<![CDATA[À Punt - Receptes del món]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes del món]]> <![CDATA[Yakitori de pollastre amb verdures]]> El yakitori, que significa literalment “ocell rostit”, naix en l’època Edo i es popularitza com a menjar econòmic de taverna (izakaya), especialment després de la II Guerra Mundial. La clau és la salsa tare, reduïda fins a textura de glacejat perquè caramel·litze i done brillantor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís de carn amb ensalada fresca]]> És una reinterpretació contemporània del meatloaf clàssic europeu–americà, però amb un perfil més mediterrani gràcies a la canella, la nou moscada i la ratlladura de llima. Els immigrants alemanys del segle XVIII porten pans de carn als EUA. En base a estos, el meatloaf es consolida als segles XIX–XX com a menjar domèstic de confort nord-americà.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles amb carbassa rostida]]> Les mandonguilles (kefta) tenen origen persa, sobre el segle XIII. El terme “kefta” ve del persa “kufteh” o “kufta”, que significa literalment “carn picada a colps”. Els historiadors gastronòmics creuen que el plat es remunta a més de 4.000 anys a Pèrsia (l’actual Iran), on els cuiners descobriren que picar finament la carn la feia més versàtil, més fàcil de preparar i permetia crear textures uniformes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esturió a la barbacoa japonesa]]> L'esturió és un peix prehistòric que ha sobreviscut més de 200 milions d'anys, compartint planeta amb els dinosaures, i algunes espècies poden viure més de 100 anys i superar els 5 metres de longitud. Més conegut pel seu caviar, la seva carn és un tresor poc conegut: blanca, fina i plena de sabor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Estofat grec de conill]]> L'estofat grec de conill, conegut com a Kouneli Stifado (Κουνέλι Στιφάδο), és un plat emblemàtic de la gastronomia grega. Stifado significa estofat i prové de l'italià stufato, introduït a Grècia pels venecians al segle XIII, on va ser adaptat amb influències bizantines i otomanes que van afegir les espècies dolces característiques. El kouneli (conill) va arribar a Grècia des de la península Ibèrica, i la seva presència es documenta ja en escrits antics grecs.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Boeuf bourguignon]]> Borgonya és una de les regions vinícoles més prestigioses, no sols de França, sinó del món, i gran part del seu patrimoni culinari gira al voltant de cuinar amb vins locals com el Pinot Noir.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Curri tailandés amb llet de coco]]> El curri tailandès (gaeng phet) és una fusió multicultural que ha evolucionat durant segles gràcies a intercanvis comercials i influències religioses, integrant ingredients forans a la tradició tailandesa. Originàriament, al segle IV, comerciants indis i missioners budistes van introduir espècies com la cúrcuma, el comí, el coriandre i la pimienta al Regne de Siam. Entre els segles XIII i XVI es va crear la pasta nam prik, base dels curries tailandesos, i més tard, comerciants portuguesos van afegir els xiles vermells secs que donen el seu sabor i color característics.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ají de pollastre peruà]]> Dl “menjar blanc” medieval, dolçet i amb ametles, es va passar a este guisat salat, groc i picant, adaptat per cuiners criolls i esclaus que aprofitaven sobres i el que tenien a mà. Aquells cuiners que només rebien ossos i restes de pollastre, i com, amb pa, ají i una mica de llet, van idear un plat que ara és orgull nacional al Perú. Moltes receptes “de bandera” tenen darrere cuineres i cuiners esclavitzats, mai citats en els llibres, però presents en cada cullerada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Trofie tocco e pesto]]> Les trofie són una pasta curta i arrissada típica de la gastronomia de Ligúria, autòctona de la zona dels municipis de Sori, Avegno, Recco i Camogli, al Golfo Paradiso de la província de Gènova. El nom "trofie" prové del verb dialectal ligur "strufuggiâ", que significa 'fregar' o 'frotar', en referència al moviment manual per donar forma a la pasta. Les trofie van néixer com un producte familiar preparat a casa per les mestresses de casa dels pobles de Ligúria. Les dones de Ligúria aconseguien donar a la pasta la seva forma allargada i arrissada característica mitjançant l'ús d'una mena d'agulla de teixir de fusta, al voltant de la qual s'enrotllava el filament de pasta. La seva forma peculiar permet retenir molt bé les salses, especialment el pesto.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Kebab casolà]]> El kebab té orígens antics al Mig Orient, derivant del persa kabab ("carn a la graella"), on guerrers nòmades rostien carn en espases al foc. A Turquia va evolucionar, destacant el dóner kebab inventat per Iskender Efendi al segle XIX a Bursa, amb carn rostida verticalment i tallada en tires. Va ser un plat de reis perses i sultanat de Delhi, adaptant-se als Balcans, Caucas i Sud-est Asiàtic.

