<![CDATA[À Punt - Receptes saludables]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes saludables]]> <![CDATA[Mullador d'estiu]]> El "mullador d'estiu" naix a la cruïlla de dos tradicions de la Marina Alta: la de l'horta estiuenca: quan les verdures de temporada abunden i cal donar-los eixida— i la de les salaons, herència directa del comerç marítim que portava bacallà noruec i atlàntic als ports de Dénia i Xàbia. Era un plat que els llauradors s’emportaven en carmanyola als bancals durant les collites d'estiu, i que les dones preparaven al matí per a tindre’l preparat al migdia sense necessitat de fogons calents.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada crua i rostida amb iogurt]]> La paraula "ensalada" ve directament del llatí herba salata ("herba amb sal"), que era com els romans anomenaven el plat de verdures crues amanides simplement amb sal, aigua i vinagre. Però el concepte d'amanir i menjar verdures fresques és encara més antic: els egipcis, fa 5.000 anys, ja consumien vegetals crus amb oli i espècies com a part del menjar diari. Fou durant el Renaixement del segle XV quan el terme "ensalada" va adquirir el sentit modern que coneixem avui, passant de ser un simple plat de verdures bullides a una composició estructurada de fulles i amaniment.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sopa freda de cogombre amb tonyina]]> La sopa freda de cogombre és una preparació present en dotzenes de cultures al voltant del Mediterrani i més enllà: el tzatziki grec, el tarator búlgar i turc, el djasjik àrab o el raita indi, tots comparteixen la mateixa idea base: cogombre + làctic o greix + herbes + frescor. A Grècia i Turquia, versions d'aquesta sopa es consumeixen des de l'antiguitat com a remei per al calor estival i com a acompanyament digestiu.La versió amb tahina en lloc de iogurt és una fusió culinària moderna que connecta la tradició mediterrània amb la cuina del Llevant, creant un plat amb personalitat pròpia i profunditat de sabor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de mango i llobarro fumat]]> El fumat del peix és probablement la primera tècnica de conservació d'aliments de la història humana, anterior fins i tot a la sal. Les evidències arqueològiques situen el fumat de peix a Europa del Nord fa almenys 50.000 anys: grups de caçadors-recol·lectors penjaven el peix sobre les fogueres per conservar-lo durant els mesos d'hivern quan la pesca era impossible.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ajoblanco malagueny de coco]]> L'ajoblanco és, en realitat, més antic que el gaspatxo de tomaca. Mentre el gaspatxo roig no podia existir fins a l'arribada de la tomaca d'Amèrica al segle XVI, l'ajoblanco ja es preparava a Al-Àndalus durant l'ocupació àrab de la península Ibèrica, entre els segles VIII i XV. La seua base (ametla, pa, all, oli i vinagre) és purament mediterrània i no necessitava cap ingredient del Nou Món. Es considera que Màlaga és la capital mundial de l'ajoblanco, però n’existeixen variants similars a Almeria, Granada i Còrdova. El mot ajoblanco és literalment una descripció del plat: "all blanc", fent referència al color lletós que li dona l'ametla triturada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carabassa farcida d'espinacs, tomaca i burrata]]> La burrata naix a la Pulla (Múrgia, Itàlia meridional) al segle XX, com una manera d’aprofitar restes de mozzarella i nata, i durant dècades va ser un producte local gairebé desconegut fora de la zona. En els últims anys s’ha globalitzat i ha passat a protagonitzar plats de verdures rostides i amanides sofisticades, on s’aprofita el contrast entre el seu