<![CDATA[À Punt - Receptes valencianes]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes valencianes]]> <![CDATA[Llissa bollida amb salsa de tàperes]]> Aquesta preparació naix en la cuina marinera de la Plana Baixa, on la llissa (Mugil cephalus, mugol o llisa), peix migratori abundant a la desembocadura del Millars, es bollia humilment amb vinagre i llorer per eliminar espines i olor, des del segle XIX.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xacalandrí de Borriana]]> Procedeix de les tradicions comunitàries dels segles XIX-XX a les marjals de Borriana, on els veïns aportaven collites i caça per cuinar conjuntament, amb caldo de caragols "enganyats" (fets sortir amb herbes com timó) com a base aromàtica. Cada família aportava "el que tenia": una verdures, altres carn d'índies o llebre, creant variacions imprevisibles però sempre bones.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de nóvia amb mandonguilles]]> Neix a la cuina de convit de l'Horta de València i zones catalanes, com a plat principal de casaments i celebracions. Documentat en receptaris tradicionals com "Història de la cuina catalana", forma part de menús de bodes des del segle XIX, amb sopa de núvia al primer plat i guisat al segon, reflectint cuina de festa interior. A València, evoluciona de putxeros i olletes, aprofitant carns locals per convits abundants

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs a banda tradicional]]> Aquest plat neix a les llotges i barques de pescadors de la costa alacantina i valenciana, com Calp o el Cabanyal, al segle XIX o abans, amb peix de roca barat (morralla) com escorpa, rap o congre, que no es venia i servia per alimentar la tripulació. Els pescadors reservaven les peces nobles per vendre i coïen creïlles i peix en el caldo, servint l'arròs "a banda" per extreure dos plats d'un. S'ha expandit pel Llevant, Múrcia i fins al Garraf, però manté arrels valencianes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La picadeta]]> Aquest tipus de plats eren habituals en les famílies treballadores, especialment després de la matança del porc, quan s'aprofitava tot l'animal. La picadeta tradicional valenciana és un entremès típic dels llauradors que es pren abans de qualsevol àpat per obrir la fam o "fer boca", i s'acompanya tradicionalment de tramussos, cacaus, salmorra (olives, pebrera, cogombrets en aigua salada) i ocasionalment anxoves. En l'actualitat s'hi inclouen també creïlles fregides i fruita seca.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís d'Elx]]> El pastís d'Elx té arrels en la rebosteria conventual i en les tradicions de l'horta il·licitana, on l'ametla és ingredient principal gràcies a l'abundància de cultius en la zona del Baix Vinalopó. La seua base recorda a la rebosteria medieval pròpia de la península Ibèrica, sent una variant local del pastís d'ametla o “pastís de Santiago”, adaptada amb ingredients i tècniques locals (inclusió eventual de merenga i aromes cítriques). Originalment eren unes postres de celebració, present en festes patronals, bodes i comunions, i es transmetia entre famílies il·licitanes i obradors locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs al forn amb anguila]]> L'Albufera, llac d'aigua dolça de 2.800 ha amb 14.000 ha d'arrossars, és el bressol de l'arròs DOP València (Senia, Bomba, Albufera, J. Sendra) des del segle XVIII, quan es dessecaren canyars per cultivar-lo. També naix allí l'anguila, concretament als Sargassos. Aarriba com a larva i creix de 8 a 20 anys a la llacuna, on és pescada amb mornells o llongues al Palmar i Saler; avui regulada per la seva escassetat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís 'jericano']]> El pastís jericano és un dolç tradicional de l'Alt Palància, especialment vinculat al municipi de Xèrica (Castelló). Aquest pastís es va popularitzar a través de la competència amistosa entre els pastissers de Xèrica, i avui s'ha convertit en un símbol gastronòmic de la localitat, present en festes, fires comarcals i activitats turístiques. Durant els anys 70, era habitual regalar porcions als músics de bandes en la setmana de festes, contribuint a la seva difusió.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs al forn amb mandonguilles d'abadejo]]> L'origen i context del plat "arròs amb croquetes de bacallà al forn" es pot entendre millor descomponent-lo en les parts que el formen: l'arròs al forn i les croquetes de bacallà. Les croquetes de bacallà són un clàssic de la cuina catalana i valenciana que pren origen d'una recepta antiga, amb antecedents al segle XVIII i fins i tot en textos del Baró de Maldà del segle XIX. L'arròs al forn és un plat típic valencià que es cou en cassola de fang al forn, amb una base d’arròs, tomata, verdura, carn.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós de sépia i llagostins]]> L'arròs melós de sèpia, carxofes de Benicarló i llagostins de Vinaròs representa una joia de la gastronomia marinera del nord de Castelló, fusionant productes emblemàtics del mar i l'horta valenciana: carxofes amb IGP (gran mida, tendresa dolça, temporada novembre-maig), llagostins rojos de Vinaròs amb Marca de Garantia (pesca sostenible en aigües profundes, caps rics en coral per fumets) i sèpia fresca mediterrània (carn ferma, suc intens per color i caldos cremós).