La seva popularització moderna a Europa, especialment Alemanya, es deu a la migració turca (1960-1973), quan treballadors van portar tradicions culinàries. Kadir Nurman (1972, Berlín) va crear la versió en pa pita amb verdures i salses, convertint-lo en menjar ràpid portàtil que va explotar en locals durant una dècada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pakora]]> Les pakores són un dels aperitius més típics de l'Índia, sobretot en temporada de monsons. Es diu que les millors pakores es fan mentre plou: la humitat i l’ambient del monsó creen una experiència quasi màgica. Naixen a l’època medieval índia i es popularitzen massivament durant el Raj Britànic gràcies als venedors ambulants. Són originàries del nord de l’Índia, però s’han escampat pel Pakistan, Bangladesh i arreu del món. Avui són habituals als restaurants indis internacionals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ala de rajada amb mantega negra]]> La mantega negra (beurre noir) és una salsa emblemàtica de la cuina francesa clàssica, sovint servida amb peix com la ratjada. El seu sabor intens i la presència de tàperes i julivert la fan inconfusible, i a França aquest plat s'associa a les braseries tradicionals i als menjars familiars de diumenge.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs asiàtic a l'estil cantonés]]> La cuina cantonesa és una de les vuit tradicions culinàries de la Xina i és considerada la més influent fora del país asiàtic. Es caracteritza per l'ús d'ingredients frescos, cocció ràpida i condimentació subtil que realça els sabors naturals dels aliments.

Guangdong (Canton) és una província costanera del sud de la Xina, amb una rica tradició comercial que ha estat la porta d'entrada de la cuina xinesa al món occidental. Els immigrants cantonesos van portar les seves receptes a tots els continents, i actualment la cuina cantonesa és sinònim de cuina xinesa en molts països. Això es deu principalment al gran nombre d'emigracions d'aquesta regió concreta durant els segles XIX i principis del XX.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fish and chips]]> El peix fregit va ser introduït a Anglaterra durant el segle XVI per immigrants italians, però és un derivat del peix fregit originari de la gastronomia sefardita. La història del plat comença amb la persecució dels jueus a la península Ibèrica durant el segle XVI. Molts d'ells van anar a parar a Anglaterra portant amb si el peix fregit, un plat sefardita que acostumaven a menjar els divendres.

El plat es va fer popular als cercles londinencs i del sud d'Anglaterra al llarg del segle XIX. L'escriptor Charles Dickens ja esmenta un establiment per fregir peix (Fried Fish Warehouse) a la seva novel·la Oliver Twist, publicada el 1838.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Polenta amb llonganisses]]> Originàriament, la polenta era un plat molt econòmic i cundidor considerat "cuina de pobres". Els italians del nord anomenen "mangia-maccheroni" (menja-macarrons) als del sud, mentre que aquests els diuen "pulentoni" (polentones, és a dir, menjadors de polenta) als del nord. Aquest malnom pejoratiu ja gairebé ha passat a la història gràcies a la revalorització actual del consum de polenta.

