<![CDATA[À Punt - Receptes amb carn]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes amb carn]]> <![CDATA[Pastís de carn amb ensalada fresca]]> És una reinterpretació contemporània del meatloaf clàssic europeu–americà, però amb un perfil més mediterrani gràcies a la canella, la nou moscada i la ratlladura de llima. Els immigrants alemanys del segle XVIII porten pans de carn als EUA. En base a estos, el meatloaf es consolida als segles XIX–XX com a menjar domèstic de confort nord-americà.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cassola de peus de porc]]> Els peus de porc, coneguts com "peus de ministre" per la seva humilitat i aprofitament total del porc, són un ingredient bàsic des de l'època ibèrica i romana, on es bullien per extreure gelatina natural. El guisat en salsa amb xoriç i pimentó neix a la cuina castellana i catalana dels segles XVI-XVIII, influït per l'arribada del tomàquet i pebrot americans, i es cuina en cassola de fang des d'Al-Àndalus. La versió amb creïlles fregides a dues coccions i ous amb puntilla és una adaptació moderna de plats com les "manitas a la madrilenya".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xacalandrí de Borriana]]> Procedeix de les tradicions comunitàries dels segles XIX-XX a les marjals de Borriana, on els veïns aportaven collites i caça per cuinar conjuntament, amb caldo de caragols "enganyats" (fets sortir amb herbes com timó) com a base aromàtica. Cada família aportava "el que tenia": una verdures, altres carn d'índies o llebre, creant variacions imprevisibles però sempre bones.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de nóvia amb mandonguilles]]> Neix a la cuina de convit de l'Horta de València i zones catalanes, com a plat principal de casaments i celebracions. Documentat en receptaris tradicionals com "Història de la cuina catalana", forma part de menús de bodes des del segle XIX, amb sopa de núvia al primer plat i guisat al segon, reflectint cuina de festa interior. A València, evoluciona de putxeros i olletes, aprofitant carns locals per convits abundants

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cassola de calamar i sobrassada]]> La cassola, tant comú a la nostra cuina, és un recipient de ceràmica d'uns 5.000 anys d'antiguitat. Està documentat en excavacions ibèriques a Sagunt i Tarragona (segle VI-I aC), i prové de l'àrab “qas’a”, símbol d'igualtat culinària medieval.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles amb carbassa rostida]]> Les mandonguilles (kefta) tenen origen persa, sobre el segle XIII. El terme “kefta” ve del persa “kufteh” o “kufta”, que significa literalment “carn picada a colps”. Els historiadors gastronòmics creuen que el plat es remunta a més de 4.000 anys a Pèrsia (l’actual Iran), on els cuiners descobriren que picar finament la carn la feia més versàtil, més fàcil de preparar i permetia crear textures uniformes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La picadeta]]> Aquest tipus de plats eren habituals en les famílies treballadores, especialment després de la matança del porc, quan s'aprofitava tot l'animal. La picadeta tradicional valenciana és un entremès típic dels llauradors que es pren abans de qualsevol àpat per obrir la fam o "fer boca", i s'acompanya tradicionalment de tramussos, cacaus, salmorra (olives, pebrera, cogombrets en aigua salada) i ocasionalment anxoves. En l'actualitat s'hi inclouen també creïlles fregides i fruita seca.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Estofat grec de conill]]> L'estofat grec de conill, conegut com a Kouneli Stifado (Κουνέλι Στιφάδο), és un plat emblemàtic de la gastronomia grega. Stifado significa estofat i prové de l'italià stufato, introduït a Grècia pels venecians al segle XIII, on va ser adaptat amb influències bizantines i otomanes que van afegir les espècies dolces característiques. El kouneli (conill) va arribar a Grècia des de la península Ibèrica, i la seva presència es documenta ja en escrits antics grecs.