi de la catedral de València, del palau arquebisbal i de la basílica, “l’alcalde Josep Cano Coloma (gener 1936- febrer 1937), que era del partit Izquierda Republicana, va cridar a la calma, com també el capità de les milícies, i Peset Aleixandre, president d’Izquierda Republicana”.

"Mon pare, el dia que va saber que uns companys seus anaven a perdre la vida a l'arquebisbat, va dir 'Jo sé per on he d'entrar'. Va fer un forat i va entrar a traure’ls", ha explicat Matilde. En aquella intervenció, el bomber, pensant més en el poble de València que en ell mateix, també va salvar la venerada imatge. Paco Roca Pallardó va salvar la Geperudeta d'aquell incendi. Aquella va ser una jornada molt intensa "i el palau arquebisbal es va cremar sencer", ha apuntat Baydal.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Saps que tenen en comú Antonio Gades, Marisol, Marujita Díaz i la ciutat d’Elda?]]> De vegades les famílies amaguen simpàtiques anècdotes i històries que en realitat pertanyen a l’esfera pública. I hi pertanyen quan els personatges protagonistes són persones reconegudes socialment o professionalment. És el cas de la història de Blanca Ródenas, una veïna d’Elda que ha participat en el programa Tresors amb història. Ha rescatat de la seua memòria vivències de quan era una jove de setze anys, i com va ser el seu tracte familiar amb el reconegut ballarí Antonio Gades, cosí prim seu.

Antonio Gades va nàixer a Elda el 14 de novembre del 1936, quan començava la Guerra Civil a Espanya. El ballarí i coreògraf, que va assolir molt d'èxit i reconeixement internacional, va ser el fundador del Ballet Nacional Espanyol. Amb el seu art va recórrer tot el món, on el van considerar un ídol del flamenc. 

Blanca ha explicat a l'equip de Tresors amb història que ella és la neboda d’Aurelia, la mare d’Antonio Gades. Fent ús de l'arbre genealògic ha recordat això: “Sa mare i el meu avi patern eren germans. Amb ells hem tingut de sempre molta relació perquè ells vivien a Elda. Quan Antonio Gades encara era un xiquet, se’n van anar a Madrid a viure-hi, però la relació va seguir”. Quan Blanca tenia setze anys va estar un mes a Madrid a casa de sa tia. “Durant aquells dies anava al teatre a veure’l ballar i allí, en la primera línia, era mirar-lo i se m'eriçaven els cabells”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Aureli Domènech, veí de l’Alcúdia: “Que et toque la mida jo sempre dic que és més que la loteria”]]> Al programa Tresors amb història arriben una gran varietat de records i artefactes que conformen la nostra cultura i història. Alguns d'ells són vertaderament desconeguts per a la majoria, com el que ha portat Aureli Domènech Bou, un veí de l’Alcúdia, la Ribera Alta, que ha participat en el programa dedicat a València com a capital del poble valencià. El capítol s'ha rodat al Centre del Carme Cultura Contemporània, al barri del Carme, un dels barris emblemàtics de la ciutat.

"Porte una mida de la Mare de Déu de l'Oreto de l’any 1889. Li va tocar a Oreto Boronat, la iaia de ma tia Anna. La mida és un símbol d’identitat del poble”. Les mides tenen la mateixa altura que la Mare de Déu de l'Oreto, uns 97 centímetres, sense comptar el suport on descansa, i es rifa el dissabte següent en la festa de la Mare de Déu. 

"A qui li toca en sorteig la mida crida: Ave Maria Puríssima!”

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així va participar una família de llanders dels inicis de la potent indústria del joguet d'Ibi]]> El veí d'Ibi Paco Esteve ha estat en el programa Tresors amb història per a parlar del seu iaio Jaume, un ferrer que treballava en la llanderia dels germans Payá, el germen de la primera empresa joguetera del municipi. Esteve ha recordat que "un dels fills de la llanderia va tindre la genial idea d'utilitzar la ferralla inservible i fer peces menudes per als xiquets". En un primer moment la idea era vendre aquells joguets pels mercats, per a veure si les mares ho compraven als fills. "I així va ser com l'empresa va deixar de fabricar llanderia per a centrar-se en la jogueteria", segons ha explicat Paco.

Alguns dels treballadors de Payà comencen a fundar altres fàbriques de joguets. "El meu iaio va eixir de Payá per a fundar Rico S.A, junt amb Santiago Rico. Als anys trenta, el meu iaio és el cap de fabricació. Allí van entrar també els seus quatre fills, que es van formar en l'ofici de mecànic de taller", ha contat Paco Esteve. L'objecte que ha portat al programa és un tramvia fabricat els anys trenta. Esteve ha explicat que en arribar el plàstic a la indústria van caure en desús materials com la llanda. Això sí, per a ell, "mai tindran els joguets de plàstic l'encant dels joguets de llanda".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Del sàndwitx al xàmbit: coneix l'origen del terme valencià]]> Hui en dia, quan comprem un gelat pel carrer paguem pel nombre de boles que porta. Una bola de gelat és el més econòmic i tres sol ser la quantitat màxima. Però no sempre ha existit el gelat venut amb boles. Al principi del segle XX la mida tenia la forma quadrada i l’aparell s’anomena xàmbit. El xàmbit ofereix una porció de gelat semblant a l’actual gelat al tall que es menja entre dues galetes de neula.