La gran migració italiana a l'Argentina i l'Uruguai va portar la polenta de dacsa com a plat popular. Es consumeix principalment durant els mesos freds, acompanyada de tuco (salsa argentina de tomaca, ceba, all, carlota i carn de vedella), formatge ratllat i sovint trossos de carn o salsitxes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Canelons de marisc]]> La invenció dels canelons s'atribueix popularment al compositor Gioachino Rossini (1792-1868), conegut per tenir molt bon paladar i ser un excel·lent cuiner. Els cannelloni alla Rossini originals eren farcits de carn o pollastre amb foie gras, xampinyons o tòfones i vi dolç, i banyats amb beixamel, formatge parmesà i/o ratlladura de tòfona. El nom "canelons Rossini" el va posar el xef de El Suizo, Ignasi Domènech, al seu receptari de cuina casolana catalana 'La Teca' (1924) en honor al compositor italià. Rossini organitzava els dissabtes cenes memorables a la seva casa de París per a convidats com Alexandre Dumas, Giuseppe Verdi, Gustave Doré i el baró Rotschild.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ranxo canari d'hivern]]> El ranxo canari és un guisat tradicional de les Illes Canàries que va néixer en èpoques d'escassetat, elaborat amb ingredients bàsics com cigrons, carn de porc, xoriço, creïlles i fideus. Aquest plat humil s'ha convertit en un símbol de la gastronomia canària, ideal per combatre el fred hivernal i unir famílies al voltant de la taula... .

El ranxo presenta variacions segons l'illa: a Gran Canària s'utilitzen fesols en lloc de cigrons, i a Tenerife s'hi solen afegir costelles de porc salades. La clau del seu sabor és el sofregit amb alls, ceba, tomàquet i pebrot roig, amb un toc de brins de safrà que aporta aroma i color característics... .

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ramen japonés amb caldo de miso]]> Hi ha moltes teories, però la més acceptada pels historiadors situa l'origen real del ramen amb la gran migració xinesa a ports japonesos com Yokohama, Kobe, Nagasaki i Hakodate entre finals de l'era Meiji (1868-1912) i l'era Taishō (1912-1926). Els immigrants de regions del sud de la Xina (Fujian i Guangdong/Cantón) venien "shina soba" (fideus xinesos) des de carretons al carrer.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Illes flotants]]> Les illes flotants van ser popularitzades pel gran xef Auguste Escoffier, el pare de la cuina moderna, que va revolucionar aquestes postres en el segle XIX, tot i que la recepta es remunta al segle XVIII, quan se servien en caixetes de fusta o plats xinesos. Els termes francesos œufs à la neige (ous a la neu) i île flottante (illa flotant) s’utilitzen indistintament, encara que hi ha subtils diferències en la preparació .

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Babaganuix]]> Segons la llegenda, simbolitza l'amor entre una filla i el seu pare, ja que va ser creat per una dona per al seu pare ancià que ja no podia mastegar. També, la tradició popular el descriu com un plat dolç i seductor, difícil de deixar de menjar. Es deia que les dones que el consumien adquirien aquestes característiques, i els moralistes advertien prudència en el seu consum per no "posar en perill la virtut".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bougatsa grega]]> La bougatsa va nàixer als monestirs bizantins. És un pastís originari de Bizanci (Constantinoble) abans que la ciutat fos conquerida pels turcs al segle XV. Va arribar d'Estambul a Serres i Tessalònica, i a partir d'allà va conquerir tota Grècia. Pot anar farcida de crema pastissera (la més popular), però també de formatge, carn picada, espinacs i formatge. La bougatsa es cuina a Grècia, però també a Bulgària (on s'anomena "banitsa") i Síria (on es fa una versió salada per Shavuot).