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Boeuf bourguignon]]> Borgonya és una de les regions vinícoles més prestigioses, no sols de França, sinó del món, i gran part del seu patrimoni culinari gira al voltant de cuinar amb vins locals com el Pinot Noir.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Migas amb tòfona i rostes]]> Les migas són un plat tradicional que va sorgir entre pastors i treballadors del camp com una manera d’aprofitar el pa dur, convertint-lo en un àpat contundent i saborós. La seva preparació, que varia lleugerament segons la regió, consisteix a mullar el pa i sofregir-lo amb alls i oli fins a obtenir una textura cruixent per fora i tendre per dins. Cada zona té una versió pròpia de les miques: segons on estigues s’acompanyen de raïm i meló o amb botifarra o cansalada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sépia amb mandonguilles de carn]]> Les mandonguilles amb sèpia són un exemple eprfecte de mar i muntanya. La riquesa de textures i aromes i la barreja de sabors són la clau per a aquest tipus d eplats, que cada vegada tenen més popularitat. La fusió perfecta entre la tendresa de la carn i el sabor intens del mar, units per la cuina.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llom de cérvol en salsa de bolets]]> Curiosament, la carn de caça a Espanya és abundant però poc consumida internament, ja que gairebé el 90% s'exporta, principalment a Alemanya. La temporada de caça és d'octubre a febrer, tot i que la congelació permet accés tot l'any. Existeixen botigues online, distribuïdors i carnisseries que faciliten la compra de carn de cérvol i altres caça major.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xulla amb puré de creïlles i flor de carxofa]]> La combinació de carxofa i foie gras és un exemple de fusió entre producte local i ingredient gurmet, molt utilitzat en restaurants d'alta cuina. El foie gras, tradicionalment francès, s'ha incorporat a la cuina mediterrània com a element de luxe i contrast que combina perfectament amb la tendresa de la carxofa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Kebab casolà]]> El kebab té orígens antics al Mig Orient, derivant del persa kabab ("carn a la graella"), on guerrers nòmades rostien carn en espases al foc. A Turquia va evolucionar, destacant el dóner kebab inventat per Iskender Efendi al segle XIX a Bursa, amb carn rostida verticalment i tallada en tires. Va ser un plat de reis perses i sultanat de Delhi, adaptant-se als Balcans, Caucas i Sud-est Asiàtic.

La seva popularització moderna a Europa, especialment Alemanya, es deu a la migració turca (1960-1973), quan treballadors van portar tradicions culinàries. Kadir Nurman (1972, Berlín) va crear la versió en pa pita amb verdures i salses, convertint-lo en menjar ràpid portàtil que va explotar en locals durant una dècada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Manetes de corder amb fesols pintats]]> Aquestes manetes guarden similituts amb les típiques de Conca, on en alguns pobles se les coneix com a "patiburrillas en salsa" i es servien fa dècades com a tapa a bars i tavernes, formant part d’una cultura popular de bar que ara es reivindica com a gastronomia de memòria. Entre la gent que les estima hi ha dos bàndols: qui les menja “a lo fi”, desossades amb paciència per aconseguir un mos superior, i qui les menja tal com surten de l’olla, ben netes d’impureses i a xuclar sense manies

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Polenta amb llonganisses]]> Originàriament, la polenta era un plat molt econòmic i cundidor considerat "cuina de pobres". Els italians del nord anomenen "mangia-maccheroni" (menja-macarrons) als del sud, mentre que aquests els diuen "pulentoni" (polentones, és a dir, menjadors de polenta) als del nord. Aquest malnom pejoratiu ja gairebé ha passat a la història gràcies a la revalorització actual del consum de polenta.