Un xàmbit és el que ha portat el gelater artesà d’Ibi, José Ramón Rico, a Tresors amb història. El senzill instrument va pertànyer a la primera generació de gelaters de la seua família. Com s’aprecia en la imatge, el xàmbit té diverses mides i segons la quantitat de gelat que agafava tenia un preu. “Valia un quinzet, dos quinzets, tres quinzets… com més quinzets tenies, més gelat menjaves”, ha explicat Rico.

La família de José Ramón Rico es movia per tot Espanya i el nord d'Àfrica venent gelat i poc abans de la Guerra Civil van tornar a Ibi. El 1957 van obrir un establiment a la plaça de la Palla del municipi i van impulsar la famosa marca La Ibense. Curiosament, el terme xàmbit té l'origen en el contacte dels gelaters valencians amb els anglesos a la Línea de la Concepción. Com ha explicat Rico, el sandwitch dels anglesos s'acabaria adaptant a xàmbit en valencià.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Didín Puig, la primera docent en valencià en època franquista]]> Susi Niclós i Natxo Escandell ens han portat a 'Tresors amb història' dues maletes amb molta història. Van pertànyer a Didín Puig, una periodista i activista cultural que el 1960 es va haver d'exiliar a París per la dictadura. Són les maletes amb què se'n va anar i amb les que cada vegada que tornava portava informació clandestina. Va estar anant i tornant de París a Benimodo, poble que la va acollir entre el 1960 i el 1973, quan finalment torna per a convertir-se en la primera dona docent en valencià en època franquista. Va fer classe al Col·legi dels Pares Jesuïtes, on a més de la llengua va fomentar l'amor per la història i les tradicions valencianes. També va ser la representant d'Ovidi Montllor, d'Al Tall i va ser reconeguda per organitzar, al Teatre Olimpya de París, un concert de Lluís Llach. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA['Voluntad', la pel·lícula muda que podria haver convertit Carcaixent en Hollywood]]> L'any 1928, Agustín Caballero, un emprenedor de Carcaixent va produir 'Voluntad', una pel·lícula muda amb la participació d'un director de prestigi, actors i actrius professionals i molts altres col·laboradors aficionats que aconseguiren fer un film d'una estimable qualitat artística i tècnica. No obstant, l’arribada del cinema sonor va frustrar el somni d'Agustín Caballero.

Ara, el fill del productor ens porta a 'Tresors amb història' el relat del que podria haver sigut un Hollywood a la nostra terra. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La història d’un modista alzirenc que va treballar per a Pertegaz captiva Pep 'Botifarra']]> La veïna d'Alzira (Ribera Alta) Xelo Rubio ha dut al programa Tresors amb història unes postisses dels anys quaranta que van pertànyer a un jove alzirenc. Ell era amic seu i li va contar que va tindre una infància difícil. Ara, la seua amiga ha volgut recordar-lo per a demostrar que es pot tirar avant. I li ha contat a Pep Gimeno Botifarra la singular història professional, vinculada al món de l'alta costura, del seu amic.

Xelo, que va ser amiga seua, ha preferit deixar el nom de l'amic en l’anonimat. “Aquestes postisses pertanyien a un home maltractat”, ha contat. Xelo ha relatat que quan era un xiquet va créixer amb un pare molt dur, que sembla que mai va acceptar el seu fill. “La seua família cosia roba que després venia al mercat. I ell es va ensenyar a cosir amb sa mare”. Aquelles primeres faenes dins de casa li van ensenyar un ofici que li marcaria el futur.

Quan era jove, també li agradava ballar i va decidir unir-se al grup del iaio Corretja, “un ballador d’Alzira molt estimat al poble i que feia classes de ball tradicional”. Xelo, recordant les paraules que l'amic li va contar, "com que a Alzira no trobava la felicitat, se’n va anar a Alemanya a prestar serveis domèstics a una casa. Després se n’anà a França, on treballava cosint". 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Els escurçons de Vilafranca, un ingredient fonamental d'un antídot mil·lenari]]> La periodista Violeta Tena va participar en el programa Tresors amb història per a portar un escurçó del seu oncle, un farmacèutic de Vilafranca (Ports). Com ha contat Tena, “a mon tio li agrada molt passejar i córrer per la muntanya, i també els escurçons i les serps. Quan se n’ha trobat alguna morta, l’ha agafada per a ficar-la en formol, com aquesta que he portat”. Una afició que li ve de son pare, el iaio de la periodista, que també era farmacèutic. 

I per què caçar escurçons? Com ha contat Tena, aquests animals, molt presents en les terres del nord de la Comunitat Valenciana, eren un dels ingredients principals de la triaga magna, un antídot mil·lenari que s'ha utilitzat al llarg de la història contra verins i tota classe de malalties. Pareix que els escurçons de Vilafranca i de Castellfort (Ports) tenien tanta fama que els apotecaris i metges de València els demanaven específicament.

