<![CDATA[À Punt - Tresors amb història]]> 10 <![CDATA[À Punt - Tresors amb història]]> <![CDATA[Transbetxí, en açò es va convertir la broma d'uns llauradors de Betxí de fer un Dakar casolà amb mules mecàniques]]> Has sentit parlar dels motocultors? I dels motorets o de les mules mecàniques? Són la mateixa màquina. Es tracta d’uns vehicles motoritzats que des de fa anys s’han utilitzat al camp valencià per a fer faena i que ara, com ha dit José Molins, membre de l’equip de Tresors amb història, ben bé podrien participar a les 24 hores de Le Mans. La història que el programa ha arreplegat a Betxí és ben curiosa. 

Com ha explicat José López, participant en el Transbetxí, “en el 89 o 88, que es veia molt el Dakar, vam començar a fer broma entre els amics. Vam decidir fer una carrera amb els vehicles que teníem per ací i així va començar el Transbetxí. Amb les màquines que nosaltres utilitzàvem al llaurar, anàvem i féiem una carrereta… I l'endemà, a tornar a llaurar amb la màquina”.

El nom de motoret deriva del que sempre ha sigut el motocultor per al camp de tota la vida. “Ja el gastaven els iaios per a treballar la terra”.  

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les formigues de ferro dissenyades per l'artista Capi Trillo: coneix el significat i el vincle amb Benicàssim]]> Leo Trillo ha acostat a Tresors amb història una formiga de ferro del seu germà, l'artista Alfonso Trillo, conegut com Capi Trillo. Segons Leo, "a Benicàssim les formigues s'han convertit en tot un símbol". El seu germà va faltar l'any 1997, però uns anys abans "Benicàssim ja estava ple de formigues de ferro". Capi va ser farer a les Columbretes. I un artista bohemi.

Com ha explicat el seu germà, Capi va treballar al Desert de les Palmes, com a vigilant forestal, a les Agulles de Santa Àgueda, "i ell des d'allà va veure la formiga". Seguint el dibuix de la formiga de ferro que ha portat al programa, comença a descriure el significat dels dos cossos principals de l'escultura que tenen forma d'insecte: "les vil·les de Benicàssim conformen un nucli i el poble de Benicàssim un altre. Després està la mar". Les formigues de Capi Trillo reprodueixen el mapa de Benicàssim vist des de certa altura.

El seu germà ―ha dit Leo― va ser un home bohemi, artista i molt estimat a Benicàssim. Leo també ha contat una anècdota de quan Capi va estar de guarda al parc de les Columbretes. Se li va ocórrer enviar una botella a la mar amb un missatge, en el qual demanava a qui la trobara que li escriguera. Els seus amics feien broma de l'ocurrència, però la casualitat va voler que un xiquet d’un poble d’Algèria trobara la botella i li contestara. Era el fill de l’alcalde d’aquella població i van convidar Capi a visitar-los. “I el meu germà va ser rebut com un rei". Allà li deien, “el de la botella, el de la botella”. Un bon dia va eixir cap a Cuba a la recerca d’una formiga blava, i ja mai va tornar. Va faltar en aquell viatge, quan tenia quaranta-tres anys. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Benicàssim]]> Carolina Ferre i el seu equip visiten hui Villa Elisa, una espectacular vil·la modernista a la platja de Benicàssim. Coneixerem la història d’un plat ‘molt noble’ de ceràmica de l’Alcora, tocarem el carbó del mític tren La Panderola i ens emocionarem amb els documents de La Pastora, el maqui que es va convertir en el malson d’un règim.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[De ser llaurador, a crear un dels cines més grans d’Espanya. Així va ser el pare emprenedor de Miguel Cubells]]> Miguel Cubells fill ha portat al programa Tresors amb història un tresor que guarda de son pare: “Una filmadora de l’any 1923, de 9,5 mil·límetres. És com la càmera de vídeo actual, però de fa cent anys”. Aquest veí d’Alaquàs (Horta Sud) ha recordat que son pare la va comprar en els anys quaranta “i en els anys seixanta va complir la seua il·lusió, que era obrir un cine comercial”. I així va ser com va nàixer el cine Hercumar d’Alaquàs. 

El fill d’aquell emprenedor pot dir que és dels pocs de la seua generació que hui en dia atresora filmats tots els moments més importants de la seua vida. “Des que tenia huit mesos i ma mare em banyava en un llibrell, la meua comunió, la dels cosins…”.