La gran migració italiana a l'Argentina i l'Uruguai va portar la polenta de dacsa com a plat popular. Es consumeix principalment durant els mesos freds, acompanyada de tuco (salsa argentina de tomaca, ceba, all, carlota i carn de vedella), formatge ratllat i sovint trossos de carn o salsitxes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Botillo tradicional del Bierzo]]> El Botillo del Bierzo és un dels plats més representatius de la gastronomia lleonesa, amb Indicació Geogràfica Protegida (IGP) des de l'any 2000. Durant el mes de febrer, es celebra a Bembibre el Festival d'Exaltació del Botillo, declarat d'Interès Turístic Nacional. La festa va néixer el 1973 durant una processó que es realitza cada set anys coneguda com "la Sortida del Sant". Durant una setmana, tots els restaurants de la zona ofereixen el botillo a les seves cartes, i els visitants poden gaudir d'una mostra i degustació de productes bercians com castanyes, mels, formatges i vins de la zona.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paté de campanya d'ovella]]> L'ovella guirra és l'única raça ovina autòctona de la Comunitat Valenciana i representa un tresor gastronòmic i cultural del territori valencià. L'ovella guirra, també coneguda com a roja o suada, és d'ascendència africana a conseqüència de les relacions amb el Magreb. Es caracteritza pel seu color rogenc en cap i extremitats, amb possibles degradacions de color, i amb el temps presenta llana blanquinosa al cap que li dona un aspecte característic. La llana de color roig obscur està recoberta d'abundant suarda (substància greixosa i cerosa excretada per la pell dels moltons), d'on ve el nom de "sudat".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cuixetes de conill a la cervesa]]> Espanya és el principal productor de carn de conill a Europa. El 2024 la producció nacional va ser de 33.829 tones amb un total de 3.276 explotacions registrades, tot i que la cria de catxapons es concentra en 1.088 granges. A escala europea, Espanya representa aproximadament el 23% de la producció total, que s'estima en 115.000 tones anuals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Trinxat del Pirineu]]> El trinxat és un plat tradicional de muntanya de la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra, ideal per a dies freds i molt apreciat, fins i tot pels esquiadors. El nom “trinxat” prové del verb català “trinxar” que significa triturar, i es caracteritza per mantenir trossos visibles d’hortalissa per conservar una textura agradable i menys puré.Cada any, a Puigcerdà, se celebra la Festa del Trinxat per promocionar aquest plat i els productes locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Crispín, el flamenquín de Montilla]]> El crespín va nàixer al bar El Niño de Montilla, a Còrdova i el seu creador, Antonio Bernal, li va posar aquest nom tan cursiós en honor a son pare, que era sabater. En el cristianisme, San Crespín és el patró d'aquest ofici.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de galtes de porc]]> El porc ibèric és una raça autòctona de la península Ibèrica que viu principalment a la seva part sud-occidental, incloent-hi províncies espanyoles com Salamanca, Càceres, Badajoz, Còrdova, Sevilla i Huelva, així com regions portugueses com l'Alentejo. Aquesta raça està adaptada perfectament als ecosistemes de devesa d'alzines i sureres, on s'alimenta de glans i pastures naturals, cosa que influeix directament en el sabor i la textura de la carn.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de conill i pollastre a la mostassa]]> La mostassa de Dijon té el seu origen a la ciutat francesa de Dijon fa més de 700 anys. Temps després, Jean Naigeon va substituir el vinagre per most de raïm verd i va refinar el perfil aromàtic. Però, tot i el nom, molta “Dijon” actual no es produeix a Dijon ni amb llavor francesa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós de rellom ibèric i romer]]> El nom tècnic del romer (o romaní) és salvia rosmarinus, que significa “rosada de la mar”. És una planta típica del Mediterrani, especialment de zones costaneres. Conta la llegenda que la Verge Maria va penjar la capa en un arbust de romer, i les flors blanques es tornaren blaves. A més, tradicionalment, es diu que el romer atrau diners i felicitat. Els grecs antics el feien servir per millorar la memòria als exàmens. El que sabem actualment és que ajuda a reduir l’estrés i millora el rendiment cognitiu.