cor cremós i textures dolces o torrades com la carabassa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada d'arròs]]> La versió directa d'aquesta recepta és la insalata di riso italiana, un plat d'estiu clàssic que a Roma i al nord d'Itàlia es menja obligatòriament entre juny i setembre. La versió italiana tradicional combina arròs Arborio o Carnaroli amb verdures en escabetx, tonyina en oli, olives i pernil, exactament la mateixa filosofia que la recepta valenciana. A Itàlia fins i tot existeix un format de verdures envasades específicament per a esta ensalada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Salmó amb remolatxa i iogurt]]> La remolatxa (Beta vulgaris) ve de la “remolatxa marina” com a ancestre silvestre, i l’espècie s’associa a zones costaneres; durant molts segles es va cultivar sobretot per les fulles i no tant per l’arrel, i no és fins al segle XVIII que es seleccionen varietats amb arrels més grans i dolces.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tatin de carlota, pesto i ricotta]]> La Tarte Tatin s’ha convertit en un símbol de “felic accident” a la cuina francesa: molts textos conten la història de Stéphanie Tatin com l’exemple que un error, si es resol amb intel·ligència, pot crear un clàssic. Fer-ne una versió salada amb carlotes juga amb aquesta idea de “reinventar un clàssic”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Yakitori de pollastre amb verdures]]> El yakitori, que significa literalment “ocell rostit”, naix en l’època Edo i es popularitza com a menjar econòmic de taverna (izakaya), especialment després de la II Guerra Mundial. La clau és la salsa tare, reduïda fins a textura de glacejat perquè caramel·litze i done brillantor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Estofat grec de conill]]> L'estofat grec de conill, conegut com a Kouneli Stifado (Κουνέλι Στιφάδο), és un plat emblemàtic de la gastronomia grega. Stifado significa estofat i prové de l'italià stufato, introduït a Grècia pels venecians al segle XIII, on va ser adaptat amb influències bizantines i otomanes que van afegir les espècies dolces característiques. El kouneli (conill) va arribar a Grècia des de la península Ibèrica, i la seva presència es documenta ja en escrits antics grecs.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lluç amb pak choi]]> El lluç és un peix blanc magre i molt versàtil. Aporta proteïna d’alta qualitat, és baix en greix i de digestió fàcil. La bleda pak choi, per la seua banda, és rica en fibra, vitamina C, vitamina K i minerals com calci i potassi. El saltat ràpid conserva molt millor estes vitamines que una cocció llarga.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Curri tailandés amb llet de coco]]> El curri tailandès (gaeng phet) és una fusió multicultural que ha evolucionat durant segles gràcies a intercanvis comercials i influències religioses, integrant ingredients forans a la tradició tailandesa. Originàriament, al segle IV, comerciants indis i missioners budistes van introduir espècies com la cúrcuma, el comí, el coriandre i la pimienta al Regne de Siam. Entre els segles XIII i XVI es va crear la pasta nam prik, base dels curries tailandesos, i més tard, comerciants portuguesos van afegir els xiles vermells secs que donen el seu sabor i color característics.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs asiàtic a l'estil cantonés]]> La cuina cantonesa és una de les vuit tradicions culinàries de la Xina i és considerada la més influent fora del país asiàtic. Es caracteritza per l'ús d'ingredients frescos, cocció ràpida i condimentació subtil que realça els sabors naturals dels aliments.