Durant la conversa amb Miguel Cubells fill, l’etnòleg i historiador Joan Seguí li ha recordat que el cine va entrar a Espanya el 1895, “quan feia poc de l’estrena dels germans Lumière a París. En arribar a Madrid, poc després entraria a la resta de les ciutats espanyoles”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Francisco Roca Pallardó, el bomber valencià que va salvar la Geperudeta durant la Guerra Civil]]> Francisco Roca era bomber de l’Ajuntament de València el 1936, l’any en què la Guerra Civil va començar a Espanya. Matilde Roca, la filla, ha estat amb l’equip de Tresors amb història per a explicar la història protagonitzada per son pare. Tot va ocórrer en el començament de la guerra, "quan els milicians comencen a cremar esglésies", com ha apuntat l’historiador Vicent Baydal.

Vicent Baydal ha recordat que, quan aquell 21 de desembre del 1936 va començar l’incendi de la catedral de València, del palau arquebisbal i de la basílica, “l’alcalde Josep Cano Coloma (gener 1936- febrer 1937), que era del partit Izquierda Republicana, va cridar a la calma, com també el capità de les milícies, i Peset Aleixandre, president d’Izquierda Republicana”.

"Mon pare, el dia que va saber que uns companys seus anaven a perdre la vida a l'arquebisbat, va dir 'Jo sé per on he d'entrar'. Va fer un forat i va entrar a traure’ls", ha explicat Matilde. En aquella intervenció, el bomber, pensant més en el poble de València que en ell mateix, també va salvar la venerada imatge. Paco Roca Pallardó va salvar la Geperudeta d'aquell incendi. Aquella va ser una jornada molt intensa "i el palau arquebisbal es va cremar sencer", ha apuntat Baydal.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Sagunt]]> Carolina Ferre es desplaça amb el seu equip al Museu Industrial del Port de Sagunt per a trobar històries extraordinàries com les del casc de la primera dona pilot de les Forces Armades Espanyoles, o el carnet del bomber republicà que va salvar la Mare de Déu dels Desemparats de les flames.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA["Vinc d’Onil i he portat una mucarassa que significa ‘fet d’allò que atrape per casa'"]]> Ha sigut arribar Maruja Bernabeu al programa Tresors amb història, escoltar-la l'equip del programa i començar a riure i soltar una forta carcallada. Tot ha començat quan ha descrit el que portava del seu poble. “Vinc d’Onil i he portat una mucarassa que significa “fet d'allò que atrape per casa”. A Onil, el poble de les nines -com ella mateixa ha dit- se celebra la festa de les mucarasses des de fa moltíssims anys. Sempre a finals d’abril i fent coincidir la celebració amb la dels Moros i Cristians.

Com ha explicat aquesta veïna d’Onil, les quadrilles d’amics i amigues sempre s'han vestit de mucarasses "per a passar-ho be". I com que tots portaven la cara tapada “en eixir a la plaça feien tot allò que amb la cara destapada no s’atreveixen”. Aquesta tradició festiva se celebra en tota la Foia de Castalla. Maruja parla que anys arrere també era tradició no parlar, i que així ningú els coneixia.

Com ha explicat a Maruja l’etnòleg Joan Seguí, "la tradició del transformisme és d’origen pagà i durant l’època medieval va agafar molt d’impuls". Si ens atenim a la mucarassa que ha portat Maruja a Tresors amb història, no és una qualsevol. “El davantal que porta jo calcule que té uns 160 anys, que sempre l’he vist en casa de la meua iaia. Tant Irene Ballester Buigues, historiadora d’art, com Joan Seguí han destacat que es tracta d'una tradició "molt interessant i poc coneguda a la qual cal donar-li el seu valor”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Saps que tenen en comú Antonio Gades, Marisol, Marujita Díaz i la ciutat d’Elda?]]> De vegades les famílies amaguen simpàtiques anècdotes i històries que en realitat pertanyen a l’esfera pública. I hi pertanyen quan els personatges protagonistes són persones reconegudes socialment o professionalment. És el cas de la història de Blanca Ródenas, una veïna d’Elda que ha participat en el programa Tresors amb història. Ha rescatat de la seua memòria vivències de quan era una jove de setze anys, i com va ser el seu tracte familiar amb el reconegut ballarí Antonio Gades, cosí prim seu.

