<![CDATA[À Punt - Receptes amb peix]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes amb peix]]> <![CDATA[Espardenyà d’ànec]]> L’origen s’emplaça a les vores de l’Albufera, en pobles com Sueca, Sollana, el Palmar o Albalat de la Ribera, a començaments del segle XX. Es considera una recepta “casual”: uns segadors o colles d’amics portaren cadascú ingredients, uns per a paella (pollastre, conill, creïlla) i altres per a all i pebre (anguila, all, pebre roig), però oblidaren l’arròs i acabaren cuinant-ho tot junt. Des d’eixe moment la combinació va agradar tant que es va fixar com a plat propi, primer en àpats de camp i jornades de sega i després en bars, societats i festes populars.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Salmó amb remolatxa i iogurt]]> La remolatxa (Beta vulgaris) ve de la “remolatxa marina” com a ancestre silvestre, i l’espècie s’associa a zones costaneres; durant molts segles es va cultivar sobretot per les fulles i no tant per l’arrel, i no és fins al segle XVIII que es seleccionen varietats amb arrels més grans i dolces.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Calamars farcits de salsa amb tinta]]> L'ús de la tinta de calamar remunta als antics pobles mediterranis (fenicis, grecs, romans), que la feien servir per "tintar" plats de pescadors, evitant el dessagnament i donant color profund. Cal destacar que la tinta és tòxica en cru (amb toxoalbumina), però cuita perd toxicitat i dona sabor umami.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Milfulls de bacallà confitat]]> El milfulls de bacallà confitat d'allioli és un plat de cuina d'autor contemporània, amb rodanxes de bacallà confitat en oli d'all, capes de pasta wanton fregida, escuma sifonada d'allioli i llit de verdures en encenalls. Neix de la fusió als anys 2000, mesclant la tècnica de confitar el bacallar, la apsta wanton y amb estructura del clàssic milfulls de la rebosteria francesa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llissa bollida amb salsa de tàperes]]> Aquesta preparació naix en la cuina marinera de la Plana Baixa, on la llissa (Mugil cephalus, mugol o llisa), peix migratori abundant a la desembocadura del Millars, es bollia humilment amb vinagre i llorer per eliminar espines i olor, des del segle XIX.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs a banda tradicional]]> Aquest plat neix a les llotges i barques de pescadors de la costa alacantina i valenciana, com Calp o el Cabanyal, al segle XIX o abans, amb peix de roca barat (morralla) com escorpa, rap o congre, que no es venia i servia per alimentar la tripulació. Els pescadors reservaven les peces nobles per vendre i coïen creïlles i peix en el caldo, servint l'arròs "a banda" per extreure dos plats d'un. S'ha expandit pel Llevant, Múrcia i fins al Garraf, però manté arrels valencianes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cassola de calamar i sobrassada]]> La cassola, tant comú a la nostra cuina, és un recipient de ceràmica d'uns 5.000 anys d'antiguitat. Està documentat en excavacions ibèriques a Sagunt i Tarragona (segle VI-I aC), i prové de l'àrab “qas’a”, símbol d'igualtat culinària medieval.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esturió a la barbacoa japonesa]]> L'esturió és un peix prehistòric que ha sobreviscut més de 200 milions d'anys, compartint planeta amb els dinosaures, i algunes espècies poden viure més de 100 anys i superar els 5 metres de longitud. Més conegut pel seu caviar, la seva carn és un tresor poc conegut: blanca, fina i plena de sabor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lluç amb pak choi]]> El lluç és un peix blanc magre i molt versàtil. Aporta proteïna d’alta qualitat, és baix en greix i de digestió fàcil. La bleda pak choi, per la seua banda, és rica en fibra, vitamina C, vitamina K i minerals com calci i potassi. El saltat ràpid conserva molt millor estes vitamines que una cocció llarga.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sépia amb mandonguilles de carn]]> Les mandonguilles amb sèpia són un exemple eprfecte de mar i muntanya. La riquesa de textures i aromes i la barreja de sabors són la clau per a aquest tipus d eplats, que cada vegada tenen més popularitat. La fusió perfecta entre la tendresa de la carn i el sabor intens del mar, units per la cuina.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rovell d’ou amb un guisadet]]> A Europa, l’etiquetatge dels ous indica el mètode de producció, amb codis:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós de cocotxes de lluç]]> Fa anys, per la seva naturalesa gelatinosa, les cocotxes eren considerades un producte de segona classe. Els pescadors les recuperaven i les venien en tocar terra a aquells cuiners i cuineres que feien els menjars per als seus senyors. Avui són un ingredient estrella de la gastronomia d'autor i un autèntic caviar marí. Com va dir el cuiner Martín Berasategui: "Les cocotxes són per als bascos el que per als russos el caviar". Aquest ingredient exclusiu ha passat de ser menystingut a convertir-se en protagonista dels millors restaurants.