Guangdong (Canton) és una província costanera del sud de la Xina, amb una rica tradició comercial que ha estat la porta d'entrada de la cuina xinesa al món occidental. Els immigrants cantonesos van portar les seves receptes a tots els continents, i actualment la cuina cantonesa és sinònim de cuina xinesa en molts països. Això es deu principalment al gran nombre d'emigracions d'aquesta regió concreta durant els segles XIX i principis del XX.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Empanada de tonyina]]> A l’edat mitjana, les empanades servien per conservar menjar durant viatges llargs perquè la massa segellada protegia el farcit i el mantenia fresc. Després, van ser els àrabas els responsables del costum de coure carn dins de massa de pa, que després s’escampa per la península i el món. De fet, a Espanya hi ha festivitats dedicades a l’empanada en diverses regions, com Galíica, i a l’Argentina se celebra, fins i tot, el Dia de la Empanada el 8 de juliol.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Salmó amb crosta de fruïts secs]]> Les ametles i les avellanes no només aporten aquesta textura cruixent, sinó que són una font rica en greixos saludables, minerals i vitamines, convertint aquest plat en una elecció elegant i nutritiva tant per a un àpat familiar com per a una celebració especial. Aquesta combinació reflecteix la perfecta unió entre salut i plaer gastronòmic, amb un toc de sofisticació que agrada a tots els paladars.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cuixetes de conill a la cervesa]]> Espanya és el principal productor de carn de conill a Europa. El 2024 la producció nacional va ser de 33.829 tones amb un total de 3.276 explotacions registrades, tot i que la cria de catxapons es concentra en 1.088 granges. A escala europea, Espanya representa aproximadament el 23% de la producció total, que s'estima en 115.000 tones anuals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Phoskitos casolans saludables]]> Els Phoskitos originals van ser creats el 1972 per Nutrexpa, inspirant-se en el nom de Phoscao (cacau en pols que havien comprat el 1962), i es van convertir en un producte emblemàtic a tota Espanya. Tot i això, tenen sucres refinats i greixos hidrogenats, típics dels productes industrials. En la nostra versió, el plàtan aporta potassi i fibra, l'avena proporciona carbohidrats complexos, i la xocolata negra és rica en antioxidants.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles de salmó amb salsa de iogurt]]> Les mandonguilles, que a la cultura mediterrània sempre han estat de carn, han evolucionat amb el temps. Aquest plat nascut de la necessitat i del reaprofitament era habitual en les llars de la classe treballadora a mitjans del segle XX, quan els recursos eren escassos. A la cuina valenciana tradicional existeixen les mandonguilles d'abadejo, on "una bona mandonguilla d'abadejo és una creació tot just perfecta, en unir la tova massa interior —barreja de peix i creïlla— amb la corfa cruixent i daurada que la recobreix

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideus a la cassolla amb pollastre i xampinyons]]> El bolet portobel·lo és originari d'Europa i Amèrica del Nord. Comparteix el mateix llinatge que els xampinyons blancs, però amb una etapa de maduresa distinta. Durant el seu cicle de vida canvia de nom: en etapa juvenil es diu Crimini, i en arribar a la maduresa esdevé Portobel·lo. La seva popularitat va créixer considerablement en el segle XX (especialment als anys 80), quan es va descobrir que el seu sabor i textura robusta el feien ideal per reemplaçar la carn en moltes receptes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Crema d'espàrrecs amb guatla]]> Els espàrrecs ja es consumien a l'Antic Egipte fa més de 6000 anys i eren molt preuats pels romans, que van desenvolupar tècniques de cultiu específiques i els van estendre per l'Imperi. L'emperador August va crear fins i tot una unitat militar d'elit anomenada "Cohors Asparagorum" per a missions ràpides, fent referència a la rapidesa amb què es poden coure els espàrrecs. A l'edat mitjana va baixar el cultiu i es va recuperar amb força al Renaixement.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Frittata italiana a l'estil Morera]]> La paraula "frittata" deriva del llatí fricta (fregida), i el seu origen es remunta a l'antiga Roma, amb receptes d'ous batuts en paella descrites al De re coquinaria d'Apicio (segle I d.C.). Al segle XV, Martino de Como ja parlava de la "frictella" verda amb herbes. Hi ha tantes variants com famílies italianes: frittata di cipolle (ceba), di pasta (pasta sobrant) o rognosa (cruixent); al nord són lleugeres amb verdures, al sud més contundents amb formatges i embotits.