Antonio Gades va nàixer a Elda el 14 de novembre del 1936, quan començava la Guerra Civil a Espanya. El ballarí i coreògraf, que va assolir molt d'èxit i reconeixement internacional, va ser el fundador del Ballet Nacional Espanyol. Amb el seu art va recórrer tot el món, on el van considerar un ídol del flamenc. 

Blanca ha explicat a l'equip de Tresors amb història que ella és la neboda d’Aurelia, la mare d’Antonio Gades. Fent ús de l'arbre genealògic ha recordat això: “Sa mare i el meu avi patern eren germans. Amb ells hem tingut de sempre molta relació perquè ells vivien a Elda. Quan Antonio Gades encara era un xiquet, se’n van anar a Madrid a viure-hi, però la relació va seguir”. Quan Blanca tenia setze anys va estar un mes a Madrid a casa de sa tia. “Durant aquells dies anava al teatre a veure’l ballar i allí, en la primera línia, era mirar-lo i se m'eriçaven els cabells”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Elda]]> Carolina Ferre i el seu equip continuen a la recerca dels millors tresors dels valencians. Hui, al Museu del Calçat d’Elda, descobrirem un visor centenari per a vore imatges picants en 3D, una corneta que va sobreviure al camp d’Albatera i una joia d’objecte que ens arriba directament des de les noces d’Antonio Gades amb Marujita Díaz.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Aureli Domènech, veí de l’Alcúdia: “Que et toque la mida jo sempre dic que és més que la loteria”]]> Al programa Tresors amb història arriben una gran varietat de records i artefactes que conformen la nostra cultura i història. Alguns d'ells són vertaderament desconeguts per a la majoria, com el que ha portat Aureli Domènech Bou, un veí de l’Alcúdia, la Ribera Alta, que ha participat en el programa dedicat a València com a capital del poble valencià. El capítol s'ha rodat al Centre del Carme Cultura Contemporània, al barri del Carme, un dels barris emblemàtics de la ciutat.

"Porte una mida de la Mare de Déu de l'Oreto de l’any 1889. Li va tocar a Oreto Boronat, la iaia de ma tia Anna. La mida és un símbol d’identitat del poble”. Les mides tenen la mateixa altura que la Mare de Déu de l'Oreto, uns 97 centímetres, sense comptar el suport on descansa, i es rifa el dissabte següent en la festa de la Mare de Déu. 

"A qui li toca en sorteig la mida crida: Ave Maria Puríssima!”

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | València-Centre del Carme]]> Carolina Ferre busca els objectes que millor representen l’ànima valenciana. Des del Centre del Carme de Cultura Contemporània de València, coneixerem les històries que hi ha darrere d’una imatge de Santa Cecília que va sobreviure a la guerra, o de l’uniforme d’aviador del fill del president de la República Juan Negrín.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Així va participar una família de llanders dels inicis de la potent indústria del joguet d'Ibi]]> El veí d'Ibi Paco Esteve ha estat en el programa Tresors amb història per a parlar del seu iaio Jaume, un ferrer que treballava en la llanderia dels germans Payá, el germen de la primera empresa joguetera del municipi. Esteve ha recordat que "un dels fills de la llanderia va tindre la genial idea d'utilitzar la ferralla inservible i fer peces menudes per als xiquets". En un primer moment la idea era vendre aquells joguets pels mercats, per a veure si les mares ho compraven als fills. "I així va ser com l'empresa va deixar de fabricar llanderia per a centrar-se en la jogueteria", segons ha explicat Paco.

Alguns dels treballadors de Payà comencen a fundar altres fàbriques de joguets. "El meu iaio va eixir de Payá per a fundar Rico S.A, junt amb Santiago Rico. Als anys trenta, el meu iaio és el cap de fabricació. Allí van entrar també els seus quatre fills, que es van formar en l'ofici de mecànic de taller", ha contat Paco Esteve. L'objecte que ha portat al programa és un tramvia fabricat els anys trenta. Esteve ha explicat que en arribar el plàstic a la indústria van caure en desús materials com la llanda. Això sí, per a ell, "mai tindran els joguets de plàstic l'encant dels joguets de llanda".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Del sàndwitx al xàmbit: coneix l'origen del terme valencià]]> Hui en dia, quan comprem un gelat pel carrer paguem pel nombre de boles que porta. Una bola de gelat és el més econòmic i tres sol ser la quantitat màxima. Però no sempre ha existit el gelat venut amb boles. Al principi del segle XX la mida tenia la forma quadrada i l’aparell s’anomena xàmbit. El xàmbit ofereix una porció de gelat semblant a l’actual gelat al tall que es menja entre dues galetes de neula.