Per als curiosos que vulguen aprofundir en aquest tema, Violeta Tena recomana el llibre De viperis. Taleques i escurçons, del metge de Vilafranca Joan Monferrer.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Una argentina que parla valencià tarberner]]> Victòria Soliveres és una argentina que parla valencià tarberner. Encara que ella ha portat un record del Centre Valencià de San Juan de l'Argentina, el veritable 'Tresor amb història' és ella mateixa i la seua història, que en tornar de l'Argentina, la seua família ha recuperat aquesta parla tan genuïna de Tàrbena, a la Marina Baixa. L'historiador Vicent Baydal assegura que la situació normal és que després d'algunes generacions vivint a l'estranger, la llengua es perda o s'adapte, però Victòria ha viscut i viu "sense deixar ses arrels". 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Coneix el sorprenent aparell elèctric de principis del segle XX per a la falta de vigor sexual]]> Germán Olivares Ordiñana, tio de Joan Olivares, sembla que va ser tot un personatge. Això pensa el seu nebot Joan i així ho ha contat a l’equip de Tresors amb història. Durant la reunió amb els membres de l’equip ha mostrat un dels molts records que ell guarda del seu oncle: “El catálogo del vigorizador eléctrico del dr. McLaughlin”.

Amb un format de quadern d’un roig intens, amb el qual sembla que volia no passar desapercebut, el catàleg mostra imatges d'un aparell que a finals del segle XIX i principi del XX es va posar de moda. “Deia que curava totes les malalties, però com el seu nom indica estava indicat per a una malaltia en concret, la del vigor sexual”, ha dit entre rialles Joan.

Aquell miraculós aparell que deia curar totes les malalties ho feia mitjançant ones elèctriques. “Era una mena de cinturó elèctric”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L'obús que no va esclatar en el bombardeig de la Vila Joiosa]]> Paqui i Teresa Mayor porten un obús italià que no va esclatar en el bombardeig del port de la Vila Joiosa el 1938. Son pare el va agafar després del bombardeig, el va buidar i el va tindre a casa tota la vida.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Coneix l’accidentada manera en què el creador de Pumby (anys 70) va descobrir l'afició pel dibuix]]> Emili Sanchis, el germà de l’il·lustrador Josep Sanchis, autor del popular personatge Pumby, ha participat en el programa Tresors amb història. Allí ha desvelat alguns secrets de família que expliquen per què el seu germà es va dedicar al dibuix. Josep Sanchis va assolir la popularitat entre les famílies espanyoles durant les dècades dels anys 50 al 80, per ser l'autor d'aquell simpàtic gat negre de nom Pumby. Aquells còmics han tingut protagonisme al programa. 

L'il·lustrador Josep Sanchis Grau va ser una de les figures rellevants de l’Escola Valenciana d’Historieta. Després dels anys de popularitat, el gat negre Pumby quasi va passar a l’oblit, fins que fa poc Dolmen Editorial va recuperar aquell felí per al públic menut. Josep Sanchis, que va faltar l’any 2011, va crear un dels personatges preferits dels xiquets i xiquetes durant quasi 30 anys (1955-1981).

De tragèdia en tragèdia

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[A qui va pertànyer aquesta samarreta de futbol?]]> Era un mític jugador del València CF galàctic: Predrag Mijatovic. Quan el jugador se'n va anar al Reial Madrid, Voro conta a Carolina Ferre entre riures que li va pegar la volta a la samarreta i la va castigar cara la paret. Però ara l'ha portada al programa perquè esdevinga un dels Tresors amb història. Voro, a més, tenia un bar mític on anaven els jugadors del València CF i d'aquests moments ens conta que Mijatovic "parlant, era una persona serieta".

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Els documents que acrediten Virtudes Cuevas com a miliciana francesa i supervivent de Ravensbrück ja són uns 'Tresors amb història']]> El document que acredita que va pertànyer a la resistència francesa i l'acta de detenció que la va deportar al camp de refugiats de Ravensbrück. Aquests són els dos documents que dos familiars de Virtudes Cuevas han portat a Tresors amb història. Ella és tota una personalitat en l'àmbit internacional, però potser ací la seua història és encara prou desconeguda.

Virtudes Cuevas va nàixer a Sueca el 1913. Quan acaba la Guerra Civil, se'n va exiliada, passa la frontera i s'introdueix en la resistència francesa, on va tindre diferents noms de guerra, entre ells Madame Vidal o Carmen. Ella va d'enllaç a la zona de Bordeus als Pirineus bascos, però algú del seu comando la delata, la torturen i es queda estèril. Els francesos col·laboracionistes amb el règim de Vichy la detenen i els nazis l'envien amb el comboi de les 27.000 cap a Ravensbrück, que era un camp de dones on va morir 92.000 persones. Es produeix l'alliberament del camp, i per això, Virtudes sobreviu i hui en dia, podem comptar a les nostres terres amb documents tan importants com els que els seus familiars ens porten.

