<![CDATA[À Punt - Receptes fàcils]]> 10 <![CDATA[À Punt - Receptes fàcils]]> <![CDATA[Arròs amb llet i fruites]]> En esta recepta s’utilitza un pal de canella i corfa de llima per infusionar la llet, aportant aromes i un sabor ben equilibrat. De fet, és la base de molts postres que coneixem: crema catalana, natilles, tortades... Jugar amb espècies i cítrics ajuda a no dependre sempre del sucre per tindre sabor potent.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Migas amb tòfona i rostes]]> Les migas són un plat tradicional que va sorgir entre pastors i treballadors del camp com una manera d’aprofitar el pa dur, convertint-lo en un àpat contundent i saborós. La seva preparació, que varia lleugerament segons la regió, consisteix a mullar el pa i sofregir-lo amb alls i oli fins a obtenir una textura cruixent per fora i tendre per dins. Cada zona té una versió pròpia de les miques: segons on estigues s’acompanyen de raïm i meló o amb botifarra o cansalada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rovell d’ou amb un guisadet]]> A Europa, l’etiquetatge dels ous indica el mètode de producció, amb codis:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ají de pollastre peruà]]> Dl “menjar blanc” medieval, dolçet i amb ametles, es va passar a este guisat salat, groc i picant, adaptat per cuiners criolls i esclaus que aprofitaven sobres i el que tenien a mà. Aquells cuiners que només rebien ossos i restes de pollastre, i com, amb pa, ají i una mica de llet, van idear un plat que ara és orgull nacional al Perú. Moltes receptes “de bandera” tenen darrere cuineres i cuiners esclavitzats, mai citats en els llibres, però presents en cada cullerada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Xulla amb puré de creïlles i flor de carxofa]]> La combinació de carxofa i foie gras és un exemple de fusió entre producte local i ingredient gurmet, molt utilitzat en restaurants d'alta cuina. El foie gras, tradicionalment francès, s'ha incorporat a la cuina mediterrània com a element de luxe i contrast que combina perfectament amb la tendresa de la carxofa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Trofie tocco e pesto]]> Les trofie són una pasta curta i arrissada típica de la gastronomia de Ligúria, autòctona de la zona dels municipis de Sori, Avegno, Recco i Camogli, al Golfo Paradiso de la província de Gènova. El nom "trofie" prové del verb dialectal ligur "strufuggiâ", que significa 'fregar' o 'frotar', en referència al moviment manual per donar forma a la pasta. Les trofie van néixer com un producte familiar preparat a casa per les mestresses de casa dels pobles de Ligúria. Les dones de Ligúria aconseguien donar a la pasta la seva forma allargada i arrissada característica mitjançant l'ús d'una mena d'agulla de teixir de fusta, al voltant de la qual s'enrotllava el filament de pasta. La seva forma peculiar permet retenir molt bé les salses, especialment el pesto.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Empanada de tonyina]]> A l’edat mitjana, les empanades servien per conservar menjar durant viatges llargs perquè la massa segellada protegia el farcit i el mantenia fresc. Després, van ser els àrabas els responsables del costum de coure carn dins de massa de pa, que després s’escampa per la península i el món. De fet, a Espanya hi ha festivitats dedicades a l’empanada en diverses regions, com Galíica, i a l’Argentina se celebra, fins i tot, el Dia de la Empanada el 8 de juliol.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carxofes de Benicarló en salsa verda]]> La Carxofa de Benicarló destaca per la seua forma xata i compacta, i pel seu peculiar clotet. Es comercialitza identificada amb l'Anagrama del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Protegida Carxofa de Benicarló. Aquiesta, i la seva reglamentació específica, va ser aprovada el 18 de setembre de 1998. Aquest reconeixement obeeix al bon fer tradicional de l'agricultor de la zona, que generació rere generació ha sabut treballar amb obstinació i cura aquestes terres que sempre van destacar per la qualitat dels seus productes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Phoskitos casolans saludables]]> Els Phoskitos originals van ser creats el 1972 per Nutrexpa, inspirant-se en el nom de Phoscao (cacau en pols que havien comprat el 1962), i es van convertir en un producte emblemàtic a tota Espanya. Tot i això, tenen sucres refinats i greixos hidrogenats, típics dels productes industrials. En la nostra versió, el plàtan aporta potassi i fibra, l'avena proporciona carbohidrats complexos, i la xocolata negra és rica en antioxidants.