<![CDATA[À Punt - Postres]]> 10 <![CDATA[À Punt - Postres]]> <![CDATA[Pastís de carlota, xocolate blanc i coco]]> Els coquets són un dolç amb orígens atribuïts sovint al món àrab i a la rebosteria conventual andalusa, on al segle XVII les monges els elaboraven i venien com a “sultanas de coco y huevo”. Avui són un dolç molt estès a Espanya, especialment vinculat a Nadal i festes locals

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís de xocolate i taronja]]> La combinació de xocolate i taronja té una història llarga i carregada de simbologia: Quan el xocolate arriba a Europa, primer es pren com a beguda, i a la cort espanyola es perfuma amb sucre, espècies i aigua de flor de taronger. Alguns autors recorden que ja hi havia segments de taronja banyats en xocolate com a delicadesa romàntica, i que el maridatge es consolida a Europa quan les taronges del Mediterrani i el xocolate americà es troben a les cuines de luxe.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís d'Elx]]> El pastís d'Elx té arrels en la rebosteria conventual i en les tradicions de l'horta il·licitana, on l'ametla és ingredient principal gràcies a l'abundància de cultius en la zona del Baix Vinalopó. La seua base recorda a la rebosteria medieval pròpia de la península Ibèrica, sent una variant local del pastís d'ametla o “pastís de Santiago”, adaptada amb ingredients i tècniques locals (inclusió eventual de merenga i aromes cítriques). Originalment eren unes postres de celebració, present en festes patronals, bodes i comunions, i es transmetia entre famílies il·licitanes i obradors locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs amb llet i fruites]]> En esta recepta s’utilitza un pal de canella i corfa de llima per infusionar la llet, aportant aromes i un sabor ben equilibrat. De fet, és la base de molts postres que coneixem: crema catalana, natilles, tortades... Jugar amb espècies i cítrics ajuda a no dependre sempre del sucre per tindre sabor potent.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís 'jericano']]> El pastís jericano és un dolç tradicional de l'Alt Palància, especialment vinculat al municipi de Xèrica (Castelló). Aquest pastís es va popularitzar a través de la competència amistosa entre els pastissers de Xèrica, i avui s'ha convertit en un símbol gastronòmic de la localitat, present en festes, fires comarcals i activitats turístiques. Durant els anys 70, era habitual regalar porcions als músics de bandes en la setmana de festes, contribuint a la seva difusió.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tarta Regina de Salamanca]]> El nom d'aquest pastís no és casual. És el de la seua creadora, Regina Viars, del restaurant Casa Berta, a Salamanca. Allí va idear aquest pastís als anys 60 que ha traspassat fronteres. Igual que el pastís de formatge “La Viña”, la Tarta Regina és un exemple de recepta de restaurant convertida en símbol nacional.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xurros de carabassa i entrepà de calamars]]> El més important per viure un dia de Falles a València és submergir-te en l'ambient festiu amb els seus espectacles pirotècnics, les falles artístiques i, especialment, la gastronomia tradicional que uneix els fallers. Comença amb un bon esmorzaret (esmorzaret valencià), un entrepà robust com el de llom o cansalada amb cafè i cacaus, típic per carregar energies abans de la mascletà diürna a les 14h a la plaça de l'Ajuntament. A continuació, recorre les comissions falleres per admirar els ninots i gaudeix d'un arròs caldós amb fesols i nap, plat estrella de la setmana fallera.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rotllos magdaleners]]> Els rotllos magdaleners són un dolç molt senzill però carregat de simbolisme, lligat íntimament a la Romeria de les Canyes i a les festes fundacionals de la Magdalena de Castelló de la Plana. Els rotllos es reparteixen gratuïtament als romers quan arriben a l’ermita de la Magdalena, en una romeria multitudinària declarada d’Interés Turístic Internacional el 2010, i que culmina amb una paella monumental i la tornà a la ciutat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Flam casolà de castanyes amb caquis]]> La tradició del flam ve dels romans, que ja preparaven postres similars anomenades "tyropatina". Marco Gavio Apicio, gran escriptor culinari de l'època de Tiberi, ens va deixar l'autèntica recepta de la tyropatina. Originalment, aquestes postres se servien amb pebre i acompanyava plats salats. Despre´s el flam es va popularitzar durant l'edat mitjana, quan el degustàvem en època de Quaresma, juntament amb les llesques d’ou.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Phoskitos casolans saludables]]> Els Phoskitos originals van ser creats el 1972 per Nutrexpa, inspirant-se en el nom de Phoscao (cacau en pols que havien comprat el 1962), i es van convertir en un producte emblemàtic a tota Espanya. Tot i això, tenen sucres refinats i greixos hidrogenats, típics dels productes industrials. En la nostra versió, el plàtan aporta potassi i fibra, l'avena proporciona carbohidrats complexos, i la xocolata negra és rica en antioxidants.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tortada rústica de pera]]> La història de la tortada de formatge va començar fa uns 4.000 anys a l'illa de Samos que és prop de Turquia. Els grecs ja caminaven en aquells dies barrejant formatge amb mel, i veren que no anaven mal encaminats. Estos primers cheesecakes no s'assemblaven res al que fem ara, però eren superenergètics. Els atletes dels primers Jocs Olímpics (allà pel 776 aC) es menjaven estos pastissos de formatge com si s'haguera d'acabar el món.