Ells són Pep Sampedro i Yolanda Palacios, que va conéixer Virtudes en persona quan vivia a París. D'ella recorda que, en lloc d'anar a ensenyar-li els monuments i edificis de París, li va mostrar un cementeri mentre li contava anècdotes i històries amb els seus camarades.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Maria, l'estudiant d'enginyeria que es guanya la vida a l’Albufera portant una vela llatina]]> Maria Garrido té 23 anys i sembla que de menuda no va tindre molta elecció. Tot va començar quan son pare li va construir El Batistet, un vaixell de vela llatina, quan ella tenia tres anys. I en el seu record han quedat les paraules que li va dir en acabar de fer-li'l: "Maria, aprén a navegar!". I així és com despertà l'amor de Maria per la vela llatina. Viu a Silla (Horta Sud), un dels pobles banyats pel Parc Natural de l'Albufera.

Com ha explicat son pare a l'equip de Tresors amb història, "vaig construir El Batistet imitant a les barques que navegaven per l'Albufera fa cent i dos-cents anys". El Batistet té només 21 pams. Només caben dues persones i està pensat per a navegar per l’Albufera. 

Durant el passeig que Maria ha fet amb un membre de l’equip de Tresors amb història ha contat com van ser els seus inicis al món de la vela: “Primer vaig començar amb altra barca més gran, però la tècnica és la mateixa. Siga la barca que siga. L'única diferència és que en la barca menuda no hi tenim timó, tenim rem”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Els dos cartells que van marcar l'inici de la popularitat de la festa de la Tomatina]]> El que va ser alcalde de Bunyol pràcticament durant quatre legislatures, Ximo Masmano, ha compartit amb Tresors amb història una vertadera joia vinculada als inicis de la festa de la Tomatina de Bunyol. Masmano ha mostrat els primers cartells que van ser dissenyats i inspirats en una festa que ha traspassat fronteres i ja és coneguda a tot el món.

Es tracta d'aquestes dues acolorides il·lustracions fetes el 1978, per al concurs de cartells que va fer l'Ajuntament de Bunyol. Aquests van ser el primer i segon premi, per votació. En aquella ocasió es van presentar entre catorze i setze dibuixos. L'exposició dels cartells es va fer a l'Ajuntament. Dos cartells, que sens dubte, marquen l'inici del procés de difusió d'una festa reconeguda a tot el món, acaparant fins i tot les portades d'alguns periòdics internacionals.

Ximo Masmano, que va ser l'alcalde durant quatre legislatures i fins a 2015, primer com a militant del Partit Comunista i des de 1987 amb Esquerra Unida, ha viscut la festa des de sempre des de la primera línia. Coneixedor de la seua història, ha recordat que la primera celebració de la Tomatina va ser l'any 1945, en acabar la II Guerra Mundial. I els anys cinquanta, durant uns anys, va estar prohibida. "Es va prohibir en el 56. I aquell any es va celebrar "l'enterrament de la tomaca", com a protesta, ha dit. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esther García, la primera dona a ingressar en la banda de la Unió Musical de Cocentaina]]> El programa 'Tresors amb història' ha arreplegat la història d'Esther García, la primera dona que va entrar a la banda de la Unió Musical de Cocentaina el 1978.

Eren anys de canvis, on les dones comencen a participar en els actes de l'espai públic. Gràcies al seu pare, Mario García Pla, que formava part de la junta directiva ocupant el càrrec de vicepresident, va aconseguir que la seua filla començara a cursar la formació de música, ja que la seua il·lusió era que els seus fills continuaren amb aquesta tradició familiar.

Esther va començar l'any 1987 a estudiar a l'escola musical, però va ingressar a la banda de la Unió Musical l'any següent. No va ser fins al 1989 que la flautista va poder traure el seu instrument a passejar pels carrers del municipi. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La pesquera de cingle, el llegat dels llauradors de la Marina al món de la pesca]]> L’activitat pesquera ha sigut al llarg de la història un ofici molt present a la Marina Alta com també l’agricultura. En anys de crisi en què el camp no era suficient, els llauradors van haver de ser molt creatius, així és com va nàixer la pesquera del cingle. 

Aquesta tècnica consisteix en la instal·lació, a un penya-segat, d’unes estructures de fusta, ferro, canyes i cordes que acaben en un canyís. Damunt de la qual es colocava una persona per a pescar amb l’ajuda d’una corriola de puja i baixa per apropar-se a l’aigua. 

A més a més aquesta modalitat s’anomenava ‘a l’encesa’, és a dir amb fanals, perquè es practicava durant la nit. L'objectiu, capturar tota classe de peixos.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coneix la sorprenent història de Marita, l’única dona alacantina deportada a un camp de concentració nazi]]> Cada vegada es coneixen més històries de valencians en camps de concentració. Al voltant d’uns 600 valencians van ser deportats. Totes aquestes històries amaguen moments molt durs, però algunes com les de María del Carmen van tindre un final feliç.

En l'últim programa de la segona temporada de Tresors amb història va participar María Victoria Martínez, veïna d'Alacant, per a contar la història de la germana del seu besavi. La història de María del Carmen Pomares Monleón, més coneguda com la tia María o Marita, que va ser l’única dona alacantina deportada a un camp de concentració nazi. Marita va estar presonera, concretament, al camp de Ravensbrück, per a després ser traslladada a Leipzig.