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Trinxat del Pirineu]]> El trinxat és un plat tradicional de muntanya de la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra, ideal per a dies freds i molt apreciat, fins i tot pels esquiadors. El nom “trinxat” prové del verb català “trinxar” que significa triturar, i es caracteritza per mantenir trossos visibles d’hortalissa per conservar una textura agradable i menys puré.Cada any, a Puigcerdà, se celebra la Festa del Trinxat per promocionar aquest plat i els productes locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de carn sense gluten]]> La fideuà és un plat típic de la gastronomia valenciana, originari de Gandia, a la Safor, que data de 1930. Gabriel Rodríguez Pastor, el cuiner de la tripulació del Santa Isabel, va decidir innovar substituint l'arròs per fideus mentre navegava per la costa llevantina, aconseguint un èxit immediat que es va estendre pels restaurants del port.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Esmorzar de coca a la pala de Pinós]]> Les coques a la pala sorgeixen de l'aprofitament de la massa de pa que no havia fermentat correctament, que en lloc de llançar-se es coïa sobre superfícies planes. Es preparen amb farina fluixa de forn de pa, sal i aigua, sense necessitat de llevat. La massa es cou directament sobre una pala de ferro plana sense vores que es col·loca sobre les brases, voltejant-les perquè es coguen per les dos cares. El mateix recipient s'utilitzava per fer la torta dels gaspatxos, transmetent-li el seu color fosc característic.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideus a la cassolla amb pollastre i xampinyons]]> El bolet portobel·lo és originari d'Europa i Amèrica del Nord. Comparteix el mateix llinatge que els xampinyons blancs, però amb una etapa de maduresa distinta. Durant el seu cicle de vida canvia de nom: en etapa juvenil es diu Crimini, i en arribar a la maduresa esdevé Portobel·lo. La seva popularitat va créixer considerablement en el segle XX (especialment als anys 80), quan es va descobrir que el seu sabor i textura robusta el feien ideal per reemplaçar la carn en moltes receptes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Crispín, el flamenquín de Montilla]]> El crespín va nàixer al bar El Niño de Montilla, a Còrdova i el seu creador, Antonio Bernal, li va posar aquest nom tan cursiós en honor a son pare, que era sabater. En el cristianisme, San Crespín és el patró d'aquest ofici.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Crema d'espàrrecs amb guatla]]> Els espàrrecs ja es consumien a l'Antic Egipte fa més de 6000 anys i eren molt preuats pels romans, que van desenvolupar tècniques de cultiu específiques i els van estendre per l'Imperi. L'emperador August va crear fins i tot una unitat militar d'elit anomenada "Cohors Asparagorum" per a missions ràpides, fent referència a la rapidesa amb què es poden coure els espàrrecs. A l'edat mitjana va baixar el cultiu i es va recuperar amb força al Renaixement.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Petxines de pelegrí gratinades]]> La petxina de pelegrí és hermafrodita: primer mascle, després femella. Viu a fons sorrencs prop de la costa, fins a 100 metres de profunditat, i fa una funció de filtradora natural del mar, especialment útil en episodis d'excés d'algues (marees roges).Existeixen dues espècies principals: mediterrània (pecten jacobaeusA) i atlàntica (pecten maximus).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de formatge i capellans]]> El capellà és un dels peixos més capturats a la nostra zona i molt comú a les peixateries. És per això que el seu preu, tradicionalment, ha sigut baix i des de les classes populars s’han desenvolupat nombroses maneres de cuinar-lo i conservar-lo. És per això comú veure'l a moltes receptes valencianes, com, per exemple, la pericana, típica a Alcoi, Cocentaina i Muro.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Llagosta enchilada caribenya]]> La cuina caribenya combina els sabors de la iuca, el plàtan, el peix, els mariscos, les espècies i els cítrics. Representa una fusió d’influències índies, africanes, ameríndies i europees. El peix i el marisc són essencials en la dieta del Carib, aportant prop del 10% del total de proteïnes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lloms de salmó amb panko]]> El panko significa literalment “pa cruixent” en japonés i s’obté ratllant molla de pa blanc sec en flocs grans i irregulars. El panko va arribar al Japó a inicis del segle XX, com a influència occidental, i es va perfeccionar per adaptar-lo a la cuina nipona. Durant la Segona Guerra Mundial el panko es va fer popular perquè, amb el seu alt valor calòric, ajudava a saciar en temps d’escassetat. Es diferencia del pa ratllat tradicional perquè el panko es fa amb només la molla de pa fresc, tallada gruixuda i assecada a baixa temperatura.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de quinoa cruixent]]> El seu alt contingut en proteïnes, vitamines i minerals ha provocat un auge del seu consum, especialment en dietes vegetarianes i veganes. És un aliment originari dels Andes, domesticat fa milers d'anys i considerat sagrat per les civilitzacions prehispàniques, que l’anomenaven “kinwa”. El seu cultiu a Espanya és recent, però en constant creixement per l’interès nutricional i econòmic que desperta entre els agricultors. Es cultiva sobretot a Granada (Alpujarra), Aragó, Catalunya i Navarra, zones de muntanya amb clima favorable.