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Vedella de llet]]> La vedella de llet és una carn de gran qualitat, amb sabor suau, textura tendra i sucosa, procedent de vedells lactants d’entre 1 i 3 mesos alimentats exclusivament amb llet materna. Es reivindica el seu consum davant de les carns excessivament madurades i especiades, destacant la seua senzillesa i subtilesa de gust. A França, concretament a la zona de Limoux, és un producte tradicional en la cuina familiar, combinat sovint amb productes locals com cebes, formatges, vins o melmelades.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gaspatxos lligats d'Alginet]]> Els gaspatxos lligats procedeixen de la cuina de frontera amb La Manxa, arribats per transmissió familiar i immigrants. Són una variant local dels gaspatxos manxecs o galianos, però amb elaboració peculiar. A diferència d’altres gaspatxos, a Alginet la carn (pollastre, conill i llonganissa) es bulleix i no es sofregeix, per extraure millor la substància en el caldo La coca es trenca en miques que es cuinen i es remenen fins formar una massa lligada o papilla espessa, enriquida amb el sabor de la carn i el brou.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guatla amb dàtils i pinya]]> La cuina marroquina destaca per ser senzilla i casolana i per combinar sabors com el dolç i el salat. Gestionada tradicionalment per dones, té arrels molt antigues (segle VII aC) i no ha rebut influència otomana. Les receptes es transmeten de mares a filles per tradició oral. Allà el menjar es considera un acte hospitalari: es reben els convidats amb menjar i te, i negar-se a consumir-ho es veu com un gest descortés

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de rostes]]> Les rostes tenen el seu origen a l'edat mitjana i estan vinculades a l'època de la matança del porc. Tot i això, alguns estudis situen l'origen encara més enrere, a l'època dels romans, grans consumidors de porc que ja fregien la cansalada. Més tard, al Segle d'Or de la literatura castellana, escriptors com Lope de Vega i Francisco de Quevedo ja esmentaven els torreznos en versos i comèdies.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Corder guisat amb vi blanc]]> A tot el món, el corder simbolitza convivència, celebració i tradició compartida i està present a moltes gastronomies. En la tradició europea, el corder rostit medieval era un plat de reis i nobles. De fet, en molts països el corder és el plat central de Pasqua, símbol de renaixement i celebració familiar. Per això, no és estrany que siga tan protagonista en festes com el Nadal.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Empedrat castellonenc de Nadal]]> L’empedrao és un plat tradicional dels caçadors castellonencs, anomenat així perquè els fesols sencers donen al plat un aspecte semblant al d’un paviment empedrat. Antigament, es menjava directament de la cassola, i la persona més major donava l’ordre de “va de tros!” perquè tots agafaren alhora un tros de carn —una manera d’assegurar el repartiment just. A Castelló és molt típica durant les festes de la Magdalena i també com a plat de Nadal per a reunions entre amics, sovint acompanyat de vi blanc i rivalitats sanes per veure qui el prepara millor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Garrons de porc amb creïlles]]> Aquest plat és típic de l'Oktoberfest, que és el festival folklòric més gran del món, dedicat a la cervesa i la cultura bavaresa, amb música, gastronomia i convivència alegre durant 16 dies. Té un origen històric: es va crear el 1810 per celebrar el matrimoni del príncep Lluís de Baviera, convertint-se en una tradició anual a Munic.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rellom de corder tofonat]]> Es coneixen unes quaranta espècies de tòfones, una trentena a Europa, però només unes poques són realment apreciades en l’àmbit gastronòmic. Les més destacades i valorades són la tòfona negra i la blanca. Es diferencien principalment en el sabor i l’aroma. La negra té un sabor intens, complex i robust, amb notes terroses, a fruits secs i un toc lleugerament amarg. El sabor de la blanca, en canvi, és més delicat, subtil i afruitat, amb notes que recorden l’all i les flors.