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat d’encarnelles amb tabellacos]]> Els tabellacos són típics d'Elx i l'Horta Baixa d'Alacant, i existien diverses versions segons la disponibilitat dels ingredients: guisats en cru amb coques de bacallà, guisats només de verdures o amb ingredients fregits abans de coure. Aquest plat s'assembla al potatge tradicional de Setmana Santa, substituint el cigró sec per faves i pèsols tendres.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de formatge i capellans]]> El capellà és un dels peixos més capturats a la nostra zona i molt comú a les peixateries. És per això que el seu preu, tradicionalment, ha sigut baix i des de les classes populars s’han desenvolupat nombroses maneres de cuinar-lo i conservar-lo. És per això comú veure'l a moltes receptes valencianes, com, per exemple, la pericana, típica a Alcoi, Cocentaina i Muro.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lloms de salmó amb panko]]> El panko significa literalment “pa cruixent” en japonés i s’obté ratllant molla de pa blanc sec en flocs grans i irregulars. El panko va arribar al Japó a inicis del segle XX, com a influència occidental, i es va perfeccionar per adaptar-lo a la cuina nipona. Durant la Segona Guerra Mundial el panko es va fer popular perquè, amb el seu alt valor calòric, ajudava a saciar en temps d’escassetat. Es diferencia del pa ratllat tradicional perquè el panko es fa amb només la molla de pa fresc, tallada gruixuda i assecada a baixa temperatura.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs d'espinacs i gambes]]> El nom “espinac” prové del persa aspanakh, adoptat després per l’àrab com esfenaj, i en llatí com spinachia (herba cuinada). És una planta que creix millor en climes frescos i es cultiva àmpliament arreu del món.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de quinoa cruixent]]> El seu alt contingut en proteïnes, vitamines i minerals ha provocat un auge del seu consum, especialment en dietes vegetarianes i veganes. És un aliment originari dels Andes, domesticat fa milers d'anys i considerat sagrat per les civilitzacions prehispàniques, que l’anomenaven “kinwa”. El seu cultiu a Espanya és recent, però en constant creixement per l’interès nutricional i econòmic que desperta entre els agricultors. Es cultiva sobretot a Granada (Alpujarra), Aragó, Catalunya i Navarra, zones de muntanya amb clima favorable.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Turbot de Cap d'Any]]> El turbot és un peix blanc amb proteïna magra, ric en fòsfor, seleni i vitamines B6 i B12. Té poc greix però aporta omega-3 i aminoàcids essencials. El seu sabor és fi, perfecte per cuinar-se amb vi blanc, all i oli d’oliva. Es pot fer al forn, a la planxa o en salsa pil-pil. El turbot és un dels peixos més apreciats de l’alta cuina europea.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Albergines farcides de tonyina]]> Els xinesos van ser dels primers pobles a cultivar les albergínies, però la majoria d’estudis indiquen que el seu origen es troba en l’Àsia meridional, especialment la Índia i la zona indo-birmànica, d’on després es va estendre a la Xina. S’utilitzava a la Xina no només culinàriament sinó també com a remei en la medicina tradicional per tractar diferents malalties. Va arribar a Europa a través de les rutes comercials, especialment per l’acció dels àrabs durant la seva presència a la península Ibèrica. El nom “albergínia” prové de l’àrab “al-badinjan”, que a la vegada prové del persa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llom d'abadejo amb alls tendres]]> És un dels peixos més consumits a Espanya, especialment per Setmana Santa. L’abadejo no té greixos, és nutritiu i es pot assecar, per això era perfecte per a cuina religiosa en temps de dejuni. Els bascos van ser pioners en la seua preparació, per això tenim receptes com l'abadejo al pil-pil o a la bilbaïna. Té un motiu: els pescadors bascos pacticaven la pesca de la balena des del segle VII, i al segle XIV-XV descobriren l’abadejo de casualitat buscant nous caladors.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carpaccio de gambes sobre crema d'espàrrecs]]> El carpaccio és un antipasto italià clàssic, originàriament elaborat amb carn crua tallada molt fina, però avui dia també es fa amb peix, marisc, fruites i verdures. El plat fou creat pel xef Giuseppe Cipriani al Harry’s Bar de Venècia, al segle XX, per a una comtessa amb problemes de salut que necessitava menjar carn crua. Cipriani batejà el plat com “carpaccio” en homenatge al pintor venecià Vittorio Carpaccio, famós per l’ús del color roig intens.