Els romans van ser els primers «xefs » de la història. Van agafar la recepta grega i van dir: «Això està bé, però li falta alguna cosa». I li van ficar ou. A més, es van inventar això d'enfornar-la entre rajoles calentes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Illes flotants]]> Les illes flotants van ser popularitzades pel gran xef Auguste Escoffier, el pare de la cuina moderna, que va revolucionar aquestes postres en el segle XIX, tot i que la recepta es remunta al segle XVIII, quan se servien en caixetes de fusta o plats xinesos. Els termes francesos œufs à la neige (ous a la neu) i île flottante (illa flotant) s’utilitzen indistintament, encara que hi ha subtils diferències en la preparació .

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Bougatsa grega]]> La bougatsa va nàixer als monestirs bizantins. És un pastís originari de Bizanci (Constantinoble) abans que la ciutat fos conquerida pels turcs al segle XV. Va arribar d'Estambul a Serres i Tessalònica, i a partir d'allà va conquerir tota Grècia. Pot anar farcida de crema pastissera (la més popular), però també de formatge, carn picada, espinacs i formatge. La bougatsa es cuina a Grècia, però també a Bulgària (on s'anomena "banitsa") i Síria (on es fa una versió salada per Shavuot).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Técula mécula]]> La Técula Mécula és un dolç tradicional d’Extremadura, elaborat amb ametlles, rovell d’ou, sucre i pasta fullada, a vegades amb sagí i canella. El seu origen és misteriós, envoltat de llegendes i amb un nom de possible arrel llatina. La recepta es va registrar a mitjan segle XX en la pastisseria Casa Fonts d’Olivenza (Badajoz), després de ser transmesa com un secret.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Parar taula per al dia de Reis]]> Als reis els agraden les begudes calentes: tres gots de llet amb xocolate calenta (per combatre el fred de la nit) o cafè per als patges que guien els animals. Dolços valencians: pastissets de moniato, rotllets d'anís, trossets de torrons i peladilles. Licors: copetes d'anís o mistela (només una per casa, perquè han de conduir tota la nit). Allò que més agraeixen: veure habitacions netes, ordenades i sense joguets escampats pel mig.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Casca de Reis]]> La casca és el dolç emblemàtic de Reis a València, de massapà amb forma de serp o anguila, farcit de moniato, cabell d’àngel o rovell. Tot i que, amb el temps, s'ha imposat el tortell, d'origen francés, la casca té vida i ritual propis.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastissets de Nadal]]> El moniato, originari d’Amèrica, arribà a Europa al segle XVI junt amb la creïlla i la dacsa. A València es va popularitzar com a farcit de dolços, especialment dels pastissets de moniato, documentats ja al segle XVIII i molt habituals per Nadal i Pasqua. Amb l’abaratiment del sucre, més famílies van poder elaborar-los, i les monges dels convents en perfeccionaren les receptes. Amb el temps, es van estendre per molts pobles valencians amb variants locals, convertint-se en un dolç d’hivern que reconforta i escalfa durant els mesos més freds.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Menjar de monges]]> El "menjar de monges" és un dolç conventual català que combina llet fregida, arròs amb llet, mel, canella i maduixes. Té textura cremosa, sabor suau i perfumat i és parent proper del mató de monja o de Pedralbes, arrelat a tradicions de monges clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes i a receptaris medievals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís de creps de xocolate]]> Els creps són l'elaboració més exportada de la rebosteria francesa. Aquesta és considerada una de les més importants del món i ha influït moltes altres cultures. Va començar a destacar a l’Edat Mitjana amb la separació de l’ofici de pastisser del de cuiner i s’estableix la primera acadèmia de pastissers en 1556. En el segle XVII els pastissers adquireixen rellevància social, i després de la Revolució Francesa obren pastisseries obertes al públic. Antonin Carême, en el segle XIX, és clau per a la rebosteria moderna.