Un xàmbit és el que ha portat el gelater artesà d’Ibi, José Ramón Rico, a Tresors amb història. El senzill instrument va pertànyer a la primera generació de gelaters de la seua família. Com s’aprecia en la imatge, el xàmbit té diverses mides i segons la quantitat de gelat que agafava tenia un preu. “Valia un quinzet, dos quinzets, tres quinzets… com més quinzets tenies, més gelat menjaves”, ha explicat Rico.

La família de José Ramón Rico es movia per tot Espanya i el nord d'Àfrica venent gelat i poc abans de la Guerra Civil van tornar a Ibi. El 1957 van obrir un establiment a la plaça de la Palla del municipi i van impulsar la famosa marca La Ibense. Curiosament, el terme xàmbit té l'origen en el contacte dels gelaters valencians amb els anglesos a la Línea de la Concepción. Com ha explicat Rico, el sandwitch dels anglesos s'acabaria adaptant a xàmbit en valencià.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Ibi]]> Carolina Ferre continua buscant els millors tresors dels valencians. Hui, al Museu Valencià del Joguet d’Ibi, descobrirem els secrets de la indústria joguetera, així com les apassionants històries que amaguen la creu pectoral del bisbe de València Rafael Sanus, i de la foto de noces d’Encarnación Luna, l’única dona comandant en la Guerra Civil.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Didín Puig, la primera docent en valencià en època franquista]]> Susi Niclós i Natxo Escandell ens han portat a 'Tresors amb història' dues maletes amb molta història. Van pertànyer a Didín Puig, una periodista i activista cultural que el 1960 es va haver d'exiliar a París per la dictadura. Són les maletes amb què se'n va anar i amb les que cada vegada que tornava portava informació clandestina. Va estar anant i tornant de París a Benimodo, poble que la va acollir entre el 1960 i el 1973, quan finalment torna per a convertir-se en la primera dona docent en valencià en època franquista. Va fer classe al Col·legi dels Pares Jesuïtes, on a més de la llengua va fomentar l'amor per la història i les tradicions valencianes. També va ser la representant d'Ovidi Montllor, d'Al Tall i va ser reconeguda per organitzar, al Teatre Olimpya de París, un concert de Lluís Llach. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA['Voluntad', la pel·lícula muda que podria haver convertit Carcaixent en Hollywood]]> L'any 1928, Agustín Caballero, un emprenedor de Carcaixent va produir 'Voluntad', una pel·lícula muda amb la participació d'un director de prestigi, actors i actrius professionals i molts altres col·laboradors aficionats que aconseguiren fer un film d'una estimable qualitat artística i tècnica. No obstant, l’arribada del cinema sonor va frustrar el somni d'Agustín Caballero.

Ara, el fill del productor ens porta a 'Tresors amb història' el relat del que podria haver sigut un Hollywood a la nostra terra. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Alzira]]> Carolina Ferre es desplaça amb el seu equip d’historiadors i experts al Cercle Alzireny La Gallera. Coneixerem històries fascinants com les d’uns objectes que van sobreviure a la pantanada, una pel·lícula muda rodada a Carcaixent en 1923 o el segrest de Luis Suñer a mans d’ETA a les instal·lacions d’AVIDESA.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La història d’un modista alzirenc que va treballar per a Pertegaz captiva Pep 'Botifarra']]> La veïna d'Alzira (Ribera Alta) Xelo Rubio ha dut al programa Tresors amb història unes postisses dels anys quaranta que van pertànyer a un jove alzirenc. Ell era amic seu i li va contar que va tindre una infància difícil. Ara, la seua amiga ha volgut recordar-lo per a demostrar que es pot tirar avant. I li ha contat a Pep Gimeno Botifarra la singular història professional, vinculada al món de l'alta costura, del seu amic.

Xelo, que va ser amiga seua, ha preferit deixar el nom de l'amic en l’anonimat. “Aquestes postisses pertanyien a un home maltractat”, ha contat. Xelo ha relatat que quan era un xiquet va créixer amb un pare molt dur, que sembla que mai va acceptar el seu fill. “La seua família cosia roba que després venia al mercat. I ell es va ensenyar a cosir amb sa mare”. Aquelles primeres faenes dins de casa li van ensenyar un ofici que li marcaria el futur.

