Beirut i el núvol de Wilson

El núvol generat a l'explosió del Líban només és possible observar-lo en grans detonacions, com ara les nuclears, o detonacions de grans quantitats d'explosius convencionals no nuclears, com ara la de Beirut, que segons fonts de la Universitat de Sheffield va tindre una intensitat comparable a la dècima part de la bomba nuclear d'Hiroshima.

No parlem del núvol inicial de color gris, o del núvol final amb tonalitats més rogenques, formats per cendres i materials tòxics que ascendeixen a gran altitud i que tenen en la part superior una forma semblant a un cúmul. Ens referim al núvol de color blanc en forma de cúpula que es va generar en el moment de la detonació i que es va expandir a velocitats quasi supersòniques, per a després desaparéixer ràpidament.

Aquest núvol, també anomenat núvol de condensació transitòria, està format per gotes d'aigua. Les gotes es condensen en la zona de baixa pressió generada per la propagació de l'ona expansiva.

L'ona expansiva provoca un augment i disminució de la pressió atmosfèrica momentània o transitòria. La disminució de la pressió atmosfèrica causa una disminució de la temperatura d'eixa capa de l'aire, també momentània, que com a conseqüència, i si tenim suficient aigua a l'atmosfera, provoca la condensació del vapor d'aigua i la formació de gotes.

Aquestes gotes són visibles en forma de capa blanquinosa amb forma de cúpula, que pareix avançar amb l'ona expansiva.

El que veiem és la condensació en eixa zona del vapor d'aigua present a l'atmosfera en el moment que arriba el descens de pressió sobtat, que viatja just en la part posterior del front davanter de l'ona expansiva.

Aquest núvol va ser batejat el 1946, quan els científics van observar les proves nuclears a l'oceà Pacífic. El núvol els va recordar el que s'observa a l'instrument que era utilitzat per a detectar partícules carregades, la cambra de boira de Wilson, on el pas de les partícules carregades en un gas saturat provoca zones on es generen gotes del fluid, que permeten identificar el camí seguit per la partícula.

En aquest cas la condensació del vapor d'aigua permet seguir l'evolució de l'ona expansiva.

Per a veure aquests núvols necessitem un ambient humit i una gran detonació.

Tant de bo no tornem a veure'l.