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Frittata italiana a l'estil Morera]]> La paraula "frittata" deriva del llatí fricta (fregida), i el seu origen es remunta a l'antiga Roma, amb receptes d'ous batuts en paella descrites al De re coquinaria d'Apicio (segle I d.C.). Al segle XV, Martino de Como ja parlava de la "frictella" verda amb herbes. Hi ha tantes variants com famílies italianes: frittata di cipolle (ceba), di pasta (pasta sobrant) o rognosa (cruixent); al nord són lleugeres amb verdures, al sud més contundents amb formatges i embotits.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llagosta enchilada caribenya]]> La cuina caribenya combina els sabors de la iuca, el plàtan, el peix, els mariscos, les espècies i els cítrics. Representa una fusió d’influències índies, africanes, ameríndies i europees. El peix i el marisc són essencials en la dieta del Carib, aportant prop del 10% del total de proteïnes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Chanko-nabe japonés]]> El chanko nabe és un guisat tradicional japonés que mengen els lluitadors de sumo per guanyar pes i força. El preparen habitualment els lluitadors novells, que es converteixen en experts i, sovint, obrin restaurants quan es retiren. El nom “chanko-nabe” prové del terme afectuós “chan”, usat per dir “pare”, fent referència al primer cuiner retirat que el va popularitzar. La dieta dels sumotoris està enfocada a ingerir moltes calories en un únic àpat diari després d'entrenar. El rànquing dins del sumo determina qui menja primer i rep els millors trossos; els de menor rang aprofiten el caldo restant. Després de menjar, els lluitadors no fan exercici sinó que dormen per augmentar pes més ràpidament. Els entrenadors controlen el pes dels nous lluitadors, ja que molts comencen massa prims i han de guanyar quilos per competir.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fiskefrikadeller escandinau]]> La cuina escandinava és senzilla, lleugera i digestiva, amb protagonisme del peix fresc i conservat (fumat, encurtit, curat). Els vikings, originaris del nord d’Europa, combinaven una dieta de peix, carn de corral i verdures, amb tècniques de conservació com el fumat o l’assecat. Recol·lectaven baies i fruites silvestres, i produïen formatge, mantega i la llet fermentada skyr per a passar l’hivern. Elaboraven cervesa amb ordi i aiguamel, i també un licor fort anomenat bjorr.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guaschalocro argentí]]> El locro és un guisat tradicional dels Andes que inclou carabassa, blat de moro, fesols o creïlles. És un plat prehispànic i preincaic, base de la dieta dels pobles andins. És una recepta comunitària, on sol menjar la família i part del veïnat. El guaschalocro és la versió més humil, amb consistència lleugera. El seu consum està molt estès a l’Argentina, des del nord-oest fins al sud. Es prepara també amb pèsols (Neuquén) o mandioca (nord-est argentí).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guatla amb dàtils i pinya]]> La cuina marroquina destaca per ser senzilla i casolana i per combinar sabors com el dolç i el salat. Gestionada tradicionalment per dones, té arrels molt antigues (segle VII aC) i no ha rebut influència otomana. Les receptes es transmeten de mares a filles per tradició oral. Allà el menjar es considera un acte hospitalari: es reben els convidats amb menjar i te, i negar-se a consumir-ho es veu com un gest descortés

