<![CDATA[À Punt - Guisats]]> 10 <![CDATA[À Punt - Guisats]]> <![CDATA[Sépia amb mandonguilles de carn]]> Les mandonguilles amb sèpia són un exemple eprfecte de mar i muntanya. La riquesa de textures i aromes i la barreja de sabors són la clau per a aquest tipus d eplats, que cada vegada tenen més popularitat. La fusió perfecta entre la tendresa de la carn i el sabor intens del mar, units per la cuina.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rovell d’ou amb un guisadet]]> A Europa, l’etiquetatge dels ous indica el mètode de producció, amb codis:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fesols amb cloïsses]]> Les faves amb cloïsses (fabes con almejas) són un guisat asturià que uneix faves blanques de granja (DOP) amb cloïsses fresques (amasueles), reflectint la tradició de pescadors que combinaven llegums americans (arribats al segle XVI) amb marisc de les ries cantàbriques per un àpat econòmic i nutritiu. El seu consum es remunta al segle XVI a Astúries, però el guisat amb cloïsses és del segle XVIII-XIX, evolució de potatges costaners, diferent de la fabada, amb embotits.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Manetes de corder amb fesols pintats]]> Aquestes manetes guarden similituts amb les típiques de Conca, on en alguns pobles se les coneix com a "patiburrillas en salsa" i es servien fa dècades com a tapa a bars i tavernes, formant part d’una cultura popular de bar que ara es reivindica com a gastronomia de memòria. Entre la gent que les estima hi ha dos bàndols: qui les menja “a lo fi”, desossades amb paciència per aconseguir un mos superior, i qui les menja tal com surten de l’olla, ben netes d’impureses i a xuclar sense manies

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Caldera d'Almassora]]> La Caldera d'Almassora és un plat simbòlic que representa l'esperit solidari d'aquest poble de la Plana Alta a Castelló. Cada 22 de maig, dia de Santa Quitèria, es cuinen 52 calderes (22 al carrer, una per cada dia del mes, i 30 més al magatzem municipal) per repartir entre 7.000 i 8.000 racions entre veïns i visitants. Aquest arròs sec amb pollastre i costella se serveix tradicionalment en cassoletes de fang, mantenint viva una tradició que té el seu origen en el menjar de caritat que es preparava per als més necessitats del poble. Han estat declarades Festa d'Interès Turístic Autonòmic el 2025, reconeixent així el seu profund valor simbòlic, històric i cultural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Botillo tradicional del Bierzo]]> El Botillo del Bierzo és un dels plats més representatius de la gastronomia lleonesa, amb Indicació Geogràfica Protegida (IGP) des de l'any 2000. Durant el mes de febrer, es celebra a Bembibre el Festival d'Exaltació del Botillo, declarat d'Interès Turístic Nacional. La festa va néixer el 1973 durant una processó que es realitza cada set anys coneguda com "la Sortida del Sant". Durant una setmana, tots els restaurants de la zona ofereixen el botillo a les seves cartes, i els visitants poden gaudir d'una mostra i degustació de productes bercians com castanyes, mels, formatges i vins de la zona.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de carxofes i carabassa]]> Històricament, la carxofa té origen en un card salvatge del Nord d'Àfrica i va ser introduïda a la península Ibèrica pels àrabs a l'edat mitjana. El nom deriva de l'àrab al-kharshufa. Tant Itàlia com Espanya són avui grans productors. La carabassa, originària d'Amèrica, va ser un dels primers cultius domesticats, amb evidències arqueològiques a Mèxic de fa més de 10.000 anys, i es va estendre a Europa després de la colonització d'Amèrica.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ranxo canari d'hivern]]> El ranxo canari és un guisat tradicional de les Illes Canàries que va néixer en èpoques d'escassetat, elaborat amb ingredients bàsics com cigrons, carn de porc, xoriço, creïlles i fideus. Aquest plat humil s'ha convertit en un símbol de la gastronomia canària, ideal per combatre el fred hivernal i unir famílies al voltant de la taula... .

El ranxo presenta variacions segons l'illa: a Gran Canària s'utilitzen fesols en lloc de cigrons, i a Tenerife s'hi solen afegir costelles de porc salades. La clau del seu sabor és el sofregit amb alls, ceba, tomàquet i pebrot roig, amb un toc de brins de safrà que aporta aroma i color característics... .