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de pagre]]> La varietat Regina es va registrar comercialment el 2018 i va ser desenvolupada per l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries (IVIA) amb la finalitat de generar una varietat amb una qualitat culinària de gra superior. Presenta un gra mitjà amb perla central gran en el 98% dels grans, lleugerament més gran que el de J.Sendra o Argila i apreciablement major que Bomba o Albufera.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xurros de carabassa i entrepà de calamars]]> El més important per viure un dia de Falles a València és submergir-te en l'ambient festiu amb els seus espectacles pirotècnics, les falles artístiques i, especialment, la gastronomia tradicional que uneix els fallers. Comença amb un bon esmorzaret (esmorzaret valencià), un entrepà robust com el de llom o cansalada amb cafè i cacaus, típic per carregar energies abans de la mascletà diürna a les 14h a la plaça de l'Ajuntament. A continuació, recorre les comissions falleres per admirar els ninots i gaudeix d'un arròs caldós amb fesols i nap, plat estrella de la setmana fallera.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rotllos magdaleners]]> Els rotllos magdaleners són un dolç molt senzill però carregat de simbolisme, lligat íntimament a la Romeria de les Canyes i a les festes fundacionals de la Magdalena de Castelló de la Plana. Els rotllos es reparteixen gratuïtament als romers quan arriben a l’ermita de la Magdalena, en una romeria multitudinària declarada d’Interés Turístic Internacional el 2010, i que culmina amb una paella monumental i la tornà a la ciutat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Caldera d'Almassora]]> La Caldera d'Almassora és un plat simbòlic que representa l'esperit solidari d'aquest poble de la Plana Alta a Castelló. Cada 22 de maig, dia de Santa Quitèria, es cuinen 52 calderes (22 al carrer, una per cada dia del mes, i 30 més al magatzem municipal) per repartir entre 7.000 i 8.000 racions entre veïns i visitants. Aquest arròs sec amb pollastre i costella se serveix tradicionalment en cassoletes de fang, mantenint viva una tradició que té el seu origen en el menjar de caritat que es preparava per als més necessitats del poble. Han estat declarades Festa d'Interès Turístic Autonòmic el 2025, reconeixent així el seu profund valor simbòlic, històric i cultural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pebreres farcides a la manera d'Oliva]]> La tradició a Oliva mana que les pebreres farcides s'han de menjar amb les mans, com si foren un entrepà de pebrera farcida d'arròs i tonyina. La salsa, de segur, et xorrarà pels dits, i això forma part del ritual autèntic del plat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carxofes de Benicarló en salsa verda]]> La Carxofa de Benicarló destaca per la seua forma xata i compacta, i pel seu peculiar clotet. Es comercialitza identificada amb l'Anagrama del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Protegida Carxofa de Benicarló. Aquiesta, i la seva reglamentació específica, va ser aprovada el 18 de setembre de 1998. Aquest reconeixement obeeix al bon fer tradicional de l'agricultor de la zona, que generació rere generació ha sabut treballar amb obstinació i cura aquestes terres que sempre van destacar per la qualitat dels seus productes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de faves, carxofes i conill]]> La Paella de faves i carxofes és una variant tradicional d'hivern de la paella valenciana, molt popular en la Comunitat Valenciana, especialment en la zona rural i en els pobles de l’interior on la horta proporciona aquests ingredients en temporada freda. A l’hivern, quan no hi havia verdures d’estiu ni carns abundants, s’adaptaven amb ingredients de temporada com les faves i les carxofes, donant lloc a aquesta paella d’hivern, també coneguda com a “paella negra” per el color fosc que aporten les carxofes i les faves.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paté de campanya d'ovella]]> L'ovella guirra és l'única raça ovina autòctona de la Comunitat Valenciana i representa un tresor gastronòmic i cultural del territori valencià. L'ovella guirra, també coneguda com a roja o suada, és d'ascendència africana a conseqüència de les relacions amb el Magreb. Es caracteritza pel seu color rogenc en cap i extremitats, amb possibles degradacions de color, i amb el temps presenta llana blanquinosa al cap que li dona un aspecte característic. La llana de color roig obscur està recoberta d'abundant suarda (substància greixosa i cerosa excretada per la pell dels moltons), d'on ve el nom de "sudat".