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastissos de Betlem]]> Els Pastissos de Belém són unes postres típiques de Portugal, elaborades amb pasta fullada i crema. Són molt populars i addictius; a la fàbrica original arriben a vendre fins a 20.000 pastissets al dia. La recepta original la van crear monjos del Monestir de Santa María de Belém, abans del segle XVIII.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sussús de crema]]> L'origen del nom, conta la llegenda, que ve de l'acròbata Tarlà. Aquest personatge es va enamorar de la filla d'un pastisser. Durant una visita a la seua enamorada, quan el pare d'ella va arribar, es va amagar dins un sac de farina fins que va esternudar fent «xui-xui». Per a no enfadar al pastisser, li va prometre casar-se amb la seua filla i donar-li la recepta d'un dolç: el sussú, denominat així en record de l'esternut delator. El que si és ben cert és que el sussú naix a Girona als anys 1920, inspirat pel "chou à la crème" d’un confiter francès, i estés a tota Catalunya.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tiramisú de taronja]]> Es creu que va aparèixer al Vèneto (Itàlia) durant la primera meitat del segle XX, possiblement en bordells de Treviso, on s’oferia com a dolç reconfortant als clients. Als anys 70-90 es feia amb només cinc ingredients: ous, sucre, bescuits banyats en cafè i cacau en pols. Avui en dia, el tiramisú s’elabora en moltes versions diferents, com la de pistatxo.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pasta fullada de figues amb formatge]]> El formatge de servilleta és elaborat per la formatgeria Els Masets a La Torre d’En Besora (Castelló), fet amb llet d’ovella pasteuritzada, modelat amb un drap de cotó. Té corfa irregular, pasta blanca, aroma suau i sabor lleugerament àcid.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Creps Suzette]]> Les creps poden ser dolces o salades, i es poden fer amb farina de blat o blat sarraí (apte per a celíacs). Van sorgir per accident al Café París de Montecarlo a finals del segle XIX. L’ajudant de cuina Henri Charpentier va cremar les creps per error mentre preparava un postre per al príncep de Gales. Les batejà com “princesse”, però acabaren anomenant-se Suzette pel nom de la filla d’un membre de la cort que acompanyava al príncep. Provenen de la Bretanya francesa, on s’anomenaven krampouezh i es menjaven durant les festes de la Candelera amb sidra, però molts territoris tenen diferents versions. Galícia: filloas, Astúries: fayuelos o frixuelos, Cantàbria: frisuelos o jisuelos, Sud-amèrica: panqueques.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coca de molletes]]> La coca de molletes s'ha transmés de generació en generació a la ciutat d'Alacant i els pobles del voltant. És habitual servir-la com a aperitiu, o postres si és la de xocolate, en celebracions familiars, emportar-se-la a excursions i també menjar-la en qualsevol festa alacantina, com les Fogueres o la Santa Faç.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coca saginosa]]> La coca saginosa és un dolç que es fa en molts pobles valencians, sobretot a Ibi, Carlet i en les zones de la Ribera, la Costera i fins i tot a Mallorca. També es diu coca d’almoixàvena, monjàvina o monjàvena.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís de carlota sense forn]]> La carlota de color taronja, tal i com la coneixem, la van crear els holandesos per a homenatjar la seua casa reial, la Casa Orange. Fins a mitjan segle passat ací es coneixia la varietat de color morat, dita safanòria. En arribar la de color taronja també va arribar el nom: carlota, que prové de carotte.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís de nyespros farcits]]> El nispro és una fruita aclimatada a la Comunitat Valenciana, però és originari de la Xina i el Japó. Es cultiva principalment a Callosa d’en Sarrià i Altea, a la comarca de la Marina Baixa. No són els únics aliments que exemplifiquen com el clima mediterrani valencià ha permés l’aclimatació i producció excel·lent de productes originaris de l'altra banda del món. És el cas de les taronges i les mandarines, originàries del sud-est asiàtic, les figues, de l'Orient Pròxim o les magranes, de l'orient Mitjà.