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Lasanya de putxero de Nadal]]> La lasanya del putxero de Nadal és un exemple perfecte de cuina d’aprofitament intel·ligent. Dona nova vida a les sobres del putxero: carn, pilotes, embotit o verdures. El putxero, per la seua riquesa en proteïnes i minerals, és base ideal per a noves elaboracions.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de polp i alls porros]]> El polp de Dakhla és molt valorat per la seua qualitat i pesca artesanal, respectuosa amb el medi ambient. Té nou cervells i tres cors, i és considerat el més intel·ligent dels invertebrats. Pot viure fins a 200 metres de profunditat i arribar als 80 cm de llarg.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Menjar de monges]]> El "menjar de monges" és un dolç conventual català que combina llet fregida, arròs amb llet, mel, canella i maduixes. Té textura cremosa, sabor suau i perfumat i és parent proper del mató de monja o de Pedralbes, arrelat a tradicions de monges clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes i a receptaris medievals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Albergines farcides de tonyina]]> Els xinesos van ser dels primers pobles a cultivar les albergínies, però la majoria d’estudis indiquen que el seu origen es troba en l’Àsia meridional, especialment la Índia i la zona indo-birmànica, d’on després es va estendre a la Xina. S’utilitzava a la Xina no només culinàriament sinó també com a remei en la medicina tradicional per tractar diferents malalties. Va arribar a Europa a través de les rutes comercials, especialment per l’acció dels àrabs durant la seva presència a la península Ibèrica. El nom “albergínia” prové de l’àrab “al-badinjan”, que a la vegada prové del persa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Rostidora de mollets]]> El mollet és un peix blau semi-greixós, ideal per a persones amb necessitats de greixos omega-3 saludables. Si és menut, es recomana fregir-lo; si és gran, millor al forn.E n plats combinats amb altres peixos menuts (aladrocs, llucets...), el mollet sol destacar pel seu sabor, especialment amb unes gotes de llima. Hi ha dues espècies:

Totes dues són de qualitat, però la de roca és la més apreciada. La millor època per consumir-lo és a la tardor: octubre, novembre i desembre.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cavalla en escabetx]]> La cavalla és un peix blau ric en àcids grassos omega-3, ideals per al cor. Gràcies a l’escabetx, es conserva bé sense necessitat de productes ultraprocessats. De fet, és ideal per a escabetxos, especialment si són suaus. Molta gent la troba deliciosa freda o a temperatura ambient, sovint sucada amb pa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Renyons de masero i xulles de l'horta]]> Masero (o maser) és el nom donat a llauradors que treballaven en masos (grans explotacions agràries), especialment a l’Alcoià i el Comtat. Sovint no eren els propietaris del mas, però vivien i cuidaven-ne la terra i la casa. De fet, a les Festes de Moros i cristians d'Alcoi i Cocentaina, donem nom a una filà.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tonyina amb ceba confitada]]> El vinagre de Mòdena porta per nom la ciutat italina d'on prové, Mòdena, a Emilia-Romanya, amb orígens documentats des del segle XI. Té la seua denominació d'origen i al mercat podem trobar dues versions: L’Aceto Balsamico Tradizionale di Modena (DOP), amb un envelliment mínim de 12 anys i elaboració artesanal, i l’Aceto Balsamico di Modena (IGP), que és una mescla de most i vinagre amb un refinament de mínim 60 dies.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Tàrtar de fuet amb coques de dacsa]]> El fuet naix en època romana com a tècnica de conservació amb sal i aire. A Catalunya, sobretot a Vic (Osona), es perfecciona fins al fuet actual. La capa blanca del fuet és comestible i beneficiosa. És un fong natural (Penicilium Nalgiovense) que protegeix i dona sabor durant el curat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Pollastre amb iogurt grec]]> Les primeres referències venen de la Mesopotàmia antiga, on es consumia com aliment i medicinal, mentre que a l’Índia antiga, es valorava pel seu efecte beneficiós sobre el sistema digestiu. Fins al 1900, el iogurt era bàsic en la dieta de l’Imperi Rus, els Balcans i l’Àsia central. De fet, va ser Stamen Grigorov, un metge búlgar, qui va identificar per primera vegada el bacteri del iogurt: Bacillus bulgaricus. Després, Ilya Mechnikov, biòleg rus i premi Nobel, va defensar el consum de iogurt com a font de longevitat. Però va ser Isaac Carasso, de Tessalònica, qui va industrialitzar el iogurt.