<![CDATA[À Punt - Receptes valencianes]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes valencianes]]> <![CDATA[Bescuit Fabiola]]> Segons la tradició oral de la comarca de la Safor i la Marina Alta, el dolç va rebre el nom de Fabiola arran d'una visita de la Reina Fabiola de Bèlgica als pobles de la costa valenciana. La llegenda popular diu que un forner local va crear expressament un bescuit en forma de corona en honor a la reina, i el motle coronat va quedar per sempre associat al seu nom. Curiosament, la forma de corona del motlle no és decorativa: és funcional, perquè permet que l'almívar penetre uniformement per tot el bescuit.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El superesmorzar]]> La pataqueta és un pa de forma de mitja lluna, tradicional de l'Horta de València, conegut com a mínim des del segle XVII. Va ser tan important en la cultura obrera valenciana que al segle XIX es van produir enfrontaments entre la patronal forners, treballadors i autoritats municipals per defensar-la, ja que era el pa indispensable de l'esmorzar popular. Avui, la pataqueta ha sigut substituïda en molts llocs per altres tipus de pa, però sobreviu com a símbol d'identitat i en celebracions col·lectives.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Picadeta de bon temps]]> La paraula "picadeta" és exclusivament valenciana i no té traducció exacta a cap altre idioma. La cultura de la picadeta —petits entrants per compartir abans de dinar— és el que la resta del món coneix com "tapes", però la versió valenciana té un caràcter propi: és més fresca, més lleuger i més mediterrànea que la tapa castellana o andalusa

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós de nispros i galeres]]> El nispro va trobar el seu hàbitat perfecte a la Marina Baixa d'Alacant, concretament a Callosa d'en Sarrià, on el microclima entre muntanya i mar li ofereix les condicions ideals. Una de les seues característiques més insòlites és que floreix en hivern, quan la gran majoria d'arbres fruiters dormen, i dona fruit en primavera, convertint-se en una de les primeres fruites de la temporada. Des del 14 de gener de 1992, els nispros de Callosa d'en Sarrià gaudeixen de Denominació d'Origen Protegida, la primera atorgada a una fruita de la Comunitat Valenciana. Les dues varietats principals —Alguer i Nadal— es cultiven en terrasses escalonades a la ladera de la muntanya amb un sistema de reg ancestral.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Olla d'estiu d'Onda]]> L'olla no és un plat concret sinó tota una família culinària que defineix la cuina de cullera valenciana. Des de l'olla de la Plana de Castelló fins a l'olleta d'arròs del Maestrat o l'olla de Sant Pere del Puig, cada comarca té la seua versió. La versió d'estiu d'Onda és la variant lleugera i fresca que substitueix els llegums pesats per les verdures de temporada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cassola de clòtxines de roca]]> El cultiu modern del musclo en batees va nàixer a Espanya al port de València a finals del segle XIX (cap a 1890). Durant dècades, els clotxiners valencians es van reunir per compartir coneixements i tècniques. Tan avançats eren que van ser els valencians qui van ensenyar a cultivar el musclo a Galícia: cap als anys 40 del segle XX, pescadors valencians van viatjar a les Ries Galegas per construir i posar en marxa els primers vivers que avui fan de Galícia la primera productora de musclo del món.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coquetes girades]]> Finestrat és un poble de muntanya però amb cala marina, i aquesta doble identitat es reflecteix en plats com la coca girada, on conviuen verdura de l’horta de secà i peix econòmic o salaons. Era una menjada de faena i d’ocasió especial alhora: es preparava per Divendres Sant i altres dies de festa, però també per jornades dures com “el dia de batre”. Les dones la coïen al forn de pa del poble quan a les cases encara no hi havia forn, portant-hi les coques ja muntades des dels masos. Sovint feia de “recapte”: un àpat complet, transportable, que els llauradors s’emportaven al camp perquè es podia fer el dia abans i menjar-se-la freda o temperada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Púding de plàtan i tonya]]> El panquemao també rep el nom de tonya, coca bova, panou, fogassa o pa socarrat, segons el lloc. És un brioix típic de la Comunitat Valenciana i Múrcia, vinculat sobretot a Setmana Santa i Pasqua, encara que hui en dia es troba tot l’any. El terme “pan quemado” ja apareix en un diccionari valencià-castellà de 1764 com a traducció de “pa socarrat”, cosa que fa pensar que la tradició pasqual d’aquesta peça dolça ve com a mínim de finals del segle XVIII. Es considera la mateixa massa que la mona de Pasqua, amb formes i acabats diferents.