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Crema de taronja]]> A banda de les taronges, a la Comunitat Valenciana som rics en mandarines, destaquen principalment les clementines i els híbrids, que es caracteritzen per la dolçor, la facilitat de pelar-les i que no tenen pinyol. Les varietats principals són les clemenules, les oronules i la clemenvilla.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís de formatge amb torró]]> Este pastís està inspirat en el famós pastís de La Viña, un restaurant de Sant Sebastià, que es va fer viral a les xarxes. El seu creador, Santiago Rivera, va compartir la recepta amb tot el món per a poder fer-la a casa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís fullat de taronja]]> La pasta fullada té l’origen al Pròxim Orient, on es preparaven làmines molt fines de pasta separades per greix, una tècnica que encara s'utilitza en plats com el baclaua. Els grecs van perfeccionar la tècnica amb la "pasta fil·lo", que significa "fulla". A Europa va arribar a través dels àrabs. Primer, la tècnica va arribar a la península Ibèrica durant l'època d'Al-Àndalus i posteriorment, França va desenvolupar la versió moderna de la pasta fullada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coulant de carabassa]]> L'origen de l'expressió "donar carabasses" està a Catalaunya. En algunes zones rurals de Catalunya, si un pretendent no era benvingut, se li donava un plat de carabassa com a senyal de rebuig. Si en canvi li oferien foc per al cigarret, significava que la família aprovava el festeig.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Desdejuni de Despertà fallera]]> El desdejuni faller és més que una tradició. Les comissions falleres mantenen viu el costum de convidar a xocolate amb coca o bunyols a qui matina per a la despertà, per tal d'afrontar amb força tot el dia. Es convertix en un moment de socialització clau durant les Falles.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pastís Tatin]]> El pastís Tatín no deixa de ser un pastís de poma, però fet del revés. El seu origen està en França a finals del segle XIX, quan dos germanes, Caroline i Stephani Tatin, van oblidar fer la base del pastís. Van decidir afegir-la per damunt i donar-li la volta després.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tortada de poma esperiega]]> Esta varietat autòctona del Racó d'Ademús, cultivada des de 1903, és un orgull de la Comunitat Valenciana. Destaca la dolçor i versatilitat que té en la cuina, des de postres fins a plats principals. Fins i tot té la seua pròpia fira de la Poma Esperiega.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tortada de caqui]]> Encara que ara el caqui és molt comú al País Valencià, l’origen es remunta a Àsia, on se'l coneix com "la fruita dels déus". Va arribar a la península Ibèrica a finals del segle XIX i es cultiva sobretot a la Ribera. A més, estan plens de vitamina A i C, fonamentals per a la pell i el sistema immunològic. El color carabassa intens indica la presència d'antioxidants.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sequillos de la Foia de Castalla]]> Els sequillos eren un dolç típic en les celebracions de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, especialment a la Foia de Castalla, però també en zones com Novelda, Elda, i Petrer. També els trobem a Múrcia, Albacete, la Manxa, la Muntanya Lleonesa i altres zones de l'interior peninsular. Formen part de la rebosteria de casa i artesanal, i són comunes en forns.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tortas finas]]> Les tortas finas són típiques de la localitat d'Aliaga, a Terol. En molts pobles de la zona es preparen per als dinars familiars o per a acompanyar el café durant dies de celebració.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Panfígol]]> El panfígol és una recepta àrab adaptada a la gastronomia mediterrània, era una solució per a conservar aliments en èpoques d'abundància. Per a premsar-lo s'utilitzaven plats pesats o fins i tot pedres, donant un toc rústic i autèntic al procés.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Peres de la reina]]> L’anís o el vi dolç aporten una aroma especial a les peres, evocant el sabor de les postres tradicionals. Antigament, l’anís era considerat quasi una espècia 'curativa'. En moltes receptes tradicionals, un toc d’anís no només aportava sabor, sinó també un aire medicinal. 

Continua llegint-ho en el web

]]>