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Mandonguilles amb salsa de carabasseta]]> Les cuines àrab i oriental utilitzen moltes espècies, però ben combinades no resulten pesades. El Garam Masala és una mescla d'espècies típica del nord de l'Índia. A diferència del curri occidental, no conté cúrcuma i no és groc. Dona sabor i aroma a carns, peixos, verdures i mariscos. La cuina índia empra una granvarietat d'espècies (unes 40), però hi ha 11 de més habituals: cúrcuma, comí, coriandre, cardamom, canella, gingebre, clau d'olor, pebre negre, mostassa, asafètida i xili.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Arròs caldós d'entretemps]]> El pimentó, la bajoca o la pebrera, prové de Bolívia i Perú i Cristòfor Colom el va portar a Europa el 1493. Hi ha tres varietats principals:

La nyora també és un tipus de pimentó, molt usada en salses.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carpaccio de gambes sobre crema d'espàrrecs]]> El carpaccio és un antipasto italià clàssic, originàriament elaborat amb carn crua tallada molt fina, però avui dia també es fa amb peix, marisc, fruites i verdures. El plat fou creat pel xef Giuseppe Cipriani al Harry’s Bar de Venècia, al segle XX, per a una comtessa amb problemes de salut que necessitava menjar carn crua. Cipriani batejà el plat com “carpaccio” en homenatge al pintor venecià Vittorio Carpaccio, famós per l’ús del color roig intens.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coques de mullador]]> El mullador és molt semblant a la famosa ratatouille, un plat tradicional occità, originari de Niça (Provença). Es va fer molt popular gràcies a la pel·lícula de Disney Ratatouille, protagonitzada per una rata cuinera. S'assembla molt a plats com el pisto manxec, l’espencat, l’escalivada catalana, la caponata italiana, o el zaalouk marroquí.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Orada perfumada de fenoll]]> Conta la llegenda que una jove libanesa va inventar aquest plat al veure que son pare, ja major, no podia mastegar bé els aliments. De fet, el nom en àrab significa "pare mimat", dit d'una manera carinyosa. Més enllà de la història, és una recepta extesa per tot L'Orient Mitjà i el Mediterrani i és fàcil trobar-la a restaurants del Líban, Egipte, Palestina, Síria, Turquia o Bulgària.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Fideuà de secret ibèric i foie]]> El secret ibèric és una peça del porc situada entre la paleta i la cansalada , amb molt de greix infiltrat, que li dóna una textura i sabor excel·lents. És una de les parts més apreciades del porc ibèric, ja que només n’hi ha dues per animal. Es pot preparar a la brasa, graella o paella, però es recomana no sobrecarregar-la amb espècies, perquè ja és una carn molt saborosa. Amb un toc de sal grossa és suficient.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Coca de Fira d'Ontinyent]]> La coca de fira d’Ontinyent és una de les coques més emblemàtiques, amb una combinació de carns, embotits i verdures sobre una massa de pa de qualitat, a la vegada tendra i cruixent. És un dels emblemes de la seua fira. Ontinyent va obtenir el privilegi de celebrar la seua fira l’any 1418 gràcies a Alfons el Magnànim, després de llargues rivalitats amb pobles veïns com Albaida. Ara se celebra al novembre, coincidint amb altres festivitats locals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Suquet de llagosta]]> La llangosta és un producte car i especial, coneguda com “la reina de la mar”. Poden viure fins a 100 anys i no paren de créixer al llarg de la seua vida. Són animals caníbals: si no troben menjar, es mengen entre elles. Les femelles prenen la iniciativa en la reproducció: eliminen la seua closca i alliberen feromones per atraure el mascle, fet que les deixa molt vulnerables. Les llagostes s’acostumen a cuinar vives i els experts afirmen que la millor forma de gaudir-les és a la brasa, amb sal i llima, per preservar el seu sabor natural.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Espencat]]> "Espencat" ve del verb valencià espencar, que significa pelar o torrar lleugerament. És una ensalada de verdures torrades, semblant a l'escalivada catalana, però típica de tota la Comunitat Valenciana. L'origen és incert, però probablement nasqué com a plat entre pescadors per conservar millor les verdures i el peix.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de saladures]]> Les saladures són típiques de les zones on s’utilitzava l’almadrava, una tècnica de pesca tradicional del sud de la Comunitat Valenciana, Regió de Múrcia i costa atlàntica andalusa. La moixama ve del mot àrab musamma (“fet cera”). És tonyina curada amb sal: s’extrauen tires de carn, es prensen amb sal grossa un o dos dies, després es renten i assequen a l’aire durant 15-20 dies, segons el vent (Llevant, Sud o Ponent).

Continua llegint-ho en el web

]]>