Entre els objectes que ha portat María Victoria es troba una carta que va escriure Marita, que té un gran valor sentimental per a la família. En aquesta carta la presonera contava als seus familiars que son fill havia estat a Mèxic, on s'havia pogut retrobar amb son germà Manuel Pomares, un escriptor, advocat i membre de diversos governs republicans que estava exiliat a Mèxic des de l’any 1942.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pili Navarro, la perruquera que el 1975 va revolucionar la tècnica de la permanent a Onda]]> Tresors amb història ha visitat Onda i, tal com ha dit la conductora del programa Carolina Ferre, "si la televisió va a Onda, ha d'estar la tia Pili amb la seua història de la permanent i de la seua perruqueria". Pilar Navarro, una mare de família amb dos fills i ofici de modista, el 1975 va decidir que el que ella volia era ser perruquera.

Quan la historiadora Irene Ballester li ha preguntat per què ha triat l'ofici de perruquera, Pili li ha contestat: "perquè jo cada vegada que tornava de la perruqueria havia de refer-me el monyo, al meu gust. I ma mare sempre em deia: 'I per què vas a la perruqueria'?".

Així va ser com Pili es va assabentar que a ella el que li agradava era pentinar, més que cosir. "Així que vaig decidir ensenyar-me". I dit i fet, es va apuntar a un curs a València i cada dia, abans d'anar-se'n a classe, repartia els xiquets entre la família. "La meua filla es quedava amb ma mare i el meu fill, amb la meua sogra. I jo me n'anava cada dia a València en autobús. Allí estava de huit del matí a huit de la nit. Així vaig estar sis mesos".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La increïble història de Pepe Sellés, el primer valencià nascut al Japó]]> Cap al final del segle XIX un conflicte familiar va portar uns valencians a fugir ben lluny. La història que s'ha transmés és que per a allunyar-se d'una madrastra, diversos membres d'una família de Novelda se'n van anar a l'altra punta del món a viure. Així comença la història de José Sellés Ojino, conegut en el seu poble com a Pepe el Japonés. Ell va ser el primer valencià nascut al Japó. Una història que han portat fins a l'equip de Tresors amb història les seues filles, Rosa Sellés i Maria Lluïsa Sellés.

José Sellés a València era més conegut com a Chan i a Novelda com a Pepe el Japonés. Aquell jove de pares i avis valencians va estudiar als col·legis dels jesuïtes i dels dominics al Japó. D'adult ingressà a l'escola d'aviació de Nagoya, actualment la quarta ciutat més gran del país.

La família de Pepe va estar domiciliada a la ciutat japonesa de Kobe. Ciutat que per altres circumstàncies ara continua guardant relació amb les terres valencianes. Com han explicat les filles de Pepe el Japonés a la historiadora Irene Ballester, "el meu avi (que vivia al Japó) com que volia que el fill tinguera nacionalitat espanyola, el va enviar a Espanya a fer la mili. Però va esclatar la guerra i ell va quedar en la zona roja".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Maruja Tomás, la vedet de Montaverner que compartia popularitat amb James Stewart, Judy Garland i Henry Fonda]]> Tresors amb història, programa rere programa, és un descobridor de talents valencians, molts dels quals havien quedat oblidats. Gràcies a l'equip del programa i al seu treball amb aquest projecte per a crear un arxiu col·lectiu i col·laboratiu de records que tinguen un màxim de cent cinquanta anys d'antiguitat.

Entre aquest patrimoni cultural valencià, regirant entre els objectes quotidians i els tresors amagats als racons i calaixos de les llars valencianes, han trobat Maruja Tomás. Actriu i artista, famosa als anys trenta, que ha arribat al programa de la mà d'una familiar seua, Reme Tomás.

Com ha explicat Reme Tomás a la historiadora d'art Irene Ballester, "Maruja va ser una cantant, vedet i actriu valenciana que va nàixer a Montaverner el 1912 i va morir a Lió el 1977". Una dona valenta que en triomfar va compartir protagonisme als cromos de l'època amb figures de la talla de James Stewart, Judy Garland i James Fonda". I aquests són només els primers noms que ha anat enumerant.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Un clarinet, testimoni de la immigració de valencians als Estats Units a començament del segle XX]]> Juan Oltra ha portat al programa Tresors amb història el seu tresor millor guardat. Un objecte que va fer les Amèriques i després va tornar a Planes, des de Nova York. Ha mostrat a l'equip del programa el clarinet que son pare va portar des dels Estats Units.

Com ha explicat aquest veí de Planes, al Comtat, també clarinetista com son pare, a conseqüència de la crisi de la fil·loxera ―una malaltia que va afectar les vinyes fins a arrasar els cultius de moltes comarques alacantines― "molta gent va emigrar als Estats Units". El seu pare en va ser un. 