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de carxofes i carabassa]]> Històricament, la carxofa té origen en un card salvatge del Nord d'Àfrica i va ser introduïda a la península Ibèrica pels àrabs a l'edat mitjana. El nom deriva de l'àrab al-kharshufa. Tant Itàlia com Espanya són avui grans productors. La carabassa, originària d'Amèrica, va ser un dels primers cultius domesticats, amb evidències arqueològiques a Mèxic de fa més de 10.000 anys, i es va estendre a Europa després de la colonització d'Amèrica.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs amb ànec i bolets]]> Les càbiles són una tradició que té el seu origen a finals del segle XVIII amb un privilegi atorgat pels reis. Aquest privilegi permetia que les persones amb menys poder adquisitiu pogueren participar de la caça als vedats, que inicialment només eren accessibles per a persones amb important capital que podien licitar per les replaces. La setmana següent al període de caça oficial, coneguda com a "setmana de càbiles", es produeix l'obertura dels vedats tradicionals perquè tots els aficionats participen sense límits d'horari ni de caca.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de carn sense gluten]]> La fideuà és un plat típic de la gastronomia valenciana, originari de Gandia, a la Safor, que data de 1930. Gabriel Rodríguez Pastor, el cuiner de la tripulació del Santa Isabel, va decidir innovar substituint l'arròs per fideus mentre navegava per la costa llevantina, aconseguint un èxit immediat que es va estendre pels restaurants del port.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esmorzar de coca a la pala de Pinós]]> Les coques a la pala sorgeixen de l'aprofitament de la massa de pa que no havia fermentat correctament, que en lloc de llançar-se es coïa sobre superfícies planes. Es preparen amb farina fluixa de forn de pa, sal i aigua, sense necessitat de llevat. La massa es cou directament sobre una pala de ferro plana sense vores que es col·loca sobre les brases, voltejant-les perquè es coguen per les dos cares. El mateix recipient s'utilitzava per fer la torta dels gaspatxos, transmetent-li el seu color fosc característic.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat d’encarnelles amb tabellacos]]> Els tabellacos són típics d'Elx i l'Horta Baixa d'Alacant, i existien diverses versions segons la disponibilitat dels ingredients: guisats en cru amb coques de bacallà, guisats només de verdures o amb ingredients fregits abans de coure. Aquest plat s'assembla al potatge tradicional de Setmana Santa, substituint el cigró sec per faves i pèsols tendres.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gaspatxos lligats d'Alginet]]> Els gaspatxos lligats procedeixen de la cuina de frontera amb La Manxa, arribats per transmissió familiar i immigrants. Són una variant local dels gaspatxos manxecs o galianos, però amb elaboració peculiar. A diferència d’altres gaspatxos, a Alginet la carn (pollastre, conill i llonganissa) es bulleix i no es sofregeix, per extraure millor la substància en el caldo La coca es trenca en miques que es cuinen i es remenen fins formar una massa lligada o papilla espessa, enriquida amb el sabor de la carn i el brou.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Casca de Reis]]> La casca és el dolç emblemàtic de Reis a València, de massapà amb forma de serp o anguila, farcit de moniato, cabell d’àngel o rovell. Tot i que, amb el temps, s'ha imposat el tortell, d'origen francés, la casca té vida i ritual propis.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bunyol d'allipebre a l'estil Morera]]> El chef Pablo Margós del Pelayo Gastro Trinquet ha reinventat aquest plat, transformant-lo en un innovador bunyol que ha conquerit el paladar dels experts gastronòmics de tota la Comunitat Valenciana. Va guanyar el primer premi del certamen Tapas d'Ací 2025, organitzat per CONHOSTUR (Confederació Empresarial d'Hostaleria i Turisme de la Comunitat Valenciana) i Turisme Comunitat Valenciana.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de rellomello amb tòfona]]> Per aconseguir un arròs melós, ni sec ni caldós, és importatn mantenir una proporció ajustada, fer 15 minuts de cocció activa i deixar 2 minuts de repòs abans de portar-lo a taula.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero de polp de la Marina]]> Esta recepta combina proteïna marina (polp), hidrats de carboni (arròs o llegums) i una bona quantitat de fibra i minerals procedents de les verdures. És un plat complet i saludable. El polp és ric en proteïna d’alta qualitat, però baix en greix i colesterol. També aporta ferro, zinc i seleni, minerals essencials per al sistema immunitari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero nadalenc i pilotes]]> Tot i tindre una elaboració molt senzilla, el putxero té el seu ordre: `primer, carns i ossos; quan arranca el bull, cigrons; a mitja cocció, naps/col/creïlla; al final, botifarres/blanquet i pilota. Per a servir-lo, també. primer es serveix el caldo amb arròs o fideus, després verdures i llegums, i finalment carns. La pilota es menga amb els fideus o al final, segons la zona.