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs amb fesols i naps en paella]]> El poeta valencià Teodor Llorente li va dedicar un poema molt popular, publicat el 1892, reforçant el seu simbolisme dins la identitat culinària i cultural valenciana. A més de “arròs en fesols i naps”, també se’l coneix com “caldera”, “caldereta”, “olla de Sant Antón”, “olla pobra” o “arròs junt”, segons el poble i la variant.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Espardenyà d’ànec]]> L’origen s’emplaça a les vores de l’Albufera, en pobles com Sueca, Sollana, el Palmar o Albalat de la Ribera, a començaments del segle XX. Es considera una recepta “casual”: uns segadors o colles d’amics portaren cadascú ingredients, uns per a paella (pollastre, conill, creïlla) i altres per a all i pebre (anguila, all, pebre roig), però oblidaren l’arròs i acabaren cuinant-ho tot junt. Des d’eixe moment la combinació va agradar tant que es va fixar com a plat propi, primer en àpats de camp i jornades de sega i després en bars, societats i festes populars.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Calamars farcits de salsa amb tinta]]> L'ús de la tinta de calamar remunta als antics pobles mediterranis (fenicis, grecs, romans), que la feien servir per "tintar" plats de pescadors, evitant el dessagnament i donant color profund. Cal destacar que la tinta és tòxica en cru (amb toxoalbumina), però cuita perd toxicitat i dona sabor umami.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llissa bollida amb salsa de tàperes]]> Aquesta preparació naix en la cuina marinera de la Plana Baixa, on la llissa (Mugil cephalus, mugol o llisa), peix migratori abundant a la desembocadura del Millars, es bollia humilment amb vinagre i llorer per eliminar espines i olor, des del segle XIX.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xacalandrí de Borriana]]> Procedeix de les tradicions comunitàries dels segles XIX-XX a les marjals de Borriana, on els veïns aportaven collites i caça per cuinar conjuntament, amb caldo de caragols "enganyats" (fets sortir amb herbes com timó) com a base aromàtica. Cada família aportava "el que tenia": una verdures, altres carn d'índies o llebre, creant variacions imprevisibles però sempre bones.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de nóvia amb mandonguilles]]> Neix a la cuina de convit de l'Horta de València i zones catalanes, com a plat principal de casaments i celebracions. Documentat en receptaris tradicionals com "Història de la cuina catalana", forma part de menús de bodes des del segle XIX, amb sopa de núvia al primer plat i guisat al segon, reflectint cuina de festa interior. A València, evoluciona de putxeros i olletes, aprofitant carns locals per convits abundants

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs a banda tradicional]]> Aquest plat neix a les llotges i barques de pescadors de la costa alacantina i valenciana, com Calp o el Cabanyal, al segle XIX o abans, amb peix de roca barat (morralla) com escorpa, rap o congre, que no es venia i servia per alimentar la tripulació. Els pescadors reservaven les peces nobles per vendre i coïen creïlles i peix en el caldo, servint l'arròs "a banda" per extreure dos plats d'un. S'ha expandit pel Llevant, Múrcia i fins al Garraf, però manté arrels valencianes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La picadeta]]> Aquest tipus de plats eren habituals en les famílies treballadores, especialment després de la matança del porc, quan s'aprofitava tot l'animal. La picadeta tradicional valenciana és un entremès típic dels llauradors que es pren abans de qualsevol àpat per obrir la fam o "fer boca", i s'acompanya tradicionalment de tramussos, cacaus, salmorra (olives, pebrera, cogombrets en aigua salada) i ocasionalment anxoves. En l'actualitat s'hi inclouen també creïlles fregides i fruita seca.