Tirant mà dels records que li queden, Juan ha explicat: "Mon pare crec que va començar a treballar en una empresa de ferrocarrils que es deia La Pennsilvània (The Pennsylvania Railroad Company). Ell tenia 19 anys". Aquell jove de Planes uns anys més tard va decidir viatjar cap a Nova York, on fei faena en una pastisseria del Bronx anomenada Valencia Bakery.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Agustín Trigo, el farmacèutic visionari valencià que va crear el Trinaranjus a principis del segle XX]]> El farmacèutic José María de Jaime ha portat al programa Tresors amb història uns objectes ben particulars per a recordar la figura d'un insigne personatge valencià. Ha dut algunes de les primeres ampolles amb què Agustín Trigo venia una novedosa beguda que ell mateix havia creat. El doctor Trigo va ser el creador, el 1935, del Trinaranjus. Es tractava del primer refresc a Espanya sense gas i elaborat a partir de taronges. Agustín Trigo va ser un farmacèutic visionari i pioner en la creació de les primeres begudes refrescants.

Una història que —segons José María de Jaime— recorda a la de la marca Coca-Cola, la que "com algunes fonts diuen, es va inventar en una farmàcia als Estats Units, això sí, amb permís del poble d'Aielo de Malferit, que manté que la fórmula ve d'allí".

Preguntat per què el farmacèutic Agustín Trigo utilitzaria la taronja, la resposta ha sigut l'esperada: "Pels excedents valencians. Es volia buscar una eixida al producte d'ací. El doctor Trigo va començar creant la Naranjina, que era un suc sense gas, mentre en paral·lel va produir el producte efervescent, l'Orangina". De Jaime recorda el que passava als anys vint del segle passat als laboratoris del doctor Trigo. Però no va ser fins als anys trenta quan trobem aquests productes en la publicitat, amb la botella trilobulada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L’olla exprés calpina d'on van menjar Ava Gardner, Orson Wells i Sara Montiel]]> D’aquesta olla de pressió dels anys cinquanta, que pertanyia al parador Ifach, van menjar al seu dia moltes personalitats del món de la cultura i la política. Noms nacionals i internacionals. Per citar alguns exemples, a les taules del parador van seure —alguns fins i tot hi van passar temporades— des d’Azorín, a Orson Wells fins a actrius com Sara Montiel i Ava Gardner. I també polítics com Manuel Azaña i Indalecio Prieto, entre molts altres, els agradava deixar-se veure's per aquest racó del Mediterrani valencià.

Virginia Valcárcel, neta dels propietaris d'aquell hotel-parador —que va tancar les portes l'any 1998—ha portat aquest apreciat objecte familiar al programa Tresors amb història. Valcárcel ha explicat que l’olla exprés pertanyia a la cuina d'aquell hotel-parador “que van fundar els meus iaios el 1935”. Com ha contat la neta, es tractava  d’un restaurant “de nivell” d'aquesta zona que limita amb Altea, Dénia i Benissa.

La xef Susi Díaz s’ha ficat en la pell dels avis de Virginia, i ha pogut entendre com aquest revolucionari objecte de l'època facilitaria el treball diari a la cuina de l'hotel-parador. “És que a les olles de pressió es fan molt bé els caldos, perquè realment un caldo, siga de carn o de peix, no necessita una cocció lenta”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mariana Torres, la republicana a qui el franquisme va rapar la trena per a humiliar-la]]> El cas de Mariana Torres no va ser un cas aïllat. Com ella moltes dones més van ser humiliades per les seues idees polítiques contràries al franquisme. Quan el programa Tresors amb història afronta la segona temporada, per als presentadors encara queden en la memòria els records d'objectes de la primera. 

Durant una entrevista per a Les notícies del matí, l'historiador i copresentador del programa Vicent Baydal va confessar que l'objecte que més l'havia impactat fins ara és "una trena d'una dona que van rapar el 1939. En entrar les tropes franquistes a Sagunt, li van tallar el monyo. Aquest és un fet que els historiadors tenim documentat, però no és habitual que algú guardara aquests cabells durant tants anys".

La trena de la qual parla Baydal va pertànyer a Mariana Torres Esquer. L'estimat objecte ha arribat al programa de la mà de les investigadores Gema i Mònica del Rey, dues germanes que estudien els casos de les dones rapades durant el franquisme. "Un dia, la nostra mare parlava amb una amiga i aquesta li va dir: "A la meua iaia la van rapar i el meu germà guarda a casa la seua trena".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fanals amb el codi de colors del tren dels anglesos, el tresor d'Isidro heretat del seu avi]]> El 2022 es compleixen 53 anys des de l'últim viatge del tren dels anglesos. Aquell ferrocarril prestava servei en la línia Alcoi-Gandia i amb la revolució industrial va dur la modernitat i el turisme a la regió. Les locomotores, fabricades a Manchester, van arribar al port de Gandia amb vaixells de vapor. El net i fill d'uns d'aquells treballadors, Isidro Ferrando, ha recordat la seua família en el programa Tresors amb història.

Una família de ferroviaris, unes vides vinculades a un tren, el que al final del segle XIX va unir tres comarques, la Safor, l'Alcoià i el Comtat. Tot ocorria i era possible a 26 quilòmetres per hora. Una línia que va donar faena a molts joves amb ganes de treballar, com va ser el cas del pare i l'avi d'Isidro.

