<![CDATA[À Punt - Receptes amb peix]]>

<![CDATA[À Punt - Receptes amb peix]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes amb peix]]> <![CDATA[Fesols amb cloïsses]]> Les faves amb cloïsses (fabes con almejas) són un guisat asturià que uneix faves blanques de granja (DOP) amb cloïsses fresques (amasueles), reflectint la tradició de pescadors que combinaven llegums americans (arribats al segle XVI) amb marisc de les ries cantàbriques per un àpat econòmic i nutritiu. El seu consum es remunta al segle XVI a Astúries, però el guisat amb cloïsses és del segle XVIII-XIX, evolució de potatges costaners, diferent de la fabada, amb embotits.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ala de rajada amb mantega negra]]> La mantega negra (beurre noir) és una salsa emblemàtica de la cuina francesa clàssica, sovint servida amb peix com la ratjada. El seu sabor intens i la presència de tàperes i julivert la fan inconfusible, i a França aquest plat s'associa a les braseries tradicionals i als menjars familiars de diumenge.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fish and chips]]> El peix fregit va ser introduït a Anglaterra durant el segle XVI per immigrants italians, però és un derivat del peix fregit originari de la gastronomia sefardita. La història del plat comença amb la persecució dels jueus a la península Ibèrica durant el segle XVI. Molts d'ells van anar a parar a Anglaterra portant amb si el peix fregit, un plat sefardita que acostumaven a menjar els divendres.

El plat es va fer popular als cercles londinencs i del sud d'Anglaterra al llarg del segle XIX. L'escriptor Charles Dickens ja esmenta un establiment per fregir peix (Fried Fish Warehouse) a la seva novel·la Oliver Twist, publicada el 1838.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Salmó amb crosta de fruïts secs]]> Les ametles i les avellanes no només aporten aquesta textura cruixent, sinó que són una font rica en greixos saludables, minerals i vitamines, convertint aquest plat en una elecció elegant i nutritiva tant per a un àpat familiar com per a una celebració especial. Aquesta combinació reflecteix la perfecta unió entre salut i plaer gastronòmic, amb un toc de sofisticació que agrada a tots els paladars.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Canelons de marisc]]> La invenció dels canelons s'atribueix popularment al compositor Gioachino Rossini (1792-1868), conegut per tenir molt bon paladar i ser un excel·lent cuiner. Els cannelloni alla Rossini originals eren farcits de carn o pollastre amb foie gras, xampinyons o tòfones i vi dolç, i banyats amb beixamel, formatge parmesà i/o ratlladura de tòfona. El nom "canelons Rossini" el va posar el xef de El Suizo, Ignasi Domènech, al seu receptari de cuina casolana catalana 'La Teca' (1924) en honor al compositor italià. Rossini organitzava els dissabtes cenes memorables a la seva casa de París per a convidats com Alexandre Dumas, Giuseppe Verdi, Gustave Doré i el baró Rotschild.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles de salmó amb salsa de iogurt]]> Les mandonguilles, que a la cultura mediterrània sempre han estat de carn, han evolucionat amb el temps. Aquest plat nascut de la necessitat i del reaprofitament era habitual en les llars de la classe treballadora a mitjans del segle XX, quan els recursos eren escassos. A la cuina valenciana tradicional existeixen les mandonguilles d'abadejo, on "una bona mandonguilla d'abadejo és una creació tot just perfecta, en unir la tova massa interior —barreja de peix i creïlla— amb la corfa cruixent i daurada que la recobreix

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Petxines de pelegrí gratinades]]> La petxina de pelegrí és hermafrodita: primer mascle, després femella. Viu a fons sorrencs prop de la costa, fins a 100 metres de profunditat, i fa una funció de filtradora natural del mar, especialment útil en episodis d'excés d'algues (marees roges).Existeixen dues espècies principals: mediterrània (pecten jacobaeusA) i atlàntica (pecten maximus).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de formatge i capellans]]> El capellà és un dels peixos més capturats a la nostra zona i molt comú a les peixateries. És per això que el seu preu, tradicionalment, ha sigut baix i des de les classes populars s’han desenvolupat nombroses maneres de cuinar-lo i conservar-lo. És per això comú veure'l a moltes receptes valencianes, com, per exemple, la pericana, típica a Alcoi, Cocentaina i Muro.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fiskefrikadeller escandinau]]> La cuina escandinava és senzilla, lleugera i digestiva, amb protagonisme del peix fresc i conservat (fumat, encurtit, curat). Els vikings, originaris del nord d’Europa, combinaven una dieta de peix, carn de corral i verdures, amb tècniques de conservació com el fumat o l’assecat. Recol·lectaven baies i fruites silvestres, i produïen formatge, mantega i la llet fermentada skyr per a passar l’hivern. Elaboraven cervesa amb ordi i aiguamel, i també un licor fort anomenat bjorr.