Carcaixent és la localitat que ha inspirat el director i guionista valencià, i que acull el rodatge de la pel·lícula, i és l'escenari d'una història intimista i senzilla. Un relat que connecta amb les nostres arrels culturals vinculades a les formacions musicals locals, i que ha comptat amb la participació de la Lira Carcaixentina en la gravació d’algunes escenes. Una agrupació musical formada per 110 músics i amb més de 150 anys d’història.

La sèrie documental Terres de Cinema ha viatjat a Carcaixent per a conéixer tots els detalls d'una obra contada amb sensibilitat, en què la música juga un paper fonamental com a eix vertebrador de la història personal del protagonista. Un jove que torna al poble on s’ha format com a músic en la banda municipal, i com a persona a través de les experiències compartides. Pertànyer a la banda és una tradició que passa de pares a fills i que forma part de la tradició cultural i musical de molts pobles de la Comunitat Valenciana. En paraules del director: “Hi ha molts músics valencians en les grans orquestres. En cada poble del nostre territori hi ha una, dos, o tres bandes de música, fins i tot en els pobles de 1.000 habitants. Em pareix molt bonic i és el que volia per a la pel·lícula”.

Continua llegint-ho en el web

Amb la Societat Valenciana de Tramvies, impulsada pel ministre d'Hisenda Juan Navarro Reverter, van anar apareixent més concessions i més línies, com la que unia Burjassot i Bétera o el Pont de Fusta amb Rafelbunyol. El 1891 la Companyia General de Tramvies, coneguda com La General, va implantar el primer tramvia de vapor, que la gent va batejar amb el nom de l'anarquista francés Ravatxol, per la quantitat d'accidents que provocava. Amb l'arribada de La Lionesa va començar l'electrificació del sistema, que va funcionar fins a l'any 1970, quan va desaparéixer l'últim tramvia de València.

L'any 1994 la capital del Túria va ser la primera ciutat espanyola que va recuperar el tramvia amb la línia 4 de Metrovalència. I ara per ara, es presenta com una peça clau en el transport metropolità. Com assegura Anaïs Menguzzato, directora gerent de FGV, "tornem a la mobilitat sostenible". L'aposta per aquest mitjà de transport es concreta en les línies 10, 11 i 12 de Metrovalència, que connectaran la ciutat de nou amb una xarxa tramviària.

Continua llegint-ho en el web

En 1903 la van inaugurar, prop de la frontera amb el terme municipal de Mislata, i van centralitzar-hi els presos que hi havia a les altres presons de la ciutat, com ara les dels convents de Sant Agustí i de Sant Gregori, i la de les Torres dels Serrans. Durant la dictadura franquista va ser un important centre de reclusió de presos polítics. L’any 1979 la van declarar patrimoni històric. L’any 1992 van haver de sufocar un motí, però l’any anterior havien inaugurat la presó de Picassent i hi van traslladar tota la població reclusa de la Model de València, posant el punt final a la història d’aquest lloc com a centre penitenciari.

L’any 2008 s’iniciaren les obres per a convertir-la en el complex administratiu 9 d’Octubre, segons el projecte de l’arquitecte Juan Añón, que preveia enderrocar els murs exteriors i edificar quatre torres d’oficines. Aquest complex el van inaugurar l’any 2013 i en l’actualitat acull sis conselleries del govern de la Generalitat.

Continua llegint-ho en el web

Una vegada trobada la localització, el següent pas era demanar permís de rodatge. "Va vindre amb una xica de l'Ajuntament", recorda Milagros Vañó, qui, a banda de prestar la casa, va servir d'exemple per a inspirar Flora, la protagonista de 'Nacidas para sufrir'. "Me'n vaig a fer herba, avie els conills, regue les plantes i eixa senyora havia de fer totes eixes faenes també".

A Bocairent no havien viscut mai un rodatge cinematogràfic i, segons diu Albadalejo, això es nota "perquè no tenien les defenses preparades, ja que cap equip de rodatge els havia pertorbat mai". Més de 200 persones van participar com a extres i aquesta primera experiència com a plató de cinema, va marcar un punt d'inflexió a la localitat. Es va obrir la porta a altres produccions com Balada triste de trompeta, d'Álex de la Iglesia, o Un cuento chino, de Sebastián Borensztein i guanyadora del premi Goya al millor film iberoamericà el 2012, entre altres guardons. A més, Como estrellas fugaces, d'Anna di Francisca, i Celos, de Vicente Aranda, també compten amb escenes ubicades a la població.

Continua llegint-ho en el web

Aquesta ruta va ser reduïda pels mitjans de comunicació a un model d'oci basat en els excessos i el consum de drogues. No obstant això, es tractava en realitat de tot un moviment contracultural underground.

En els anys huitanta, hi va haver una renovació musical que en la nostra terra va aflorar gràcies a la Ruta del Bakalao. Com diu Sara Mansanet, directora del festival La Cabina, "la ruta destroy combinava la música, el disseny, el vestuari, les discoteques, que ara són construccions megalítiques".

Continua llegint-ho en el web

Ferran Torrent, natural de Sedaví, reconeix que Gràcies per la propina "és una novela·la de ficció però tambe conté elements autobiogràfics". Ambientada en un poble separat de la ciutat de València per canyars i horta, Benicorlí evoca els carrers empedrats i plens d'alqueries del Sedaví dels anys 60. En el vídeo següent es pot comprovar com ha canviat aquesta zona de l'Horta Sud.

Com diu Ferran Torrent, "València era un laberint d'impunitat, perquè al poble tot el món et coneixia, però allà podies fer el que et donava la gana sense que nigú se n'assabentava". Aquesta dualitat entre poble i ciutat també apareix reflectida en la pel·lícula: "Érem molt duals, teníem ànima de poble però també ànima molt urbana", remarca.

Continua llegint-ho en el web

La mort de Guillem va triomfar al Premis Valencians de l'Audiovisual amb tres guardons (millor llargmetratge, millor actriu i millor guió) i també als Premis Gaudí (millor pel·lícula per a televisió) i en el Festival Internacional de Televisió, Guió i Cinema de LosAngeles (on va guanyar el premi del públic). En Terres de cinema fem una revisió de quin han sigut els motius pels quals La mort de Guillem ha rebut tan de reconeixement tant de la crítica cinematogràfica com de l'opinió pública. 

El cercle d'amics i familiars s'involucraren tant en la creació de la pel·lícula que el relat inclou històries que mai s'havien contat. Tal va ser la implicació que fins i tot Betlem, germana de Guillem Agulló, ix a la pel·lícula interpretant la mare d'Anna Castillo, una amiga del jove assassinat. El nivell de realisme arriba a tal nivell que les pintades feixistes que apareixen en la façana dels Agulló són reals, van aparèixer durant el rodatge i l'equip de la pel·lícula va decidir incloure-les com a prova de la vigència del feixisme encara hui en dia. 

Continua llegint-ho en el web