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coques de mullador]]> El mullador és molt semblant a la famosa ratatouille, un plat tradicional occità, originari de Niça (Provença). Es va fer molt popular gràcies a la pel·lícula de Disney Ratatouille, protagonitzada per una rata cuinera. S'assembla molt a plats com el pisto manxec, l’espencat, l’escalivada catalana, la caponata italiana, o el zaalouk marroquí.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pollastre amb carabasseta i pera]]> La carn de pollastre de corral és més dura i eixuta que la industrial, però amb un sabor més intens i menys greix. De fet, les carcasses d'aus de corral donen un caldo més intens. Els pollastres de corral es crien entre 85 i 105 dies, mentre que els industrials es sacrifiquen en només 45 dies, sovint amb ajuda d'hormones. El creixement més lent dona lloc a una carn de més qualitat i maduresa. A diferència dels pinsos modificats i acceleradors de les granges industrials, els de corral s’alimenten de forma natural amb cereals com el blat de moro, l’ordi o l’alfals, sense additius ni antibiòtics.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Terrina de verdures i salmó]]> "Terrina" prové del francès terrine, que designa un recipient de ferro fos o de fang vidriat, i per extensió, el plat que s’hi cuina. Aquestes elaboracions van arribar amb els afrancesats del segle XIX i es quedaren en cases acomodades. La terrina és molt versàtil: es pot fer amb peix, carn o verdures, sempre que els ingredients queden ben lligats per a poder tallar-la i que siga vistosa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Espencat]]> "Espencat" ve del verb valencià espencar, que significa pelar o torrar lleugerament. És una ensalada de verdures torrades, semblant a l'escalivada catalana, però típica de tota la Comunitat Valenciana. L'origen és incert, però probablement nasqué com a plat entre pescadors per conservar millor les verdures i el peix.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Conill amb raïm]]> Es cultiva a zones valencianes com La Marina i la Foia de Bunyol, orientades cap al Mediterrani. És una varietat antiga i molt aromàtica, usada per a taula, panses, vins dolços i mistela. Conegut com vitis apiana a l’antiguitat, perquè atreia les abelles (apiae en llatí). El Moscatell d’Alexandria és l’actual varietat més propera a les primeres cultivades al Mediterrani. Es considera una vinya antiga no modificada genèticament.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de saladures]]> Les saladures són típiques de les zones on s’utilitzava l’almadrava, una tècnica de pesca tradicional del sud de la Comunitat Valenciana, Regió de Múrcia i costa atlàntica andalusa. La moixama ve del mot àrab musamma (“fet cera”). És tonyina curada amb sal: s’extrauen tires de carn, es prensen amb sal grossa un o dos dies, després es renten i assequen a l’aire durant 15-20 dies, segons el vent (Llevant, Sud o Ponent).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llobarro en caldereta]]> Viu entre 10 i 100 m de profunditat, en fons de sorra o roques, i també en aigües dolces properes a desembocadures. És un peix costaner de carn molt apreciada, pot fer fins a 1 m de llarg, amb cos allargat i escates regulars. Es pot cuinar al forn, a la planxa, a la brasa o en papillota. El secret principal és controlar bé el punt de cocció per evitar que quede cru o passat. És perfecte per a acostumar la xicalla a menjar peix, tot i les espines.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lloms de mollets]]> El “mollet” fa referència a dues espècies: el de fang (Mullus barbatus) i el de roca (Mullus surmuletus). Viuen en fons marins (arenosos o rocosos) fins a 120 m de profunditat. En època romana, el mollet era molt valorat, fresc o en saladura, especialment com a ingredient del garum. S’envasava en àmfores i es distribuïa des d’Hispania per tota la Mediterrània. Es tracta d'un peix semigreixós ric en omega-3.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de pasta amb vinagreta]]> És una espècia originària del sud d’Europa i Orient Mitjà, usada des de l’Antiguitat per egipcis i romans. Els romans la feien servir per conservar aliments i com a base d’un condiment anomenat “coriandre”. Plini el Vell creia que posar-ne sota el coixí podia curar el mal de cap.

Continua llegint-ho en el web

]]>