Isidro Ferrando ha dut al programa dos fanals dels que s'utilitzaven en el tren. Un era de l'avi Isidro i l'altre de son pare, també ferroviari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El vestit que simbolitza la lluita de les dones d'Ontinyent per desfilar en els Moros i Cristians]]> L'any 1988 el periodista Josep Antoni Molla d'Ontinyent escrivia en la premsa que tres dones havien sigut expulsades per desfilar en l'Entrada d'una comparsa dels Moros i Cristians. Aquell any les dones van decidir eixir en l'Entrada infiltrades. Però va ser l'últim en què es van amagar.

El programa Tresors amb història ha retut el seu xicotet homenatge a LES dones que l'any 1988 van començar a remoure els fonaments de la festa dels Moros i Cristians d'Ontinyent. La historiadora de l'Art Irene Ballester ha parlat amb Marian Tortosa, una de les protagonistes d'aquella fita històrica.

Aquell gest, decisió d'un grup de dones, va marcar un abans i un després en les festes d'Ontinyent. Com a conseqüència l'any següent les dones ja van poder desfilar en l'Entrada de Moros i Cristians. Ho van fer en la mateixa comparsa que un any abans abandonaven, en ser assenyalades per alguns responsables de la festa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Luis Oms, el pastisser de Peníscola que va contribuir a recuperar el dolç predilecte del papa Luna]]> A l'equip del programa Tresors amb història li interessa tots aquells objectes vinculats al patrimoni cultural valencià. Tresors amb història poden ser objectes com un perol per a fer all i pebre fins al procés d'elaboració d'un dolç. Tots ajuden a contar la història del poble valencià. Aquest és el cas de la història que ha contat a l'equip del programa Lluís Oms, un veí de Peníscola més conegut com "el frare". 

Lluís ha regentat la pastisseria Oms, davant la platja, que son pare va obrir l'any 60, quan ell tenia deu anys. "Primer vam començar com a gelateria i després va vindre la pastisseria Oms. A l'estiu féiem gelats i a l'hivern dolços". Ells van ser la primera gelateria en aquesta ciutat costanera del Baix Maestrat. "Tan sols hi havia una senyora que feia polos i nosaltres".

La família Oms va decidir recuperar a Peníscola el cultiu dels arbres de citronat, per tal d'elaborar el dolç que més agradava a Benet XIII, més conegut com el Papa Luna. El citronat és una fruita semblant a la llima, però més grossa i amb molta més corfa, que és aprofitada per a confitar-la. Un fruit que en temps del Papa Luna era freqüent a Peníscola i el seu voltant.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La dolça història de les orelletes de Bétera]]> Carmen Inglés li ha portat a la xef Susi Díaz tres canyes que arrosseguen una part de la història a Bétera. Les ha portat per a començar la nova temporada de Tresors amb història. Tres canyes que ràpidament han captat l'atenció de la xef, perquè amb elles Carmen li ha explicat una tradició antiquíssima d'aquesta localitat als peus de la Calderona.

Perquè a Bétera, a més a més del seu castell i de la coneguda festa de les Alfàbegues, tenen una tradició molt dolça: la de fer orelletes. I les tres canyes s'utilitzen per a preparar aquest dolç popular d'origen àrab, un menjar que sols cuinen en les festes majors del mes d'agost. "Quan arriben les festes d'agost, ja sigues obrer o majoral, les mares i les famílies, totes comboien i diuen: ale, a fer orelletes", afirma.

"A mi em va ensenyar la tia Barbereta, una dona que va morir als 104 anys. Era una dona que sabia fer-les boníssimes. Ella em va ensenyar, la tia Barbereta", li ha contat Carmen a Susi. El secret perquè les orelletes estiguen cruixents és que la massa estiga molt treballada. "I com més bufes té la pasta, més bona és l'orelleta", conta.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El tresor del Palmar: un perol de quasi cent anys per a cuinar l'allipebre]]> A la nova temporada de Tresors amb història hem conegut, entre altres, la història que amaga el perolet de Carmen Torrent. Aquesta veïna del Palmar ha contat a la xef il·licitana Susi Díaz que el seu perolet familiar "és una joia", com ho són unes bones arracades. 

Amb la nova temporada, la gastronomia tindrà en el programa un pes especial. La xef Susi Díaz enriquirà les històries de les peces culinàries que les persones presenten al programa. La xef —que acumula nombrosos guardons i una estrela Michelin— s’ha incorporat a l’equip integrat pels historiadors Vicent Baydal, Irene Ballester Buigues i Joan Seguí, i per l’expert esportiu Paco Lloret. 

Susi ha parlat amb Carmen del seu perolet. La propietària del perol li ha explicat que tindrà quasi cent anys: “poc faltarà, perquè jo ja en tinc 84 i recorde de menuda que ma mare ja cuinava amb ell. Ahí es feia el plat estrela, l’allipebre”. La xef ha sentit curiositat pel número sis que porta gravat a la tapa del perol. Carmen li ha contat que indica que, del perol, mengen sis persones. “Dins cap un quilet d’anguiles per a fer el suquet”, afirma.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El capell i el garrot d'Enric Valor ja són un tresor amb història]]> La segona temporada de Tresors amb història comença fort amb uns objectes molt valuosos per a la història recent del poble valencià: ni més ni menys que el capell i el garrot que componien la icònica imatge d'Enric Valor. Ens ho porta Enric Valor, el fill de l'escriptor valencià. I Vicent Baydal, part de l'equip d'historiadors, l'ha valorat com una peça indiscutible per al nostre imaginari.