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lloms de salmó amb panko]]> El panko significa literalment “pa cruixent” en japonés i s’obté ratllant molla de pa blanc sec en flocs grans i irregulars. El panko va arribar al Japó a inicis del segle XX, com a influència occidental, i es va perfeccionar per adaptar-lo a la cuina nipona. Durant la Segona Guerra Mundial el panko es va fer popular perquè, amb el seu alt valor calòric, ajudava a saciar en temps d’escassetat. Es diferencia del pa ratllat tradicional perquè el panko es fa amb només la molla de pa fresc, tallada gruixuda i assecada a baixa temperatura.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bunyol d'allipebre a l'estil Morera]]> El chef Pablo Margós del Pelayo Gastro Trinquet ha reinventat aquest plat, transformant-lo en un innovador bunyol que ha conquerit el paladar dels experts gastronòmics de tota la Comunitat Valenciana. Va guanyar el primer premi del certamen Tapas d'Ací 2025, organitzat per CONHOSTUR (Confederació Empresarial d'Hostaleria i Turisme de la Comunitat Valenciana) i Turisme Comunitat Valenciana.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Turbot de Cap d'Any]]> El turbot és un peix blanc amb proteïna magra, ric en fòsfor, seleni i vitamines B6 i B12. Té poc greix però aporta omega-3 i aminoàcids essencials. El seu sabor és fi, perfecte per cuinar-se amb vi blanc, all i oli d’oliva. Es pot fer al forn, a la planxa o en salsa pil-pil. El turbot és un dels peixos més apreciats de l’alta cuina europea.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero de polp de la Marina]]> Esta recepta combina proteïna marina (polp), hidrats de carboni (arròs o llegums) i una bona quantitat de fibra i minerals procedents de les verdures. És un plat complet i saludable. El polp és ric en proteïna d’alta qualitat, però baix en greix i colesterol. També aporta ferro, zinc i seleni, minerals essencials per al sistema immunitari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tataki de tonyina amb suc de taronja]]> Segons la llegenda, el samurai Sakamoto Ryoma va inventar aquesta tècnica al segle XVII després d’inspirar-se en la manera europea de cuinar a la graella. Altres teories suggereixen que el seu origen és popular: els pescadors torraven lleugerament el peix per dissimular que menjaven cru, ja que el sashimi era un menjar reservat als nobles.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de polp i alls porros]]> El polp de Dakhla és molt valorat per la seua qualitat i pesca artesanal, respectuosa amb el medi ambient. Té nou cervells i tres cors, i és considerat el més intel·ligent dels invertebrats. Pot viure fins a 200 metres de profunditat i arribar als 80 cm de llarg.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rostidora de mollets]]> El mollet és un peix blau semi-greixós, ideal per a persones amb necessitats de greixos omega-3 saludables. Si és menut, es recomana fregir-lo; si és gran, millor al forn.E n plats combinats amb altres peixos menuts (aladrocs, llucets...), el mollet sol destacar pel seu sabor, especialment amb unes gotes de llima. Hi ha dues espècies:

Totes dues són de qualitat, però la de roca és la més apreciada. La millor època per consumir-lo és a la tardor: octubre, novembre i desembre.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cavalla en escabetx]]> La cavalla és un peix blau ric en àcids grassos omega-3, ideals per al cor. Gràcies a l’escabetx, es conserva bé sense necessitat de productes ultraprocessats. De fet, és ideal per a escabetxos, especialment si són suaus. Molta gent la troba deliciosa freda o a temperatura ambient, sovint sucada amb pa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tonyina amb ceba confitada]]> El vinagre de Mòdena porta per nom la ciutat italina d'on prové, Mòdena, a Emilia-Romanya, amb orígens documentats des del segle XI. Té la seua denominació d'origen i al mercat podem trobar dues versions: L’Aceto Balsamico Tradizionale di Modena (DOP), amb un envelliment mínim de 12 anys i elaboració artesanal, i l’Aceto Balsamico di Modena (IGP), que és una mescla de most i vinagre amb un refinament de mínim 60 dies.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà alacantina de sepionets]]> Els sepionets són considerats una autèntica delicatessen, fins i tot més que la sèpia. Són menuts i pràcticament no cal netejar-los. No es trossegen i s’han de cuinar i consumir immediatament. Té un sabor molt tendre i sucós, ideal per cuinar a la planxa amb all i julivert. Es capturen tot l’any, però a la tardor són més menuts i saborosos. El més valorat és el del Grau, pescat exclusivament a Castelló.