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís d'Elx]]> El pastís d'Elx té arrels en la rebosteria conventual i en les tradicions de l'horta il·licitana, on l'ametla és ingredient principal gràcies a l'abundància de cultius en la zona del Baix Vinalopó. La seua base recorda a la rebosteria medieval pròpia de la península Ibèrica, sent una variant local del pastís d'ametla o “pastís de Santiago”, adaptada amb ingredients i tècniques locals (inclusió eventual de merenga i aromes cítriques). Originalment eren unes postres de celebració, present en festes patronals, bodes i comunions, i es transmetia entre famílies il·licitanes i obradors locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs al forn amb anguila]]> L'Albufera, llac d'aigua dolça de 2.800 ha amb 14.000 ha d'arrossars, és el bressol de l'arròs DOP València (Senia, Bomba, Albufera, J. Sendra) des del segle XVIII, quan es dessecaren canyars per cultivar-lo. També naix allí l'anguila, concretament als Sargassos. Aarriba com a larva i creix de 8 a 20 anys a la llacuna, on és pescada amb mornells o llongues al Palmar i Saler; avui regulada per la seva escassetat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís 'jericano']]> El pastís jericano és un dolç tradicional de l'Alt Palància, especialment vinculat al municipi de Xèrica (Castelló). Aquest pastís es va popularitzar a través de la competència amistosa entre els pastissers de Xèrica, i avui s'ha convertit en un símbol gastronòmic de la localitat, present en festes, fires comarcals i activitats turístiques. Durant els anys 70, era habitual regalar porcions als músics de bandes en la setmana de festes, contribuint a la seva difusió.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs al forn amb mandonguilles d'abadejo]]> L'origen i context del plat "arròs amb croquetes de bacallà al forn" es pot entendre millor descomponent-lo en les parts que el formen: l'arròs al forn i les croquetes de bacallà. Les croquetes de bacallà són un clàssic de la cuina catalana i valenciana que pren origen d'una recepta antiga, amb antecedents al segle XVIII i fins i tot en textos del Baró de Maldà del segle XIX. L'arròs al forn és un plat típic valencià que es cou en cassola de fang al forn, amb una base d’arròs, tomata, verdura, carn.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós de sépia i llagostins]]> L'arròs melós de sèpia, carxofes de Benicarló i llagostins de Vinaròs representa una joia de la gastronomia marinera del nord de Castelló, fusionant productes emblemàtics del mar i l'horta valenciana: carxofes amb IGP (gran mida, tendresa dolça, temporada novembre-maig), llagostins rojos de Vinaròs amb Marca de Garantia (pesca sostenible en aigües profundes, caps rics en coral per fumets) i sèpia fresca mediterrània (carn ferma, suc intens per color i caldos cremós).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de pagre]]> La varietat Regina es va registrar comercialment el 2018 i va ser desenvolupada per l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries (IVIA) amb la finalitat de generar una varietat amb una qualitat culinària de gra superior. Presenta un gra mitjà amb perla central gran en el 98% dels grans, lleugerament més gran que el de J.Sendra o Argila i apreciablement major que Bomba o Albufera.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xurros de carabassa i entrepà de calamars]]> El més important per viure un dia de Falles a València és submergir-te en l'ambient festiu amb els seus espectacles pirotècnics, les falles artístiques i, especialment, la gastronomia tradicional que uneix els fallers. Comença amb un bon esmorzaret (esmorzaret valencià), un entrepà robust com el de llom o cansalada amb cafè i cacaus, típic per carregar energies abans de la mascletà diürna a les 14h a la plaça de l'Ajuntament. A continuació, recorre les comissions falleres per admirar els ninots i gaudeix d'un arròs caldós amb fesols i nap, plat estrella de la setmana fallera.