<![CDATA[À Punt - Articles]]> 10 <![CDATA[À Punt - Articles]]> <![CDATA[Arturo Blay parla del somni de Nino Bravo: “València hauria avançat de colp deu o quinze anys”]]> El biògraf de Nino Bravo, Dario Ledesma, ha contat en la sèrie documental Mítics 70 que un dels aspectes que mai s’ha ressaltat quan es parla de Nino Bravo és la seua faceta com a empresari i emprenedor: “va tindre prou experiències desagradables amb els mànagers de l'època i volia ser el seu propi mànager”.

Els especialistes consultats pel programa d'À Punt han explicat que el músic d'Aielo de Malferit tenia una “idea global” de negoci. “Ell no volia només cantar, tenia aquesta idea de les indústries culturals que hui entenem més fàcilment. Ell tenia la concepció americana del show business”, ha explicat Miquel Gil.

Com conta Dario Ledesma, “en juny de 1971 l’artista funda Producciones Artísticas Brani, que era una agència per a gestionar els seus contractes i al mateix temps donar l'oportunitat a altres artistes valencians, oportunitats que ell no havia tingut”. Així, comença a treballar amb grups com Modificación, Out, Control, Humo. Fernando Romero, del grup Humo, ha contat al documental: “Nino va dir que li agradava el que féiem, ho volia produir. Volia fer el que per ell no havia fet ningú”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[«Camilo Sesto era un músic molt complet: cantava, componia i arranjava les cançons»]]> El periodista musical Eduardo Guillot, entrevistat en la sèrie documental Mítics 70, considera que «hi ha una qüestió que no s’ha valorat prou» de Camilo Sesto. Segons Guillot, «d’aquells anys 60 i 70 es parla molt que hi havia cantants melòdics», però Camilo Sesto era molt més que un cantant. «Ell componia i arranjava les cançons. I això és molt important. Ell era un músic molt complet». A aquesta valoració se suma la del llegendari locutor Enrique Ginés, que ha recordat que «el 80% o 90% de tot el seu repertori eren cançons pròpies d’ell». 

Potser molts fans de Camilo Sesto hui desconeixen que el disc del cantant Francisco "Héroes de amor", que va ser prou desconegut, «va ser compost totalment per Sesto», segons ha contat Dario Ledesma, biògraf de Nino Bravo. Per la seua banda, el músic José Luis Vila ha recordat del cantant d'Alcoi: «al Japó, als Estats Units, ha sigut una veu de masses». I de nou Enrique Ginés ha sentenciat que «Camilo Sesto ha sigut el número 1 per damunt de tots. I va tindre un final desastrós, com el de Bruno Lomas».

Ledesma ha donat la seua opinió de l'última etapa del cantant: «El pas dels anys, el canvi que va experimentar la seua veu i el fet de gravar cançons com ‘Mola mazo’ han deixat una imatge en el subconscient col·lectiu un poc distorsionada de la seua aportació com a artista». Una opinió sobre aquesta cançó que no és compartida per altres especialistes consultats, com és el cas de Miqui Puig.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Més enllà de Bruno Lomas i Nino Bravo: les cantants valencianes que també sonaven els anys 60 i 70]]> Les dones valencianes estaven presents en el món de la cançó els anys 60 i 70, com ha posat en relleu el documental Mítics 70 en la cinquena entrega, que porta com a nom "El cel i l'infern". "Existien", tot i que moltes no van ser molt conegudes, "però està bé posar-los nom i cognom". És el que ha explicat amb detalls l’especialista en música, guionista i presentadora d’À Punt Manuela Alandes. En el repàs a la presència artística femenina d’aquella època, Alandes ha recordat les principals protagonistes.

“Per a mi el top dels tops és Maria del Carme Girau, de Simat de la Valldigna”. De la cantant de la Safor ha dit Manuela Alandes que feia bones cançons, “una darrere l’altra”.

Elvira Ponce i Los Calíope "van ser la primera banda pop valenciana que va editar un disc". Aquell va ser l'únic, però el grup va tindre repercussió i presència social. La veu principal era la de María Elvira Ponce, a la qual acompanyaven les veus de Raúl Gómez, Julio Bejarano i Francisco Aragón.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Maryní Callejo, la productora oblidada que està darrere de l’èxit de la cançó “Un beso y una flor”]]> Als anys 70, a Espanya, Maryní Callejo era coneguda com una “caçatalents musical”. Als periòdics de l’època podia llegir-se el seu nom en les pàgines de la secció de cultura. D’ella deien que era un “cas únic” i també “la directora musical espanyola més jove”. La seua trajectòria professional vinculada a la música va començar damunt dels escenaris, però finalment va triar un altre camí: el de les consoles sonores. 