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llom d'abadejo amb alls tendres]]> És un dels peixos més consumits a Espanya, especialment per Setmana Santa. L’abadejo no té greixos, és nutritiu i es pot assecar, per això era perfecte per a cuina religiosa en temps de dejuni. Els bascos van ser pioners en la seua preparació, per això tenim receptes com l'abadejo al pil-pil o a la bilbaïna. Té un motiu: els pescadors bascos pacticaven la pesca de la balena des del segle VII, i al segle XIV-XV descobriren l’abadejo de casualitat buscant nous caladors.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carpaccio de gambes sobre crema d'espàrrecs]]> El carpaccio és un antipasto italià clàssic, originàriament elaborat amb carn crua tallada molt fina, però avui dia també es fa amb peix, marisc, fruites i verdures. El plat fou creat pel xef Giuseppe Cipriani al Harry’s Bar de Venècia, al segle XX, per a una comtessa amb problemes de salut que necessitava menjar carn crua. Cipriani batejà el plat com “carpaccio” en homenatge al pintor venecià Vittorio Carpaccio, famós per l’ús del color roig intens.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Orada perfumada de fenoll]]> Conta la llegenda que una jove libanesa va inventar aquest plat al veure que son pare, ja major, no podia mastegar bé els aliments. De fet, el nom en àrab significa "pare mimat", dit d'una manera carinyosa. Més enllà de la història, és una recepta extesa per tot L'Orient Mitjà i el Mediterrani i és fàcil trobar-la a restaurants del Líban, Egipte, Palestina, Síria, Turquia o Bulgària.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Terrina de verdures i salmó]]> "Terrina" prové del francès terrine, que designa un recipient de ferro fos o de fang vidriat, i per extensió, el plat que s’hi cuina. Aquestes elaboracions van arribar amb els afrancesats del segle XIX i es quedaren en cases acomodades. La terrina és molt versàtil: es pot fer amb peix, carn o verdures, sempre que els ingredients queden ben lligats per a poder tallar-la i que siga vistosa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Suquet de llagosta]]> La llangosta és un producte car i especial, coneguda com “la reina de la mar”. Poden viure fins a 100 anys i no paren de créixer al llarg de la seua vida. Són animals caníbals: si no troben menjar, es mengen entre elles. Les femelles prenen la iniciativa en la reproducció: eliminen la seua closca i alliberen feromones per atraure el mascle, fet que les deixa molt vulnerables. Les llagostes s’acostumen a cuinar vives i els experts afirmen que la millor forma de gaudir-les és a la brasa, amb sal i llima, per preservar el seu sabor natural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de polp i sobrassada]]> Tenen una vida curta: de 6 mesos a 5 anys, depenent de l’espècie. Després de reproduir-se, els mascles moren en pocs mesos i les femelles després de cuidar els ous. Ara bé, són els invertebrats més intel·ligents coneguts. Tenen memòria a curt i llarg termini i poden resoldre problemes. Dos terços de les seves neurones estan als braços, que actuen de manera autònoma.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llucet de Dénia i clòtxines]]> Des del 2015, Dénia ostenta el títol de Ciutat Creativa de la Gastronomia per la UNESCO, gràcies a la seua cuina mediterrània, la gamba roja i la varietat de restaurants i tapes locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Turbot al forn]]> El turbot no és el peix més bonic, però el seu sabor el fa especial. La carn és blanca, neta i gelatinosa, i xuplar les espines és tot un plaer. El turbot salvatge té protuberàncies a la pell, es nota al tacte i, sobretot, al gust. No cal fer-li talls a la pell al forn, així la carn queda més sucosa. És una font de proteïnes d’alt valor biològic amb pocs greixos, la cocció al forn conserva millor els nutrients del peix que fregir-lo.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cebollada d’anguiles]]> L'anguila és un ingredient estrela de la cuina valenciana gràcies a que habita a l'Alabufera, però és un peix originari del mar dels Sargaços, dins del triangle de les Bermudes, anomenat per Colom com el cementeri de vaixells. Actualment, el Japó és el país amb més consum mundial d’anguiles (70 %). Curiosament, per als maorís, les angules són guardianes sagrades, tot i que també se les mengen. Sabies que la sang crua d’anguila és verinosa? Això sí, perd la toxicitat quan es cuina.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llobarro en caldereta]]> Viu entre 10 i 100 m de profunditat, en fons de sorra o roques, i també en aigües dolces properes a desembocadures. És un peix costaner de carn molt apreciada, pot fer fins a 1 m de llarg, amb cos allargat i escates regulars. Es pot cuinar al forn, a la planxa, a la brasa o en papillota. El secret principal és controlar bé el punt de cocció per evitar que quede cru o passat. És perfecte per a acostumar la xicalla a menjar peix, tot i les espines.