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fesols amb cloïsses]]> Les faves amb cloïsses (fabes con almejas) són un guisat asturià que uneix faves blanques de granja (DOP) amb cloïsses fresques (amasueles), reflectint la tradició de pescadors que combinaven llegums americans (arribats al segle XVI) amb marisc de les ries cantàbriques per un àpat econòmic i nutritiu. El seu consum es remunta al segle XVI a Astúries, però el guisat amb cloïsses és del segle XVIII-XIX, evolució de potatges costaners, diferent de la fabada, amb embotits.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ala de rajada amb mantega negra]]> La mantega negra (beurre noir) és una salsa emblemàtica de la cuina francesa clàssica, sovint servida amb peix com la ratjada. El seu sabor intens i la presència de tàperes i julivert la fan inconfusible, i a França aquest plat s'associa a les braseries tradicionals i als menjars familiars de diumenge.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fish and chips]]> El peix fregit va ser introduït a Anglaterra durant el segle XVI per immigrants italians, però és un derivat del peix fregit originari de la gastronomia sefardita. La història del plat comença amb la persecució dels jueus a la península Ibèrica durant el segle XVI. Molts d'ells van anar a parar a Anglaterra portant amb si el peix fregit, un plat sefardita que acostumaven a menjar els divendres.

El plat es va fer popular als cercles londinencs i del sud d'Anglaterra al llarg del segle XIX. L'escriptor Charles Dickens ja esmenta un establiment per fregir peix (Fried Fish Warehouse) a la seva novel·la Oliver Twist, publicada el 1838.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Salmó amb crosta de fruïts secs]]> Les ametles i les avellanes no només aporten aquesta textura cruixent, sinó que són una font rica en greixos saludables, minerals i vitamines, convertint aquest plat en una elecció elegant i nutritiva tant per a un àpat familiar com per a una celebració especial. Aquesta combinació reflecteix la perfecta unió entre salut i plaer gastronòmic, amb un toc de sofisticació que agrada a tots els paladars.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Canelons de marisc]]> La invenció dels canelons s'atribueix popularment al compositor Gioachino Rossini (1792-1868), conegut per tenir molt bon paladar i ser un excel·lent cuiner. Els cannelloni alla Rossini originals eren farcits de carn o pollastre amb foie gras, xampinyons o tòfones i vi dolç, i banyats amb beixamel, formatge parmesà i/o ratlladura de tòfona. El nom "canelons Rossini" el va posar el xef de El Suizo, Ignasi Domènech, al seu receptari de cuina casolana catalana 'La Teca' (1924) en honor al compositor italià. Rossini organitzava els dissabtes cenes memorables a la seva casa de París per a convidats com Alexandre Dumas, Giuseppe Verdi, Gustave Doré i el baró Rotschild.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles de salmó amb salsa de iogurt]]> Les mandonguilles, que a la cultura mediterrània sempre han estat de carn, han evolucionat amb el temps. Aquest plat nascut de la necessitat i del reaprofitament era habitual en les llars de la classe treballadora a mitjans del segle XX, quan els recursos eren escassos. A la cuina valenciana tradicional existeixen les mandonguilles d'abadejo, on "una bona mandonguilla d'abadejo és una creació tot just perfecta, en unir la tova massa interior —barreja de peix i creïlla— amb la corfa cruixent i daurada que la recobreix

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Petxines de pelegrí gratinades]]> La petxina de pelegrí és hermafrodita: primer mascle, després femella. Viu a fons sorrencs prop de la costa, fins a 100 metres de profunditat, i fa una funció de filtradora natural del mar, especialment útil en episodis d'excés d'algues (marees roges).Existeixen dues espècies principals: mediterrània (pecten jacobaeusA) i atlàntica (pecten maximus).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de formatge i capellans]]> El capellà és un dels peixos més capturats a la nostra zona i molt comú a les peixateries. És per això que el seu preu, tradicionalment, ha sigut baix i des de les classes populars s’han desenvolupat nombroses maneres de cuinar-lo i conservar-lo. És per això comú veure'l a moltes receptes valencianes, com, per exemple, la pericana, típica a Alcoi, Cocentaina i Muro.