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastissets de Nadal]]> El moniato, originari d’Amèrica, arribà a Europa al segle XVI junt amb la creïlla i la dacsa. A València es va popularitzar com a farcit de dolços, especialment dels pastissets de moniato, documentats ja al segle XVIII i molt habituals per Nadal i Pasqua. Amb l’abaratiment del sucre, més famílies van poder elaborar-los, i les monges dels convents en perfeccionaren les receptes. Amb el temps, es van estendre per molts pobles valencians amb variants locals, convertint-se en un dolç d’hivern que reconforta i escalfa durant els mesos més freds.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Empedrat castellonenc de Nadal]]> L’empedrao és un plat tradicional dels caçadors castellonencs, anomenat així perquè els fesols sencers donen al plat un aspecte semblant al d’un paviment empedrat. Antigament, es menjava directament de la cassola, i la persona més major donava l’ordre de “va de tros!” perquè tots agafaren alhora un tros de carn —una manera d’assegurar el repartiment just. A Castelló és molt típica durant les festes de la Magdalena i també com a plat de Nadal per a reunions entre amics, sovint acompanyat de vi blanc i rivalitats sanes per veure qui el prepara millor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs amb crosta a l'estil d'Elx]]> L’arròs amb crosta és un plat tradicional d’Elx i el Camp, amb més de cinc segles d’història. Es cou amb brases per damunt, creant una crosta d’ou daurada i esponjosa. Representa la cuina de festa per excel·lència, símbol de celebració familiar. A Elx, cada casa té el seu secret per aconseguir la crosta perfecta.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Renyons de masero i xulles de l'horta]]> Masero (o maser) és el nom donat a llauradors que treballaven en masos (grans explotacions agràries), especialment a l’Alcoià i el Comtat. Sovint no eren els propietaris del mas, però vivien i cuidaven-ne la terra i la casa. De fet, a les Festes de Moros i cristians d'Alcoi i Cocentaina, donem nom a una filà.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rellom de corder tofonat]]> Es coneixen unes quaranta espècies de tòfones, una trentena a Europa, però només unes poques són realment apreciades en l’àmbit gastronòmic. Les més destacades i valorades són la tòfona negra i la blanca. Es diferencien principalment en el sabor i l’aroma. La negra té un sabor intens, complex i robust, amb notes terroses, a fruits secs i un toc lleugerament amarg. El sabor de la blanca, en canvi, és més delicat, subtil i afruitat, amb notes que recorden l’all i les flors.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sopa morellana]]> La gastronomia de Morella i la comarca dels Ports reflecteix una cuina de muntanya, amb plats contundents i ingredients de proximitat, marcada per la tradició ramadera, la caça, els bolets i els formatges. Destaquen plats com les croquetes morellanes, la pilota de Nadal, la rosca tapada, el frito, el formatge de Tronxó i molts pastissets i dolços elaborats amb ametlla i mel.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà alacantina de sepionets]]> Els sepionets són considerats una autèntica delicatessen, fins i tot més que la sèpia. Són menuts i pràcticament no cal netejar-los. No es trossegen i s’han de cuinar i consumir immediatament. Té un sabor molt tendre i sucós, ideal per cuinar a la planxa amb all i julivert. Es capturen tot l’any, però a la tardor són més menuts i saborosos. El més valorat és el del Grau, pescat exclusivament a Castelló.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coca de Fira d'Ontinyent]]> La coca de fira d’Ontinyent és una de les coques més emblemàtiques, amb una combinació de carns, embotits i verdures sobre una massa de pa de qualitat, a la vegada tendra i cruixent. És un dels emblemes de la seua fira. Ontinyent va obtenir el privilegi de celebrar la seua fira l’any 1418 gràcies a Alfons el Magnànim, després de llargues rivalitats amb pobles veïns com Albaida. Ara se celebra al novembre, coincidint amb altres festivitats locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Espencat]]> "Espencat" ve del verb valencià espencar, que significa pelar o torrar lleugerament. És una ensalada de verdures torrades, semblant a l'escalivada catalana, però típica de tota la Comunitat Valenciana. L'origen és incert, però probablement nasqué com a plat entre pescadors per conservar millor les verdures i el peix.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llucet de Dénia i clòtxines]]> Des del 2015, Dénia ostenta el títol de Ciutat Creativa de la Gastronomia per la UNESCO, gràcies a la seua cuina mediterrània, la gamba roja i la varietat de restaurants i tapes locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esmorzar d'horta]]> És una tradició molt arrelada entre els llauradors i treballadors de l’horta. Es compon de sardina de bota, ous i pimentons fregits. Era una menjada única i contundent per suportar jornades laborals molt dures i llargues. Es prenia molt de matí, abans de clarejar, i era fonamental per començar la faena amb energia. Era l’esmorzar típic de les fires on acudien llauradors, carreters i tractants de bestiar. Les transaccions es feien sovint amb una “xocà de mans”, sense necessitat de documents legals.

Continua llegint-ho en el web

]]>