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs doble gust]]> La tinta dels mol·luscos (sèpia i calamar) es troba en les seues barbes i és un mecanisme de defensa que també es fa servir per cuinar, sovint afegida al fumet de peix. Cal anar amb compte amb la sal quan es fa arròs amb tinta, perquè ja aporta molta salinitat per si sola. L’arròs negre que es fa amb ella és típic no només de la costa valenciana i catalana (com Palafrugell, Guardamar o el Grau de Castelló), sinó també d’altres ciutats europees com Florència.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Calamars farcits]]> Els calamars farcits són típics al territori valencià, però no són poques les comunitats que ens es disputen l'origen de la recepta: Andalusia, Euskadi, Catalunya i Galícia, on també se'n fan. El farcit pot variar molt (magre, tonyina...), però les aletes i tentacles trinxats són imprescindibles. És un plat versàtil i universal, amb sabors de mar i muntanya, ideal tant calent com fred.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lloms de mollets]]> El “mollet” fa referència a dues espècies: el de fang (Mullus barbatus) i el de roca (Mullus surmuletus). Viuen en fons marins (arenosos o rocosos) fins a 120 m de profunditat. En època romana, el mollet era molt valorat, fresc o en saladura, especialment com a ingredient del garum. S’envasava en àmfores i es distribuïa des d’Hispania per tota la Mediterrània. Es tracta d'un peix semigreixós ric en omega-3.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de sardines i pimentons]]> A Espanya, la sardina és protagonista de l'Enterro de la Sardina, una festa que marca la fi del Carnestoltes i simbolitza el pas a un període de més recolliment. A Portugal, la sardina és present en concursos artístics i en la iconografia urbana, especialment a Lisboa. Fins i tot en la Bíblia es menciona aquest peix.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós allipebrat]]> Tot i que hui en dia les anguiles es crien en piscifactories, la pesca d’anguiles i angules té una llarga tradició a la Comunitat Valenciana i ha sigut durant segles una font d’ingressos essencial per a moltes comunitats costaneres. La Comunitat de Pescadors del Palmar es va constituir en 1858, Jaume I ja havia atorgat privilegis de pesca a l’Albufera fa més de 800 anys. Actualment, només tres comunitats pesqueres mantenen les arts tradicionals a l’Albufera: el Palmar, Catarroja i Silla. Ara bé, davant la disminució de l’espècie i la degradació del seu hàbitat, s’ha reduït més del 90% de les captures des de 1950 segons dades de la Comunitat de Pescadors del Palmar.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Canelons d’all porro farcits]]> L'all porro és un símbol nacional de Gal·les i dels celtes. Segons Shakespeare, a Enric V, es va utilitzar en una batalla com a distintiu dels soldats galesos. Aquesta estratègia va portar-los a la victòria i el porro es va convertir en emblema nacional. Cada 1 de març (festa nacional galesa), el membre més jove del regiment de guàrdies menja un all porro cru com a tradició.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de rajada i cigales]]> Tot i el seu aspecte poc apetitós, la rajada té un gran sabor i un alt valor nutricional. És un peix baix en greixos però ric en proteïnes d’alt valor biològic, ideal per a dietes saludables.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cigrons amb polp]]> Els cigrons i tots els llegums son una de les millors fonts de proteïna vegetal, fibra i energia, ideals per a qualsevol edat. En aquest cas, combinem els cigrons amb el polp, una proteïna marina lleugera i rica en minerals. A més, és baix en greix, ric en ferro i vitamina B12, ideal per a mantindre la força muscular i el sistema nerviós.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de supervivència]]> Encara que la majoria dels aliments poden consumir-se frescos o preparats de diverses maneres, hi ha alguns que són especialment difícils de consumir sense la conservació en llanda. La llanda oferix avantatges en termes de durabilitat i comoditat. Per exemple, les saridnes i els peixos xicotets són molt peribles i requerixen conservació per a ser transportats i emmagatzemats. La llanda és ideal per a preservar-ne el sabor i els nutrients.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Calamars farcits]]> El farciment no només afig sabor als aliments sinó que també permet aprofitar restes d’altres plats. Esta tècnica és una manera creativa de transformar ingredients simples en receptes sorprenents. Així, tenim molts exemples en el nostre receptari, com bajoques farcides, albergines farcides, pollastre farcit o, fins i tot, pasta com els raviolis.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Roupa velha de bacallar]]> La roupa velha i ropa vieja són un exemple de la cuina d’aprofitament, una tradició culinària present en totes les cultures que busca reutilitzar les sobres de menjars anteriors per crear plats nous. La principal diferència és que la recepta portuguesa porta bacallar, mentre que a Espanya es fa amb les sobres del putxero o l'olla i està eespecialment associada a les Canàries.

Continua llegint-ho en el web

]]>