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Chanko-nabe japonés]]> El chanko nabe és un guisat tradicional japonés que mengen els lluitadors de sumo per guanyar pes i força. El preparen habitualment els lluitadors novells, que es converteixen en experts i, sovint, obrin restaurants quan es retiren. El nom “chanko-nabe” prové del terme afectuós “chan”, usat per dir “pare”, fent referència al primer cuiner retirat que el va popularitzar. La dieta dels sumotoris està enfocada a ingerir moltes calories en un únic àpat diari després d'entrenar. El rànquing dins del sumo determina qui menja primer i rep els millors trossos; els de menor rang aprofiten el caldo restant. Després de menjar, els lluitadors no fan exercici sinó que dormen per augmentar pes més ràpidament. Els entrenadors controlen el pes dels nous lluitadors, ja que molts comencen massa prims i han de guanyar quilos per competir.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guaschalocro argentí]]> El locro és un guisat tradicional dels Andes que inclou carabassa, blat de moro, fesols o creïlles. És un plat prehispànic i preincaic, base de la dieta dels pobles andins. És una recepta comunitària, on sol menjar la família i part del veïnat. El guaschalocro és la versió més humil, amb consistència lleugera. El seu consum està molt estès a l’Argentina, des del nord-oest fins al sud. Es prepara també amb pèsols (Neuquén) o mandioca (nord-est argentí).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero de polp de la Marina]]> Esta recepta combina proteïna marina (polp), hidrats de carboni (arròs o llegums) i una bona quantitat de fibra i minerals procedents de les verdures. És un plat complet i saludable. El polp és ric en proteïna d’alta qualitat, però baix en greix i colesterol. També aporta ferro, zinc i seleni, minerals essencials per al sistema immunitari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Porc senglar estofat]]> La carn de porc senglar salvatge ha de passar una revisió veterinària abans de ser consumida per garantir-ne la seguretat. Per a cuinar-lo, es recomana deixar l’animal “a la serena” almenys 24 hores després de caçar-lo, ja que ajuda a relaxar la carn, trencar les fibres i millorar-ne la tendresa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Manetes de porc amb cigrons]]> Els porcs són intel·ligents i sensibles, amb capacitat d’aprenentatge i emocions. Poden ser mascotes afectuoses i expressives, usant grunyits, crits, lladrucs i llenguatge corporal per comunicar-se. Les vocalitzacions tenen significat: un crit agut indica por o dolor; un so suau indica benestar; el fet de triturar les dents pot indicar enuig o agitació. L’ADN demostra que els porcs van ser domesticats a Europa ja cap al 4500 aC.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Colomins del Maestrat]]> Antigament, el colomí era un aliment reservat a reis, nobles i clergues. A Espanya, només els clergues podien caçar colomins, des dels campanars amb xarxes. Segon setsà documentat, a Carles I d’Espanya li agradava esmorzar colomins al Monestir de Yuste. No es popularitzà entre les classes populars fins després de la Revolució Francesa, tot i que va perdre difusió cap a mitjans del segle XX, substituït pel pollastre.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Estofat de llengua de bou]]> Sabies que la llengua de bou és un70% aigua? La carn de bou, vedella, porc o pollastre conté aproximadament un 70-75% d’aigua. El mateix passa amb el peix fresc. Per exemple, la llet de vaca té al voltant del 87%, però sempre guanyen les fruites i les verdures, que tenen més del 90% d'aigua en la seua composició. Aquest alt contingut explica la seva textura, la necessitat de refrigeració i la seva rapidesa en fer-se malbé.