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rotllos magdaleners]]> Els rotllos magdaleners són un dolç molt senzill però carregat de simbolisme, lligat íntimament a la Romeria de les Canyes i a les festes fundacionals de la Magdalena de Castelló de la Plana. Els rotllos es reparteixen gratuïtament als romers quan arriben a l’ermita de la Magdalena, en una romeria multitudinària declarada d’Interés Turístic Internacional el 2010, i que culmina amb una paella monumental i la tornà a la ciutat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Caldera d'Almassora]]> La Caldera d'Almassora és un plat simbòlic que representa l'esperit solidari d'aquest poble de la Plana Alta a Castelló. Cada 22 de maig, dia de Santa Quitèria, es cuinen 52 calderes (22 al carrer, una per cada dia del mes, i 30 més al magatzem municipal) per repartir entre 7.000 i 8.000 racions entre veïns i visitants. Aquest arròs sec amb pollastre i costella se serveix tradicionalment en cassoletes de fang, mantenint viva una tradició que té el seu origen en el menjar de caritat que es preparava per als més necessitats del poble. Han estat declarades Festa d'Interès Turístic Autonòmic el 2025, reconeixent així el seu profund valor simbòlic, històric i cultural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pebreres farcides a la manera d'Oliva]]> La tradició a Oliva mana que les pebreres farcides s'han de menjar amb les mans, com si foren un entrepà de pebrera farcida d'arròs i tonyina. La salsa, de segur, et xorrarà pels dits, i això forma part del ritual autèntic del plat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carxofes de Benicarló en salsa verda]]> La Carxofa de Benicarló destaca per la seua forma xata i compacta, i pel seu peculiar clotet. Es comercialitza identificada amb l'Anagrama del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Protegida Carxofa de Benicarló. Aquiesta, i la seva reglamentació específica, va ser aprovada el 18 de setembre de 1998. Aquest reconeixement obeeix al bon fer tradicional de l'agricultor de la zona, que generació rere generació ha sabut treballar amb obstinació i cura aquestes terres que sempre van destacar per la qualitat dels seus productes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paella de faves, carxofes i conill]]> La Paella de faves i carxofes és una variant tradicional d'hivern de la paella valenciana, molt popular en la Comunitat Valenciana, especialment en la zona rural i en els pobles de l’interior on la horta proporciona aquests ingredients en temporada freda. A l’hivern, quan no hi havia verdures d’estiu ni carns abundants, s’adaptaven amb ingredients de temporada com les faves i les carxofes, donant lloc a aquesta paella d’hivern, també coneguda com a “paella negra” per el color fosc que aporten les carxofes i les faves.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Paté de campanya d'ovella]]> L'ovella guirra és l'única raça ovina autòctona de la Comunitat Valenciana i representa un tresor gastronòmic i cultural del territori valencià. L'ovella guirra, també coneguda com a roja o suada, és d'ascendència africana a conseqüència de les relacions amb el Magreb. Es caracteritza pel seu color rogenc en cap i extremitats, amb possibles degradacions de color, i amb el temps presenta llana blanquinosa al cap que li dona un aspecte característic. La llana de color roig obscur està recoberta d'abundant suarda (substància greixosa i cerosa excretada per la pell dels moltons), d'on ve el nom de "sudat".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat de carxofes i carabassa]]> Històricament, la carxofa té origen en un card salvatge del Nord d'Àfrica i va ser introduïda a la península Ibèrica pels àrabs a l'edat mitjana. El nom deriva de l'àrab al-kharshufa. Tant Itàlia com Espanya són avui grans productors. La carabassa, originària d'Amèrica, va ser un dels primers cultius domesticats, amb evidències arqueològiques a Mèxic de fa més de 10.000 anys, i es va estendre a Europa després de la colonització d'Amèrica.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs amb ànec i bolets]]> Les càbiles són una tradició que té el seu origen a finals del segle XVIII amb un privilegi atorgat pels reis. Aquest privilegi permetia que les persones amb menys poder adquisitiu pogueren participar de la caça als vedats, que inicialment només eren accessibles per a persones amb important capital que podien licitar per les replaces. La setmana següent al període de caça oficial, coneguda com a "setmana de càbiles", es produeix l'obertura dels vedats tradicionals perquè tots els aficionats participen sense límits d'horari ni de caca.