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de pollastre rostit]]> El pollastre a l’ast és típic de la cuina valenciana, catalana i balear. Es cuina rostit en un espetó giratori amb aromàtics com llima, timó, romer i pebre. El rostidor vertical va ser inventat per Ignasi Miró a Catalunya a mitjan segle XX, millorant la cocció respecte als antics rostidors horitzontals. Va revolucionar la manera de cuinar pollastres i es va estendre i castellanitzar, convertint-se en un nom habitual arreu de l’estat espanyol, fins i tot fora de l’àmbit catalanoparlant.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tàrtar de fuet amb coques de dacsa]]> El fuet naix en època romana com a tècnica de conservació amb sal i aire. A Catalunya, sobretot a Vic (Osona), es perfecciona fins al fuet actual. La capa blanca del fuet és comestible i beneficiosa. És un fong natural (Penicilium Nalgiovense) que protegeix i dona sabor durant el curat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pollastre amb iogurt grec]]> Les primeres referències venen de la Mesopotàmia antiga, on es consumia com aliment i medicinal, mentre que a l’Índia antiga, es valorava pel seu efecte beneficiós sobre el sistema digestiu. Fins al 1900, el iogurt era bàsic en la dieta de l’Imperi Rus, els Balcans i l’Àsia central. De fet, va ser Stamen Grigorov, un metge búlgar, qui va identificar per primera vegada el bacteri del iogurt: Bacillus bulgaricus. Després, Ilya Mechnikov, biòleg rus i premi Nobel, va defensar el consum de iogurt com a font de longevitat. Però va ser Isaac Carasso, de Tessalònica, qui va industrialitzar el iogurt.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles amb salsa de carabasseta]]> Les cuines àrab i oriental utilitzen moltes espècies, però ben combinades no resulten pesades. El Garam Masala és una mescla d'espècies típica del nord de l'Índia. A diferència del curri occidental, no conté cúrcuma i no és groc. Dona sabor i aroma a carns, peixos, verdures i mariscos. La cuina índia empra una granvarietat d'espècies (unes 40), però hi ha 11 de més habituals: cúrcuma, comí, coriandre, cardamom, canella, gingebre, clau d'olor, pebre negre, mostassa, asafètida i xili.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sopa tofonada de Paul Bocuse]]> També és coneguda com a Sopa Valerie Giscard d’Estaing o Sopa de Tòfones Elyseé. Considerada una de les obres mestres del xef Paul Bocuse, pioner de la “nouvelle cuisine”, va ser creada en 1975 per Bocuse per homenatjar el president Valéry Giscard d’Estaing, qui li atorgà la Legió d’Honor. Va ser servida per primera vegada al Palau de l’Elisi com a símbol de l’elegància i riquesa culinària francesa. El plat va esdevenir una icona del restaurant L’Auberge du Pont de Collonges, amb 3 estrelles Michelin durant més de 50 anys seguits. Ha estat degustada per presidents, artistes i xefs de renom, però també per comensals anònims que han viatjat a Lió per tastar-la.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de secret ibèric i foie]]> El secret ibèric és una peça del porc situada entre la paleta i la cansalada , amb molt de greix infiltrat, que li dóna una textura i sabor excel·lents. És una de les parts més apreciades del porc ibèric, ja que només n’hi ha dues per animal. Es pot preparar a la brasa, graella o paella, però es recomana no sobrecarregar-la amb espècies, perquè ja és una carn molt saborosa. Amb un toc de sal grossa és suficient.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pollastre amb carabasseta i pera]]> La carn de pollastre de corral és més dura i eixuta que la industrial, però amb un sabor més intens i menys greix. De fet, les carcasses d'aus de corral donen un caldo més intens. Els pollastres de corral es crien entre 85 i 105 dies, mentre que els industrials es sacrifiquen en només 45 dies, sovint amb ajuda d'hormones. El creixement més lent dona lloc a una carn de més qualitat i maduresa. A diferència dels pinsos modificats i acceleradors de les granges industrials, els de corral s’alimenten de forma natural amb cereals com el blat de moro, l’ordi o l’alfals, sense additius ni antibiòtics.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coca de Fira d'Ontinyent]]> La coca de fira d’Ontinyent és una de les coques més emblemàtiques, amb una combinació de carns, embotits i verdures sobre una massa de pa de qualitat, a la vegada tendra i cruixent. És un dels emblemes de la seua fira. Ontinyent va obtenir el privilegi de celebrar la seua fira l’any 1418 gràcies a Alfons el Magnànim, després de llargues rivalitats amb pobles veïns com Albaida. Ara se celebra al novembre, coincidint amb altres festivitats locals.

Continua llegint-ho en el web

]]>