Quan era jove, també li agradava ballar i va decidir unir-se al grup del iaio Corretja, “un ballador d’Alzira molt estimat al poble i que feia classes de ball tradicional”. Xelo, recordant les paraules que l'amic li va contar, "com que a Alzira no trobava la felicitat, se’n va anar a Alemanya a prestar serveis domèstics a una casa. Després se n’anà a França, on treballava cosint". 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Els escurçons de Vilafranca, un ingredient fonamental d'un antídot mil·lenari]]> La periodista Violeta Tena va participar en el programa Tresors amb història per a portar un escurçó del seu oncle, un farmacèutic de Vilafranca (Ports). Com ha contat Tena, “a mon tio li agrada molt passejar i córrer per la muntanya, i també els escurçons i les serps. Quan se n’ha trobat alguna morta, l’ha agafada per a ficar-la en formol, com aquesta que he portat”. Una afició que li ve de son pare, el iaio de la periodista, que també era farmacèutic. 

I per què caçar escurçons? Com ha contat Tena, aquests animals, molt presents en les terres del nord de la Comunitat Valenciana, eren un dels ingredients principals de la triaga magna, un antídot mil·lenari que s'ha utilitzat al llarg de la història contra verins i tota classe de malalties. Pareix que els escurçons de Vilafranca i de Castellfort (Ports) tenien tanta fama que els apotecaris i metges de València els demanaven específicament.

Per als curiosos que vulguen aprofundir en aquest tema, Violeta Tena recomana el llibre De viperis. Taleques i escurçons, del metge de Vilafranca Joan Monferrer.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Morella]]> Carolina Ferre continua a la recerca dels millors objectes valencians. Hui, a les Sales Gòtiques de l’Ajuntament de Morella, coneixerem a fons el món del Sexenni, els dimonis de Sant Antoni, els panxuts de la Jana, i les grans històries que amaguen un penjoll fet a la presó, i el cartell del primer Aplec dels Ports.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Una argentina que parla valencià tarberner]]> Victòria Soliveres és una argentina que parla valencià tarberner. Encara que ella ha portat un record del Centre Valencià de San Juan de l'Argentina, el veritable 'Tresor amb història' és ella mateixa i la seua història, que en tornar de l'Argentina, la seua família ha recuperat aquesta parla tan genuïna de Tàrbena, a la Marina Baixa. L'historiador Vicent Baydal assegura que la situació normal és que després d'algunes generacions vivint a l'estranger, la llengua es perda o s'adapte, però Victòria ha viscut i viu "sense deixar ses arrels". 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Coneix el sorprenent aparell elèctric de principis del segle XX per a la falta de vigor sexual]]> Germán Olivares Ordiñana, tio de Joan Olivares, sembla que va ser tot un personatge. Això pensa el seu nebot Joan i així ho ha contat a l’equip de Tresors amb història. Durant la reunió amb els membres de l’equip ha mostrat un dels molts records que ell guarda del seu oncle: “El catálogo del vigorizador eléctrico del dr. McLaughlin”.

Amb un format de quadern d’un roig intens, amb el qual sembla que volia no passar desapercebut, el catàleg mostra imatges d'un aparell que a finals del segle XIX i principi del XX es va posar de moda. “Deia que curava totes les malalties, però com el seu nom indica estava indicat per a una malaltia en concret, la del vigor sexual”, ha dit entre rialles Joan.

Aquell miraculós aparell que deia curar totes les malalties ho feia mitjançant ones elèctriques. “Era una mena de cinturó elèctric”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Simat de la Valldigna]]> Carolina Ferre i el seu equip es traslladen al Monestir de Santa Maria de la Valldigna per a trobar objectes extraordinaris com els dibuixos originals de Josep Segrelles, les cartes que un milicià enviava a la seua estimada o el gran secret del toc de campanes d’Albaida, Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO..