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fiskefrikadeller escandinau]]> La cuina escandinava és senzilla, lleugera i digestiva, amb protagonisme del peix fresc i conservat (fumat, encurtit, curat). Els vikings, originaris del nord d’Europa, combinaven una dieta de peix, carn de corral i verdures, amb tècniques de conservació com el fumat o l’assecat. Recol·lectaven baies i fruites silvestres, i produïen formatge, mantega i la llet fermentada skyr per a passar l’hivern. Elaboraven cervesa amb ordi i aiguamel, i també un licor fort anomenat bjorr.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lloms de salmó amb panko]]> El panko significa literalment “pa cruixent” en japonés i s’obté ratllant molla de pa blanc sec en flocs grans i irregulars. El panko va arribar al Japó a inicis del segle XX, com a influència occidental, i es va perfeccionar per adaptar-lo a la cuina nipona. Durant la Segona Guerra Mundial el panko es va fer popular perquè, amb el seu alt valor calòric, ajudava a saciar en temps d’escassetat. Es diferencia del pa ratllat tradicional perquè el panko es fa amb només la molla de pa fresc, tallada gruixuda i assecada a baixa temperatura.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bunyol d'allipebre a l'estil Morera]]> El chef Pablo Margós del Pelayo Gastro Trinquet ha reinventat aquest plat, transformant-lo en un innovador bunyol que ha conquerit el paladar dels experts gastronòmics de tota la Comunitat Valenciana. Va guanyar el primer premi del certamen Tapas d'Ací 2025, organitzat per CONHOSTUR (Confederació Empresarial d'Hostaleria i Turisme de la Comunitat Valenciana) i Turisme Comunitat Valenciana.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Turbot de Cap d'Any]]> El turbot és un peix blanc amb proteïna magra, ric en fòsfor, seleni i vitamines B6 i B12. Té poc greix però aporta omega-3 i aminoàcids essencials. El seu sabor és fi, perfecte per cuinar-se amb vi blanc, all i oli d’oliva. Es pot fer al forn, a la planxa o en salsa pil-pil. El turbot és un dels peixos més apreciats de l’alta cuina europea.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero de polp de la Marina]]> Esta recepta combina proteïna marina (polp), hidrats de carboni (arròs o llegums) i una bona quantitat de fibra i minerals procedents de les verdures. És un plat complet i saludable. El polp és ric en proteïna d’alta qualitat, però baix en greix i colesterol. També aporta ferro, zinc i seleni, minerals essencials per al sistema immunitari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tataki de tonyina amb suc de taronja]]> Segons la llegenda, el samurai Sakamoto Ryoma va inventar aquesta tècnica al segle XVII després d’inspirar-se en la manera europea de cuinar a la graella. Altres teories suggereixen que el seu origen és popular: els pescadors torraven lleugerament el peix per dissimular que menjaven cru, ja que el sashimi era un menjar reservat als nobles.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de polp i alls porros]]> El polp de Dakhla és molt valorat per la seua qualitat i pesca artesanal, respectuosa amb el medi ambient. Té nou cervells i tres cors, i és considerat el més intel·ligent dels invertebrats. Pot viure fins a 200 metres de profunditat i arribar als 80 cm de llarg.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rostidora de mollets]]> El mollet és un peix blau semi-greixós, ideal per a persones amb necessitats de greixos omega-3 saludables. Si és menut, es recomana fregir-lo; si és gran, millor al forn.E n plats combinats amb altres peixos menuts (aladrocs, llucets...), el mollet sol destacar pel seu sabor, especialment amb unes gotes de llima. Hi ha dues espècies:

Totes dues són de qualitat, però la de roca és la més apreciada. La millor època per consumir-lo és a la tardor: octubre, novembre i desembre.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cavalla en escabetx]]> La cavalla és un peix blau ric en àcids grassos omega-3, ideals per al cor. Gràcies a l’escabetx, es conserva bé sense necessitat de productes ultraprocessats. De fet, és ideal per a escabetxos, especialment si són suaus. Molta gent la troba deliciosa freda o a temperatura ambient, sovint sucada amb pa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tonyina amb ceba confitada]]> El vinagre de Mòdena porta per nom la ciutat italina d'on prové, Mòdena, a Emilia-Romanya, amb orígens documentats des del segle XI. Té la seua denominació d'origen i al mercat podem trobar dues versions: L’Aceto Balsamico Tradizionale di Modena (DOP), amb un envelliment mínim de 12 anys i elaboració artesanal, i l’Aceto Balsamico di Modena (IGP), que és una mescla de most i vinagre amb un refinament de mínim 60 dies.