Callejo va arribar a ser una productora, mànager d’artistes i arranjadora de renom. I, juntament amb Armenteros, va ser l’arranjadora del gran èxit de Nino Bravo: la cançó “Un beso y una flor”. Un treball que, finalment, ha quedat signat pel músic i compositor Jose Luis Armenteros i pel músic Pablo Herrero. Com conta el programa Mítics 70, el nom de Maryní va quedar en l’oblit pel que fa a la seua aportació a la cançó.

Per tots és sabut hui dia que la indústria musical d’aquells anys estava controlada i protagonitzada per homes. Com ha dit la periodista musical Manuela Alandes, “les dones estaven, però no van continuar les seues carreres perquè havien de ser mares i no s’esperava d’elles que foren tan independents”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[De Lola Flores a Nino Bravo: coneix la història de la mítica cançó "Te quiero, te quiero"]]> El 2024 la cançó "Te quiero, te quiero" —popularitzada per Nino Bravo els anys 70— continua generant milers de visualitzacions i comentaris a YouTube. Se sap que la cançó es coneix en tot el món, però el que ha passat desapercebut són els detalls que amaga la història de la seua melodia i lletra. Uns detalls que han quedat al descobert al programa Mítics 70 d’À Punt Mèdia. 

El periodista i editor musical José Ramón Pardo ha explicat que la cançó “Te quiero, te quiero” era obra del compositor, arranjador i director d’orquestra Augusto Algueró, amb lletra de Rafael de León. Pardo ha dit de Rafael de León que aquells anys “era el famosíssim lletrista del trio format per tres compositors, poetes i músics andalusos: Quintero, León i Quiroga”, reconeguts per l'autoria conjunta de moltes cançons populars del gènere de la cobla.

“Rafael de León va fer la lletra d'aquesta cançó basant-se en un poema d'una poetessa peruana”. En un primer moment la cançó va tindre un altre nom que no tenia res a veure amb el que seria el definitiu. Aquell primer nom era “La niña ahogada”. Una cançó que Lola Flores va cantar "en una malíssima pel·lícula que va rodar a l'Argentina", ha dit el periodista al documental. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Miguel Siurán, el mànager que va somiar el nom de Nino Bravo]]> Hi ha moltes versions al voltant del nom de Nino Bravo; entre elles una llegenda urbana que diu que va ser un italià, que en veure'l actuar li va dir: "Bravo, ragazzo, bravo, nino, bravo…". Així i tot, no és certa, segons ha explicat al programa Mítics 70 el biògraf de Nino Bravo, Darío Ledesma.

El nom artístic 'Nino Bravo' va ser fruit d'un somni del seu mànager, Miguel Siurán, que feia un temps que pensava com presentar el cantant d’Aielo de Malferit i la seua veu potent davant el públic. “Siurán tenia clar que Luis Manuel Ferri —nom de l’artista— o Manolito no venien molt”, ha dit Ledesma.

El mateix Miguel Siurán és qui ha contat a l’equip de Mítics 70 com va ocórrer tot, en primera persona. Siurán, que aquells anys era locutor de Radio Popular de Valencia, ha contat com va passar: “La veritat és que a mi els noms italians m’agradaven molt. Per aquells anys jo posava moltes cançons de Nino Rota (compositor de bandes com El Padrino o La Dolce Vita). A més a més, Nino és un nom que els anys 50 se sentia molt per València. A una persona guapa li deien ‘eres un nino’; als xiquets ens regalaven ninos i a les xiquetes, nines”.  

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[“Als anys seixanta hi havia dues grans plataformes musicals: la Fira de Juliol i els pavellons fallers”]]> Als anys seixanta, els grups musicals emergents van agafar força amb les festes populars. Als pobles i a les ciutats, en qualsevol festa, sonava la música de Los Milos amb Bruno Lomas, Micky y Los Tonys, Los Superson amb Nino Bravo o Los Dayson, que tenia a Camilo Sesto com a integrant.  

El periodista cultural Carles Gámez ha explicat en el programa Mítics 70 que hi havia dues grans plataformes que ajudaven a donar a conéixer tots els nous grups: es tractava de “la Fira de Juliol, a finals dels cinquanta i ja els seixanta, i els pavellons fallers”. Dels pavellons fallers, diu Pepe Juesas —guitarrista de Nino Bravo— que per allí passaven tots. “Tots els pavellons de les falles tenien el seu conjunt. Allí estava tot el món. Allí estaven Els Cinc Xics, Suco y los Escorpiones…”. Els paradors, a banda de portar importants estreles internacionals com els cantants francesos i italians, també contractaven els grups valencians. Dels valencians, ha destacat el músic i periodista Miguel Ángel Pastor, que “tenien la seua pròpia honra musical per a fer bona música”, alineats amb els grups de moda del moment, que en Espanya eren Los Brincos, Los Bravos, Los Íberos. I els llegendaris The Beatles, Cream.