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[L'obús que no va esclatar en el bombardeig de la Vila Joiosa]]> Paqui i Teresa Mayor porten un obús italià que no va esclatar en el bombardeig del port de la Vila Joiosa el 1938. Son pare el va agafar després del bombardeig, el va buidar i el va tindre a casa tota la vida.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | La Vila Joiosa]]> Carolina Ferre i el seu equip visitaran la Casa Museu la Barbera dels Aragonés de la Vila Joiosa. Descobrirem els secrets dels pescadors i les xarcieres de la Vila i també les històries d’un obús de la Guerra Civil que mai va esclatar i la de l’alcalde que va transformar Benidorm, Pedro Zaragoza.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Coneix l’accidentada manera en què el creador de Pumby (anys 70) va descobrir l'afició pel dibuix]]> Emili Sanchis, el germà de l’il·lustrador Josep Sanchis, autor del popular personatge Pumby, ha participat en el programa Tresors amb història. Allí ha desvelat alguns secrets de família que expliquen per què el seu germà es va dedicar al dibuix. Josep Sanchis va assolir la popularitat entre les famílies espanyoles durant les dècades dels anys 50 al 80, per ser l'autor d'aquell simpàtic gat negre de nom Pumby. Aquells còmics han tingut protagonisme al programa. 

L'il·lustrador Josep Sanchis Grau va ser una de les figures rellevants de l’Escola Valenciana d’Historieta. Després dels anys de popularitat, el gat negre Pumby quasi va passar a l’oblit, fins que fa poc Dolmen Editorial va recuperar aquell felí per al públic menut. Josep Sanchis, que va faltar l’any 2011, va crear un dels personatges preferits dels xiquets i xiquetes durant quasi 30 anys (1955-1981).

De tragèdia en tragèdia

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[A qui va pertànyer aquesta samarreta de futbol?]]> Era un mític jugador del València CF galàctic: Predrag Mijatovic. Quan el jugador se'n va anar al Reial Madrid, Voro conta a Carolina Ferre entre riures que li va pegar la volta a la samarreta i la va castigar cara la paret. Però ara l'ha portada al programa perquè esdevinga un dels Tresors amb història. Voro, a més, tenia un bar mític on anaven els jugadors del València CF i d'aquests moments ens conta que Mijatovic "parlant, era una persona serieta".

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Els documents que acrediten Virtudes Cuevas com a miliciana francesa i supervivent de Ravensbrück ja són uns 'Tresors amb història']]> El document que acredita que va pertànyer a la resistència francesa i l'acta de detenció que la va deportar al camp de refugiats de Ravensbrück. Aquests són els dos documents que dos familiars de Virtudes Cuevas han portat a Tresors amb història. Ella és tota una personalitat en l'àmbit internacional, però potser ací la seua història és encara prou desconeguda.

Virtudes Cuevas va nàixer a Sueca el 1913. Quan acaba la Guerra Civil, se'n va exiliada, passa la frontera i s'introdueix en la resistència francesa, on va tindre diferents noms de guerra, entre ells Madame Vidal o Carmen. Ella va d'enllaç a la zona de Bordeus als Pirineus bascos, però algú del seu comando la delata, la torturen i es queda estèril. Els francesos col·laboracionistes amb el règim de Vichy la detenen i els nazis l'envien amb el comboi de les 27.000 cap a Ravensbrück, que era un camp de dones on va morir 92.000 persones. Es produeix l'alliberament del camp, i per això, Virtudes sobreviu i hui en dia, podem comptar a les nostres terres amb documents tan importants com els que els seus familiars ens porten.

Ells són Pep Sampedro i Yolanda Palacios, que va conéixer Virtudes en persona quan vivia a París. D'ella recorda que, en lloc d'anar a ensenyar-li els monuments i edificis de París, li va mostrar un cementeri mentre li contava anècdotes i històries amb els seus camarades.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Maria, l'estudiant d'enginyeria que es guanya la vida a l’Albufera portant una vela llatina]]> Maria Garrido té 23 anys i sembla que de menuda no va tindre molta elecció. Tot va començar quan son pare li va construir El Batistet, un vaixell de vela llatina, quan ella tenia tres anys. I en el seu record han quedat les paraules que li va dir en acabar de fer-li'l: "Maria, aprén a navegar!". I així és com despertà l'amor de Maria per la vela llatina. Viu a Silla (Horta Sud), un dels pobles banyats pel Parc Natural de l'Albufera.

Com ha explicat son pare a l'equip de Tresors amb història, "vaig construir El Batistet imitant a les barques que navegaven per l'Albufera fa cent i dos-cents anys". El Batistet té només 21 pams. Només caben dues persones i està pensat per a navegar per l’Albufera. 