A pesar de la importància d'aquests elements que formaran part dels Tresors amb història de la segona temporada, el fill d'Enric Valor remata dient que "no hi ha un tresor més gran que l'obra literària de mon pare".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Busquem objectes per a la segona temporada de 'Tresors amb història']]> 'Tresors amb història' et necessita! Per a la segona temporada busquen objectes de fins a 150 anys d'antiguitat. Registra el teu objecte i conta'ns la teua història ací: www.tresorsambhistoria.es

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Sabies que la primera nina que es va fabricar a Espanya és valenciana?]]> Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil Sociedad Anónima és l'empresa joguetera més coneguda de l'Alcoià, reconeguda pel seu acrònim Famosa. Ningú oblidarà la popular nadala: "las muñecas de Famosa se dirigen al portal, para hacer llegar al niño su cariño y su bondad". En l'anunci, unes nines caminaven cap al portal de Belén mentre els xiquets i les xiquetes cantaven. Són les Nancy, unes nines que des d'Onil s'han comercialitzat per tot el món.

En el programa d'À Punt Tresors amb història, hem estat amb un dels seus treballadors més veterans, Vicent Vidal, qui va entrar en l'empresa el mateix any que va obrir, en 1957, quan ell tenia 14 anys. Durant 49 anys ha estat acompanyant totes les creacions d'aquesta empresa joguetera i ara ens fa una mostra de les nines més emblemàtiques de l'època.

Les primeres nines que Famosa va crear eren més arredonides, més bebés i en 1968 es va crear la primera Nacy, segons Vicent "una xiqueta més maniquí". Com ens diu la historiadora de l'art Irene Ballester, "és una nina que de sobte vestix a la moda". "Era una nina moderna, perquè ja deixàvem arrere els ninos, els bebés, la maternitat i ara la Nancy volia ser amiga nostra", remata.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Una cadira de boga, el testimoni recent de les graderies de Mestalla]]> Aquesta cadira de boga ha trobat el seu espai en la història recent dels valencians i les valencianes. Juan Escrivà, aficionat del València CF, se la va trobar fa uns 18 anys en un dels contenidors de Mestalla on es tirava la gespa sobrant del camp de futbol. Ara, en Tresors amb història experts historiadors l'han analitzada i revisada i, com diu Paco Lloret, expert en esports, "té un valor sentimental incalculable". La cadira conserva el seu número de seient, el 36, i encara té les marques dels tacons de posar damunt els peus.

Aquesta era una de les cadires que hi havia a la tribuna i l'amfiteatre de Mestalla. S'instal·laren a mitjan anys 50, quan es va fer l'obra del gran Mestalla i la tribuna es va substituir per la que es va construir el 1927. "És l'actual tribuna, la distribució és la mateixa, ara amb butaques de plàstic", ens conta el periodista esportiu Paco Lloret. Entre tribuna i amfiteatre, sumaven 12.000 localitats; 12.000 cadires de boga que també formaven part de la zona més noble, la llotja presidencial. Una cadira com aquestes, de boga, podia tardar a fabricar-se un dia, segons ens diu Joan Seguí, director de l'ETNO. La resta de localitats a les altres graderies eren de maçoneria o de rajola.

Les cadires de boga desaparegueren el 1978. El seu últim partit va ser el València 4 - Betis 2 de la temporada 1977-1978, amb tres gols de Kempes (temporada en la qual el jugador es convertí en pitxitxi) Durant quatre o cinc temporades, aquestes cadires van ser les cadires gol, localitats que s'ubiquen darrere de les porteries.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El secret millor guardat de Vila-real: la fórmula de la Suavina]]> Mateix producte, mateixa família i mateixa recepta des de 1880. Parlem de la Suavina, un bàlsam labial que ja és tota una icona de Vila-real, on la família Calduch va establir una farmàcia i va crear aquest producte ja fa 140 anys. La història del bàlsam comença amb Vicente Calduch Solsona, que obri la seua primera farmàcia a les Useres i es casa amb Leocricia, que és la mestra del poble. Més tard, s'instal·len a Vila-real, on va començar a popularitzar-se l'ús d'aquest producte.

Vilareal era una ciutat agrícola on la major part de la població es dedicava a la taronja, un treball molt dur que es feia a l'hivern amb temperatures baixes que feien que es tallaren les mans i els llavis. Vicente Calduch, rebesnet del fundador dels laboratoris Calduch, ens ha contat en Tresors amb història que el bàlsam es va popularitzar molt perquè "va permetre que la gent poguera somriure i no tinguera tant de mal a les mans".

Durant quatre generacions, el rebesavi, l'avi, el pare i ara el net han mantingut sempre en secret la fórmula de la Suavina. Amb un agradable aroma cítric i mentolat, Vicente Calduch ens conta que "és una mescla de molts olis essencials de plantes que a més són d'ací de la zona".

Continua llegint-ho en el web

]]>