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tataki de tonyina amb suc de taronja]]> Segons la llegenda, el samurai Sakamoto Ryoma va inventar aquesta tècnica al segle XVII després d’inspirar-se en la manera europea de cuinar a la graella. Altres teories suggereixen que el seu origen és popular: els pescadors torraven lleugerament el peix per dissimular que menjaven cru, ja que el sashimi era un menjar reservat als nobles.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Garrons de porc amb creïlles]]> Aquest plat és típic de l'Oktoberfest, que és el festival folklòric més gran del món, dedicat a la cervesa i la cultura bavaresa, amb música, gastronomia i convivència alegre durant 16 dies. Té un origen històric: es va crear el 1810 per celebrar el matrimoni del príncep Lluís de Baviera, convertint-se en una tradició anual a Munic.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastissos de Betlem]]> Els Pastissos de Belém són unes postres típiques de Portugal, elaborades amb pasta fullada i crema. Són molt populars i addictius; a la fàbrica original arriben a vendre fins a 20.000 pastissets al dia. La recepta original la van crear monjos del Monestir de Santa María de Belém, abans del segle XVIII.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sopa tofonada de Paul Bocuse]]> També és coneguda com a Sopa Valerie Giscard d’Estaing o Sopa de Tòfones Elyseé. Considerada una de les obres mestres del xef Paul Bocuse, pioner de la “nouvelle cuisine”, va ser creada en 1975 per Bocuse per homenatjar el president Valéry Giscard d’Estaing, qui li atorgà la Legió d’Honor. Va ser servida per primera vegada al Palau de l’Elisi com a símbol de l’elegància i riquesa culinària francesa. El plat va esdevenir una icona del restaurant L’Auberge du Pont de Collonges, amb 3 estrelles Michelin durant més de 50 anys seguits. Ha estat degustada per presidents, artistes i xefs de renom, però també per comensals anònims que han viatjat a Lió per tastar-la.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tiramisú de taronja]]> Es creu que va aparèixer al Vèneto (Itàlia) durant la primera meitat del segle XX, possiblement en bordells de Treviso, on s’oferia com a dolç reconfortant als clients. Als anys 70-90 es feia amb només cinc ingredients: ous, sucre, bescuits banyats en cafè i cacau en pols. Avui en dia, el tiramisú s’elabora en moltes versions diferents, com la de pistatxo.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Milanesa tamany XXL]]> El nom prové de Milà i de la recepta cotoletta alla milanese. Ja al segle XIX s’identificava com a recepta italiana a Espanya, però és especialment popular a Argentina, Uruguai i Veneçuela, gràcies als immigrants europeus. La milanesa s'assembla a moltes altres receptes del món: Cotoletta a la palermitana (Sicília), Wiener schnitzel (Àustria), Cotolette revolution (França), Tonkatsu (Japó) o Cachopo (Astúries).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tagín de corder]]> El tagín té origen bereber, però ha rebut influències d’àrabs, moriscos, jueus sefardites i francesos. A Tunísia també es cuina tagín, però més com una frittata o cassola mediterrània. Tradicionalment, el tagin, fet de fang, pot estar esmaltat, pintat o sense tractament. No és només decoratiu, sinó ideal per cuinar a foc lent. La tapa abovedada permet la condensació del vapor i afavoreix la impregnació d'espècies. Ara bé, abans d’usar-lo, cal deixar-lo a remulla tota la nit per a evitar que es bade.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xili amb carn i faves]]> El xili és un ingredient fonamental de la cuina tex-mex i mexicana, però alerta! No és per a tots els paladars… Si no vos agrada el picant, millor aneu amb cura. Fins i tot té la seua propia escala de coentor, que es mesura amb les unitats Scoville (SHU). Determina quantes vegades cal diluir un extracte de xili en aigua ensucrada perquè deixe de picar. Per exemple: Un xili verd mexicà pot arribar a 1.500 SHU.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Creps Suzette]]> Les creps poden ser dolces o salades, i es poden fer amb farina de blat o blat sarraí (apte per a celíacs). Van sorgir per accident al Café París de Montecarlo a finals del segle XIX. L’ajudant de cuina Henri Charpentier va cremar les creps per error mentre preparava un postre per al príncep de Gales. Les batejà com “princesse”, però acabaren anomenant-se Suzette pel nom de la filla d’un membre de la cort que acompanyava al príncep. Provenen de la Bretanya francesa, on s’anomenaven krampouezh i es menjaven durant les festes de la Candelera amb sidra, però molts territoris tenen diferents versions. Galícia: filloas, Astúries: fayuelos o frixuelos, Cantàbria: frisuelos o jisuelos, Sud-amèrica: panqueques.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Autèntics espaguetis a la carbonara]]> La carbonara és originària del Laci, especialment de Roma. La recepta autèntica porta ous, pecorino romà, guanciale i pebre negre. Res de nata. El nom carbonara pot vindre de carbone (carbó), en referència als carboners dels Apenins. La primera recepta escrita apareix al llibre La cucina romana d’Ada Boni, però es popularitza en un article de La Stampa (1950), destacant com un plat que agradava molt als soldats americans que van alliberar Roma en 1944. És considerada cuina d’aprofitament: barata i perfecta per a utilitzar ous i cansalada sobrants.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Saltat de papas arrugás]]> El mojo picón, salsa emblemàtica canària, n’és l’ànima de la recepta: n’hi ha de verd (amb jolivert o coriandre) i de roig o mojo bravo (més picant), ideals per a la creïlla negra coneguda com “rovellet d’ou” típica de Tenerife. El nom mojo prové del portugués molho (“salsa”) i té arrels històriques en el comerç d’espècies entre Amèrica, Àfrica i Europa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ossobuco al vi, xocolate i polenta]]> Ossobuco significa literalment “os amb forat” o “os buit”. Es refereix al tall de carn de la pota de l’animal que inclou carn dura i el moll de l'os. En la nostra gastronomia, els ossos amb moll i les garretes de vedella són molt valorats en el puxero valencià, ja que són font de col·lagen natural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Roupa velha de bacallar]]> La roupa velha i ropa vieja són un exemple de la cuina d’aprofitament, una tradició culinària present en totes les cultures que busca reutilitzar les sobres de menjars anteriors per crear plats nous. La principal diferència és que la recepta portuguesa porta bacallar, mentre que a Espanya es fa amb les sobres del putxero o l'olla i està eespecialment associada a les Canàries.

Continua llegint-ho en el web

]]>