Durant el passeig que Maria ha fet amb un membre de l’equip de Tresors amb història ha contat com van ser els seus inicis al món de la vela: “Primer vaig començar amb altra barca més gran, però la tècnica és la mateixa. Siga la barca que siga. L'única diferència és que en la barca menuda no hi tenim timó, tenim rem”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | València - Llotja]]> Hui estem a la Llotja de la Seda de València, una meravella gòtica on Carolina Ferre i el seu equip descobriran la dura història de Virtudes Cuevas, una dona de Sueca que va sobreviure als camps de concentració nazis, o la meravellosa maleta que el pintor Ignacio Pinazo usava per a pintar al carrer.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Els dos cartells que van marcar l'inici de la popularitat de la festa de la Tomatina]]> El que va ser alcalde de Bunyol pràcticament durant quatre legislatures, Ximo Masmano, ha compartit amb Tresors amb història una vertadera joia vinculada als inicis de la festa de la Tomatina de Bunyol. Masmano ha mostrat els primers cartells que van ser dissenyats i inspirats en una festa que ha traspassat fronteres i ja és coneguda a tot el món.

Es tracta d'aquestes dues acolorides il·lustracions fetes el 1978, per al concurs de cartells que va fer l'Ajuntament de Bunyol. Aquests van ser el primer i segon premi, per votació. En aquella ocasió es van presentar entre catorze i setze dibuixos. L'exposició dels cartells es va fer a l'Ajuntament. Dos cartells, que sens dubte, marquen l'inici del procés de difusió d'una festa reconeguda a tot el món, acaparant fins i tot les portades d'alguns periòdics internacionals.

Ximo Masmano, que va ser l'alcalde durant quatre legislatures i fins a 2015, primer com a militant del Partit Comunista i des de 1987 amb Esquerra Unida, ha viscut la festa des de sempre des de la primera línia. Coneixedor de la seua història, ha recordat que la primera celebració de la Tomatina va ser l'any 1945, en acabar la II Guerra Mundial. I els anys cinquanta, durant uns anys, va estar prohibida. "Es va prohibir en el 56. I aquell any es va celebrar "l'enterrament de la tomaca", com a protesta, ha dit. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esther García, la primera dona a ingressar en la banda de la Unió Musical de Cocentaina]]> El programa 'Tresors amb història' ha arreplegat la història d'Esther García, la primera dona que va entrar a la banda de la Unió Musical de Cocentaina el 1978.

Eren anys de canvis, on les dones comencen a participar en els actes de l'espai públic. Gràcies al seu pare, Mario García Pla, que formava part de la junta directiva ocupant el càrrec de vicepresident, va aconseguir que la seua filla començara a cursar la formació de música, ja que la seua il·lusió era que els seus fills continuaren amb aquesta tradició familiar.

Esther va començar l'any 1987 a estudiar a l'escola musical, però va ingressar a la banda de la Unió Musical l'any següent. No va ser fins al 1989 que la flautista va poder traure el seu instrument a passejar pels carrers del municipi. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La pesquera de cingle, el llegat dels llauradors de la Marina al món de la pesca]]> L’activitat pesquera ha sigut al llarg de la història un ofici molt present a la Marina Alta com també l’agricultura. En anys de crisi en què el camp no era suficient, els llauradors van haver de ser molt creatius, així és com va nàixer la pesquera del cingle. 

Aquesta tècnica consisteix en la instal·lació, a un penya-segat, d’unes estructures de fusta, ferro, canyes i cordes que acaben en un canyís. Damunt de la qual es colocava una persona per a pescar amb l’ajuda d’una corriola de puja i baixa per apropar-se a l’aigua. 

A més a més aquesta modalitat s’anomenava ‘a l’encesa’, és a dir amb fanals, perquè es practicava durant la nit. L'objectiu, capturar tota classe de peixos.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coneix la sorprenent història de Marita, l’única dona alacantina deportada a un camp de concentració nazi]]> Cada vegada es coneixen més històries de valencians en camps de concentració. Al voltant d’uns 600 valencians van ser deportats. Totes aquestes històries amaguen moments molt durs, però algunes com les de María del Carmen van tindre un final feliç.

En l'últim programa de la segona temporada de Tresors amb història va participar María Victoria Martínez, veïna d'Alacant, per a contar la història de la germana del seu besavi. La història de María del Carmen Pomares Monleón, més coneguda com la tia María o Marita, que va ser l’única dona alacantina deportada a un camp de concentració nazi. Marita va estar presonera, concretament, al camp de Ravensbrück, per a després ser traslladada a Leipzig.