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de carn sense gluten]]> La fideuà és un plat típic de la gastronomia valenciana, originari de Gandia, a la Safor, que data de 1930. Gabriel Rodríguez Pastor, el cuiner de la tripulació del Santa Isabel, va decidir innovar substituint l'arròs per fideus mentre navegava per la costa llevantina, aconseguint un èxit immediat que es va estendre pels restaurants del port.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esmorzar de coca a la pala de Pinós]]> Les coques a la pala sorgeixen de l'aprofitament de la massa de pa que no havia fermentat correctament, que en lloc de llançar-se es coïa sobre superfícies planes. Es preparen amb farina fluixa de forn de pa, sal i aigua, sense necessitat de llevat. La massa es cou directament sobre una pala de ferro plana sense vores que es col·loca sobre les brases, voltejant-les perquè es coguen per les dos cares. El mateix recipient s'utilitzava per fer la torta dels gaspatxos, transmetent-li el seu color fosc característic.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Guisat d’encarnelles amb tabellacos]]> Els tabellacos són típics d'Elx i l'Horta Baixa d'Alacant, i existien diverses versions segons la disponibilitat dels ingredients: guisats en cru amb coques de bacallà, guisats només de verdures o amb ingredients fregits abans de coure. Aquest plat s'assembla al potatge tradicional de Setmana Santa, substituint el cigró sec per faves i pèsols tendres.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gaspatxos lligats d'Alginet]]> Els gaspatxos lligats procedeixen de la cuina de frontera amb La Manxa, arribats per transmissió familiar i immigrants. Són una variant local dels gaspatxos manxecs o galianos, però amb elaboració peculiar. A diferència d’altres gaspatxos, a Alginet la carn (pollastre, conill i llonganissa) es bulleix i no es sofregeix, per extraure millor la substància en el caldo La coca es trenca en miques que es cuinen i es remenen fins formar una massa lligada o papilla espessa, enriquida amb el sabor de la carn i el brou.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Casca de Reis]]> La casca és el dolç emblemàtic de Reis a València, de massapà amb forma de serp o anguila, farcit de moniato, cabell d’àngel o rovell. Tot i que, amb el temps, s'ha imposat el tortell, d'origen francés, la casca té vida i ritual propis.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bunyol d'allipebre a l'estil Morera]]> El chef Pablo Margós del Pelayo Gastro Trinquet ha reinventat aquest plat, transformant-lo en un innovador bunyol que ha conquerit el paladar dels experts gastronòmics de tota la Comunitat Valenciana. Va guanyar el primer premi del certamen Tapas d'Ací 2025, organitzat per CONHOSTUR (Confederació Empresarial d'Hostaleria i Turisme de la Comunitat Valenciana) i Turisme Comunitat Valenciana.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs de rellomello amb tòfona]]> Per aconseguir un arròs melós, ni sec ni caldós, és importatn mantenir una proporció ajustada, fer 15 minuts de cocció activa i deixar 2 minuts de repòs abans de portar-lo a taula.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero de polp de la Marina]]> Esta recepta combina proteïna marina (polp), hidrats de carboni (arròs o llegums) i una bona quantitat de fibra i minerals procedents de les verdures. És un plat complet i saludable. El polp és ric en proteïna d’alta qualitat, però baix en greix i colesterol. També aporta ferro, zinc i seleni, minerals essencials per al sistema immunitari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Putxero nadalenc i pilotes]]> Tot i tindre una elaboració molt senzilla, el putxero té el seu ordre: `primer, carns i ossos; quan arranca el bull, cigrons; a mitja cocció, naps/col/creïlla; al final, botifarres/blanquet i pilota. Per a servir-lo, també. primer es serveix el caldo amb arròs o fideus, després verdures i llegums, i finalment carns. La pilota es menga amb els fideus o al final, segons la zona.

Continua llegint-ho en el web

]]>