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ossobuco al vi, xocolate i polenta]]> Ossobuco significa literalment “os amb forat” o “os buit”. Es refereix al tall de carn de la pota de l’animal que inclou carn dura i el moll de l'os. En la nostra gastronomia, els ossos amb moll i les garretes de vedella són molt valorats en el puxero valencià, ja que són font de col·lagen natural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cigrons amb polp]]> Els cigrons i tots els llegums son una de les millors fonts de proteïna vegetal, fibra i energia, ideals per a qualsevol edat. En aquest cas, combinem els cigrons amb el polp, una proteïna marina lleugera i rica en minerals. A més, és baix en greix, ric en ferro i vitamina B12, ideal per a mantindre la força muscular i el sistema nerviós.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carn governada]]> Es diu “governada” perquè antigament, per a fer tendra la carn en cuines de carbó poc fiables, calia “governar-la” amb molta cura i paciència. Encara que hui és difícil trobar-ne als restaurants, forma part del menú tradicional de la Fira de l’Ascensió d'Oviedo. No és estrany, ja que Astúries compta amb més de 14.500 explotacions ramaderes i vora 188.000 caps de bestiar.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Calaveres amb bufanda]]> Els cigrons són originaris del sud-est de Turquia i d’allà van passar a la conca del Mediterrani i a Europa, després a l’Àfrica, Amèrica i Austràlia.  Es cultiven des de la prehistòria i ja es consumien a l’Antic Egipte, Grècia i Roma. És per això que els trobem en plats arreu del món: socca (França), cigrons amb bacallar (Portugal), chana casala (l’Índia), hummus (el Líban, Síria) o falàfels (Egipte, Orient Mitjà), entre altres.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fricandó]]> Tot i que el plat té influències franceses, la cuina catalana va adaptar-lo utilitzant ingredients locals com els bolets i afegint-hi tomaca.A diferència d’altres plats tradicionals, el fricandó no té un origen al camp, sinó urbà. Era típic de les zones urbanes, on es preparava amb parts menys nobles de la vedella per a fer-lo més assequible.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Suquet de rap amb cigrons]]> El rap és un peix lleig amb un sabor espectacular. A pesar de l’aspecte poc atractiu, el rap és un dels peixos més apreciats en la cuina pel sabor suau i la textura ferma que té. Encara que té poca carn, el cap del rap és perfecte per a elaborar caldos potents i saborosos.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gaspatxos de Castalla]]> Els gaspatxos de Castalla es mengen en una coca de pa que fa de plat, i el pa també es menja. És la seua aportació a un plat que ve de la Manxa, però a l’Alcoià i el Vinalopó s’ha adaptat amb el seu propi estil, incloent rovellons, caragols i fins i tot pebrella. Tot i això, en l'època medieval, els pastors ja cuinaven gaspatxos durant els llargs viatges, de fet Cervantes ja els menciona en El Quixot.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guatles amb bolets]]> La cocció lenta a foc baix és característica dels guisats tradicionals, permet que els sabors es mesclen perfectament. A més, este procés preserva millor els nutrients de la verdura i permet que els sabors es fusionen sense necessitat d'afegir greixos extra.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tarongetes de la Vila Joiosa]]> El nom fa referència a la forma i grandària, similars a xicotetes taronges, una picada d'ullet a la riquesa cítrica valenciana. Este tipus de receptes de pilotes embolicades en col té arrels comunes amb tradicions culinàries de la conca mediterrània, com els "sarma" a Turquia o els rotllos de col d'Europa de l'Est.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mentirons]]> Conta la llegenda que este plat es diu així perquè, encara que els ingredients són humils, en presentar-se pareix molt més “ric” del que és. Una espècie de “mentira deliciosa” que es va convertir en tradició. Antigament, el blat se seleccionava en casa manualment amb garbell. Era un ritual familiar, i l'elecció del millor gra era motiu d'orgull per a qui ho preparava.