Entre els objectes que ha portat María Victoria es troba una carta que va escriure Marita, que té un gran valor sentimental per a la família. En aquesta carta la presonera contava als seus familiars que son fill havia estat a Mèxic, on s'havia pogut retrobar amb son germà Manuel Pomares, un escriptor, advocat i membre de diversos governs republicans que estava exiliat a Mèxic des de l’any 1942.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Alacant]]> Carolina Ferre i el seu equip s’acosten a l’ADDA, l’Auditori de la Diputació d’Alacant, on coneixerem la història del garrot d’Eusebio Oca, dibuixant que va compartir cel·la amb Miguel Hernández, les cartes d’una alacantina empresonada a un camp nazi i uns diaris del bombardeig del Mercat d’Alacant, el Gernika valencià.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Bombas Gens]]> Carolina Ferre es desplaça amb el seu equip al centre d’art Bombas Gens de València per a trobar històries extraordinàries com les de la icònica palmera del logo de la Comunitat Valenciana, un periòdic del 23F o la camiseta de l’equip que va inspirar la pel·lícula Campeones.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Pili Navarro, la perruquera que el 1975 va revolucionar la tècnica de la permanent a Onda]]> Tresors amb història ha visitat Onda i, tal com ha dit la conductora del programa Carolina Ferre, "si la televisió va a Onda, ha d'estar la tia Pili amb la seua història de la permanent i de la seua perruqueria". Pilar Navarro, una mare de família amb dos fills i ofici de modista, el 1975 va decidir que el que ella volia era ser perruquera.

Quan la historiadora Irene Ballester li ha preguntat per què ha triat l'ofici de perruquera, Pili li ha contestat: "perquè jo cada vegada que tornava de la perruqueria havia de refer-me el monyo, al meu gust. I ma mare sempre em deia: 'I per què vas a la perruqueria'?".

Així va ser com Pili es va assabentar que a ella el que li agradava era pentinar, més que cosir. "Així que vaig decidir ensenyar-me". I dit i fet, es va apuntar a un curs a València i cada dia, abans d'anar-se'n a classe, repartia els xiquets entre la família. "La meua filla es quedava amb ma mare i el meu fill, amb la meua sogra. I jo me n'anava cada dia a València en autobús. Allí estava de huit del matí a huit de la nit. Així vaig estar sis mesos".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Onda]]> Carolina Ferre busca els cent objectes que millor representen l’ànima valenciana. Des d’un edifici emblemàtic com el Museu del Taulell Manolo Safont d’Onda, coneixerem les històries que s’amaguen darrere de tresors com la casulla del cardenal Tarancón o la medalla de campió d’Europa que va guanyar Marcos Senna l’any 2008.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La increïble història de Pepe Sellés, el primer valencià nascut al Japó]]> Cap al final del segle XIX un conflicte familiar va portar uns valencians a fugir ben lluny. La història que s'ha transmés és que per a allunyar-se d'una madrastra, diversos membres d'una família de Novelda se'n van anar a l'altra punta del món a viure. Així comença la història de José Sellés Ojino, conegut en el seu poble com a Pepe el Japonés. Ell va ser el primer valencià nascut al Japó. Una història que han portat fins a l'equip de Tresors amb història les seues filles, Rosa Sellés i Maria Lluïsa Sellés.

José Sellés a València era més conegut com a Chan i a Novelda com a Pepe el Japonés. Aquell jove de pares i avis valencians va estudiar als col·legis dels jesuïtes i dels dominics al Japó. D'adult ingressà a l'escola d'aviació de Nagoya, actualment la quarta ciutat més gran del país.

La família de Pepe va estar domiciliada a la ciutat japonesa de Kobe. Ciutat que per altres circumstàncies ara continua guardant relació amb les terres valencianes. Com han explicat les filles de Pepe el Japonés a la historiadora Irene Ballester, "el meu avi (que vivia al Japó) com que volia que el fill tinguera nacionalitat espanyola, el va enviar a Espanya a fer la mili. Però va esclatar la guerra i ell va quedar en la zona roja".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tresors amb història | Sueca]]> Carolina Ferre i el seu equip continuen buscant els cent tresors valencians. A Sueca descobrirem les ulleres d’un pilot valencià de les Brigades Internacionals nascut al Japó, una nina que va tallar un talp a la postguerra i la camiseta amb la qual Antonio Puchades va ser nomenat millor centrecampista del mundial del 50 a Maracaná.

Mira el vídeo en el web

]]>