El cantant i músic Miquel Gil ha explicat que aquells grups “feien covers, feien versions. És molt estrany que un grup fera cançons pròpies”. L’editor musical José Ramón Pardo també ha volgut matisar que aquella manera de procedir era d’allò més normal. “Cal recordar que, en els tres primers àlbums de The Beatles, hi ha un total de catorze cançons que són versions de música americana. Perquè amb les versions t’ensenyes, veus com ho fan els altres i intentes fer-ho igual”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La Catarroja dels anys seixanta, epicentre dels locals d’assajos d’artistes com Nino Bravo i Juan Bau]]> Els anys seixanta van ser anys de proliferació dels grups musicals. A tot el món i també a la Comunitat Valenciana. El panorama internacional s’enriquia amb la música de nous grups com els Beatles, els Rolling Stones, la banda Jimi Hendrix Experience, The Doors o Cream, i les seues influències també es feien ressò a la Comunitat Valenciana. El programa d'À Punt Mèdia Mítics 70 ha fet un repàs musical d'aquesta època.

En aquells anys en què començava la revolució dels conjunts musicals, cantants valencians que anys després adquiririen fama internacional com a solistes també van tindre els seus inicis a un grup. És el cas de Bruno Lomas (Xàtiva), Nino Bravo (Aielo de Malferit), Camilo Sesto (Alcoi), Juan Bau (Aldaia) i Juan Camacho (València). Tots ells van començar les seues trajectòries en conjunts. Tots ells actuaren per primera vegada en les festes dels pobles i en les celebracions tradicionals més multitudinàries, com la fira de juliol i els pavellons fallers. 

I aquella febra musical dels nous grups va mirar cap a Catarroja, l’Horta Sud. Com ha explicat al programa Mítics 70 el cantant i músic Miquel Gil, “en aquella època (1964) Catarroja era com un epicentre de locals d’assajos. Allí assajava Nino Bravo, i en el barri del Raval assajaven Juan Bau i Juan Camacho”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El locutor Enrique Ginés: “Soc un enamorat d’Elvis Presley per com de bé imita Bruno Lomas”]]> El llegendari locutor, fundador i director de la 97.7 Ràdio, Enrique Ginés, que durant cinquanta anys va presentar el popular programa musical Discomoder, ha parlat en el programa Mítics 70 sobre els cantants valencians més populars d'aquella dècada. Ginés, que des de la plataforma que li donava Discomoder oferia per la ràdio tot allò que l'audiència li demanava, era un excel·lent coneixedor del panorama musical nacional i internacional. I, per descomptat, de les veus valencianes que van marcar generacions.

Un d’aquells mítics cantants va ser Bruno Lomas. Ell, junt amb Nino Bravo, Camilo Sesto, Juan Camacho i Juan Bau, es van convertir en ídols inqüestionables de la música dels setanta. Una música present en els guateques d’aquells anys.

Enrique Ginés, que va popularitzar la radiofòrmula a València, referint-se a Bruno Lomas, ha dit sense dubtar: “Soc un enamorat d’Elvis Presley, per com de bé imita Bruno Lomas”. I referint-se a les veus valencianes d’aquells anys ha dit: “veus importants n'hi ha hagut, però és que València en una dècada les va traure totes. Aquelles veus valencianes estaven totes al cim”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[À Punt estrena ‘Mítics 70’, una docusèrie sobre els cantants valencians més populars dels anys 70]]> Demà dijous, À Punt estrena Mítics 70, una docusèrie de sis capítols que repassa la vida dels artistes llegendaris de la dècada dels setanta, alguns d’ells morts fatidicament: Bruno Lomas, Nino Bravo, Camilo Sesto, Juan Camacho i Juan Bau.

Amb imatges d’arxiu d’actuacions memorables i declaracions exclusives dels protagonistes, el programa ens mostra el context musical emergent i la incipient indústria musical dels anys seixanta i setanta.

En el primer capítol, Mítics 70 ens introdueix en un estudi de ràdio dels anys huitanta, on una locutora ens convidarà a saber què va ocórrer en un espai i un temps perquè sorgira el talent que va definir la música d’una època. Una aproximació als inicis de Bruno Lomas, Nino Bravo, Camilo Sesto, Juan Bau i Juan Camacho, els grans baladistes valencians dels setanta, i a la seua vida i carrera, en un context sociocultural i polític en evolució. 

Continua llegint-ho en el web

]]>