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà alacantina de sepionets]]> Els sepionets són considerats una autèntica delicatessen, fins i tot més que la sèpia. Són menuts i pràcticament no cal netejar-los. No es trossegen i s’han de cuinar i consumir immediatament. Té un sabor molt tendre i sucós, ideal per cuinar a la planxa amb all i julivert. Es capturen tot l’any, però a la tardor són més menuts i saborosos. El més valorat és el del Grau, pescat exclusivament a Castelló.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llom d'abadejo amb alls tendres]]> És un dels peixos més consumits a Espanya, especialment per Setmana Santa. L’abadejo no té greixos, és nutritiu i es pot assecar, per això era perfecte per a cuina religiosa en temps de dejuni. Els bascos van ser pioners en la seua preparació, per això tenim receptes com l'abadejo al pil-pil o a la bilbaïna. Té un motiu: els pescadors bascos pacticaven la pesca de la balena des del segle VII, i al segle XIV-XV descobriren l’abadejo de casualitat buscant nous caladors.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carpaccio de gambes sobre crema d'espàrrecs]]> El carpaccio és un antipasto italià clàssic, originàriament elaborat amb carn crua tallada molt fina, però avui dia també es fa amb peix, marisc, fruites i verdures. El plat fou creat pel xef Giuseppe Cipriani al Harry’s Bar de Venècia, al segle XX, per a una comtessa amb problemes de salut que necessitava menjar carn crua. Cipriani batejà el plat com “carpaccio” en homenatge al pintor venecià Vittorio Carpaccio, famós per l’ús del color roig intens.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Orada perfumada de fenoll]]> Conta la llegenda que una jove libanesa va inventar aquest plat al veure que son pare, ja major, no podia mastegar bé els aliments. De fet, el nom en àrab significa "pare mimat", dit d'una manera carinyosa. Més enllà de la història, és una recepta extesa per tot L'Orient Mitjà i el Mediterrani i és fàcil trobar-la a restaurants del Líban, Egipte, Palestina, Síria, Turquia o Bulgària.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Terrina de verdures i salmó]]> "Terrina" prové del francès terrine, que designa un recipient de ferro fos o de fang vidriat, i per extensió, el plat que s’hi cuina. Aquestes elaboracions van arribar amb els afrancesats del segle XIX i es quedaren en cases acomodades. La terrina és molt versàtil: es pot fer amb peix, carn o verdures, sempre que els ingredients queden ben lligats per a poder tallar-la i que siga vistosa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Suquet de llagosta]]> La llangosta és un producte car i especial, coneguda com “la reina de la mar”. Poden viure fins a 100 anys i no paren de créixer al llarg de la seua vida. Són animals caníbals: si no troben menjar, es mengen entre elles. Les femelles prenen la iniciativa en la reproducció: eliminen la seua closca i alliberen feromones per atraure el mascle, fet que les deixa molt vulnerables. Les llagostes s’acostumen a cuinar vives i els experts afirmen que la millor forma de gaudir-les és a la brasa, amb sal i llima, per preservar el seu sabor natural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de polp i sobrassada]]> Tenen una vida curta: de 6 mesos a 5 anys, depenent de l’espècie. Després de reproduir-se, els mascles moren en pocs mesos i les femelles després de cuidar els ous. Ara bé, són els invertebrats més intel·ligents coneguts. Tenen memòria a curt i llarg termini i poden resoldre problemes. Dos terços de les seves neurones estan als braços, que actuen de manera autònoma.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llucet de Dénia i clòtxines]]> Des del 2015, Dénia ostenta el títol de Ciutat Creativa de la Gastronomia per la UNESCO, gràcies a la seua cuina mediterrània, la gamba roja i la varietat de restaurants i tapes locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Turbot al forn]]> El turbot no és el peix més bonic, però el seu sabor el fa especial. La carn és blanca, neta i gelatinosa, i xuplar les espines és tot un plaer. El turbot salvatge té protuberàncies a la pell, es nota al tacte i, sobretot, al gust. No cal fer-li talls a la pell al forn, així la carn queda més sucosa. És una font de proteïnes d’alt valor biològic amb pocs greixos, la cocció al forn conserva millor els nutrients del peix que fregir-lo.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cebollada d’anguiles]]> L'anguila és un ingredient estrela de la cuina valenciana gràcies a que habita a l'Alabufera, però és un peix originari del mar dels Sargaços, dins del triangle de les Bermudes, anomenat per Colom com el cementeri de vaixells. Actualment, el Japó és el país amb més consum mundial d’anguiles (70 %). Curiosament, per als maorís, les angules són guardianes sagrades, tot i que també se les mengen. Sabies que la sang crua d’anguila és verinosa? Això sí, perd la toxicitat quan es cuina.

Continua llegint-ho en el web

]]>