Els mentirons solien preparar-se en grans quantitats per a jornades agrícoles o festivitats. Era el menjar perfecte per a alimentar moltes persones amb ingredients senzills i accessibles. És típic de les comarques meridionals i de l'interior d'Alacant.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sopa de les iaies alemanyes]]> Les creïlles són l’estrela d’esta recepta i no per casualitat. En el segle XVIII, quan Frederic el Gran d’Alemanya volia impulsar el consum de creïlla, va promoure receptes senzilles com esta, que hui són tradició. Durant les dos guerres mundials, esta sopa es va fer molt popular perquè era barata i es podia fer amb qualsevol verdura. Actualment en Alemanya esta sopa és quasi com un ritual familiar: les iaies la feien, després les mares, i ara és la gent jove qui manté viva esta tradició culinària.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Vedella en salsa]]> Aquesta peça de carn és perfecta per als guisats, perquè el col·lagen natural crea una salsa espessa i saborosa. A més, este tipus de carn és baix en greixos però ric en proteïnes de qualitat, ideal per a mantindre la massa muscular.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de polp i carxofa]]> El polp és una font excel·lent de proteïnes magres, amb baix contingut en greixos i ric en vitamina B12, ideal per a mantindre el sistema nerviós saludable.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rajada guisada amb creïlles]]> La rajada ha estat un peix molt popular en les nostres costes, sobretot perquè era econòmic i fàcil d’aconseguir. Però en algunes cultures, com la jueva, no es menja per no tindre escates. Ara bé, la rajada pot tindre un sabor amarg si no és fresca o no es prepara bé. Per això, antigament els cuiners la deixaven en aigua amb sal i llima durant tota la nit. Així s’eliminava l’olor d’amoníac que podia tindre.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de titot]]> En aquesta i moltes altres receptes, és fonamental deixar els cigrons a remulla la nit anterior, aquesta tècnica reduïx el temps de cocció i facilita la digestió. A més, podem aplicar un truc per a suavitzar-los encara més: afegir una mica de bicarbonat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Borreta amb pendons]]> Es diu “amb pendons” per l’afegiment de la nyora, un pimentó molt típic de la cuina de les comarques valencianes del sud i que fa l’efecte d’una bandera, d’un pendó. Hi ha moltes maneres d’elaborar la borreta: es pot fer amb abadejo, melva o, com en este cas, amb llucets frescs.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bracets de conill amb mel i romer]]> El conill és una carn baixa en greixos, ideal per a qui busca proteïnes de qualitat sense un contingut calòric alt. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Andrajos]]> Els andrajos es referix als trossos de pasta que s'integren en el guisat, un plat que és un símbol de la cuina d'aprofitament en la tradició llauradora. La recepta canvia segons la regió, incorporant conill, peix o fins i tot caragols en algunes versions. és especialment conegut a l'interior d'Andalusia i Múrcia.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tripes amb cigrons]]> És importanr coure les tripes amb vinagre per a eliminar les impureses. Aquest pas contribuïx a un sabor més net i una textura més bona en el plat. A més d'eliminar impureses, el vinagre ajuda a ablanir les tripes, en facilita la cocció i en millora el sabor final. Esta tècnica de neteja ha passat de generació en generació.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fandango]]> Tot i no tindre mar, este guisat de bacallar es va originar com una recepta de pescadors a Elda. En temps en què els pescadors portaven el bacallar sec com una menja accessible, el remullaven en aigua per a dessalar-lo i aprofitar-lo al màxim. El bacallar sec el van portar des dels països nòrdics i es va convertir en un ingredient de la cuina local perquè era econòmic i durador.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Olla gitana]]> Els cigrons són un aliment completíssim. Representen una font de proteïna vegetal i fibra excel·lent, ideals per a una digestió saludable. Abans de guisar-los, hem de deixar-los a remulla la nit anterior. Així, en millorem la textura i els fa més fàcils de cuinar.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rajada guisada amb creïlles]]> Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de cards amb truita i pernil]]> El concepte d'acompanyar les truites amb pernil procedeix de la cuina navarresa, on amb freqüència es frig este peix farcit de pernil o embolicat amb ell, com en el popular plat conegut com truita a la navarresa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gatxamiga de la Canal de Navarrés]]> La gatxamiga és una recepta de comarques valencianes d’interior perquè és una recepta originàriament manxega, com també ho són l’ajoarriero, el tojunto, els gaspatxos, el morteruelo i altres. A Énguera, este plat es cuina tot l’any i cada família en té la seua versió i el seu ingredient secret que la distingix de les altres. Per Sant Miquel, a setembre, s’hi fa un concurs popular de gatxamiga.

En lloc d’embotit, es pot fer també amb carn de porc (magre, cansalada i fetge a blocs) que es pot fregir junt amb la farina o fregir a banda i afegir-la al final per damunt.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de garrofó amb anguila]]> És recomanable comprar els llegums secs, a granel, ja que és més econòmic i n’hi ha més varietat. S’han de conservar en un lloc fresc, sec i protegit de la humitat, de la llum directa i dels insectes. El lloc ideal és en pots de vidre tancats hermèticament.

La gent té molt associats els llegums a guisats, olles i plats de cullera, però podem consumir-los en qualsevol tipus de receptes i durant tot l’any:

Continua llegint-ho en el web

]]>