<![CDATA[À Punt - Memòria i exili]]> 10 <![CDATA[À Punt - Memòria i exili]]> <![CDATA[Capítol 6. Boira, Blitz i BBC]]> Fugien de les bombes i dels juís sumaríssims, però caigueren en una ciutat, Londres, que estava per patir el que anomenaren el Blitz, els bombardejos massius a què els nazis sotmeteren la capital de la boira. També al port de Southampton, tan prop del continent, arribaren vora quatre mil xiquets de la guerra que fugien de la barbàrie de Gernika en 1937. Alguns exiliats treballaren en el servici en espanyol de la BBC, una de les institucions més britàniques que es poden trobar, lluitant des de les ones perquè el nazisme no s’estenguera per Europa.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 6. Boira, Blitz i BBC]]> El Regne Unit no fou una destinació massiva per als exiliats republicans, no fou com França, Mèxic o l’URSS. Però a Anglaterra, i especialment a Londres, acabaren uns quants milers d’espanyols, la majoria acadèmics, periodistes, escriptors... Foren exiliats d’alt nivell social i cultural, encara que molts sobrevisqueren en el desterrament treballant en ocupacions molt inferiors a la seua formació. Fugien de les bombes i dels juís sumaríssims, però caigueren en una ciutat, Londres, que estava per patir el que anomenaren el Blitz, els bombardejos massius a què els nazis sotmeteren la capital de la boira. També al port de Southampton, tan prop del continent, arribaren vora quatre mil xiquets de la guerra que fugien de la barbàrie de Gernika en 1937, i encara hem pogut parlar amb alguns d’ells, ja quasi centenaris. Alguns exiliats treballaren en el servici en espanyol de la BBC, una de les institucions més britàniques que es poden trobar, lluitant des de les ones perquè el nazisme no s’estenguera per Europa. Altres, com l’escriptor valencià Vicente Soto, arribaren molt més tard, en els anys 50, però fugint d’un règim que asfixiava els que no seguien les normes del Movimiento.

Paco Robles era només un xiquet de 9 anys quan va embarcar-se en un viatge sense tornada. El vapor La Habana carregava vora quatre mil xiquets evacuats de la guerra, acceptats pel Govern britànic després de conéixer la barbàrie del bombardeig de Gernika a mans de la Legió Còndor de la Luftwaffe: Fuimos a Southampton, y después a un campo donde había unas 400 tiendas de campaña, y ahí vivíamos unas ocho personas, todos juntos... Estuvimos ahí dos semanas, después nos llevaron a colonias, algunos estuvieron más tiempo. Todos cogimos sarna, ¡qué picores!, y lo que tocas se contamina, así que teníamos que usar guantes. Y nos llevaron a la colonia de Ipswich, que 100 de nosotros acabamos en esa colonia muy buena, que estuve hace poco con Miguel Portillo —ahí estuvimos 10 meses—, y después a otro sitio, muy vieja, de la guerra del 14, y de ahí, cuando se cerró esa colonia, en menos de un año, nos llevaron a Carlyle. ¿Saben dónde está eso? Frontera con Escocia, en la frontera, ¡qué frío...! Y se deshizo la colonia... ¡Había más de 52 en Inglaterra!

Paco ens parla des de sa casa a Norfolk, al nord de Londres, un adossat molt anglés que la British Airways va construir per als seus empleats. Té 98 anys, i una memòria prodigiosa: Fuimos cambiando de colonias, y en una nos cayó una bomba encima. Éramos 60 y era casi la una de la mañana, un avión lo habían cogido por tres focos y estaban tirándole cañonazos, pero no les daban y tiró una bomba, porque nosotros estábamos muy cerca de Borehamwood, no sé si conoces Borehemwood..., que durante la guerra era de fábricas de guerra. Cuando cumplí los 14, empecé a trabajar en una fábrica de municiones, donde hacían obuses para la Marina, y yo ayudando al que trabajaba allá; cuando se separaba, yo seguía, y eso es lo que hacía a los 14 años aquí...

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 5. Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica]]> El nord d’Àfrica va ser l’única escapatòria per a milers de republicans que van vore en les primeres setmanes de l’any 1939 que la derrota en la Guerra Civil era inexorable. Els ports del Mediterrani, i en especial el d’Alacant, van ser l’última esperança. D’allí va salpar un 28 de març de 1939 l’últim gran barco de l’exili, l’Stanbrook, que ha passat a la història com la gesta d’un capità gal·lés, Archibald Dickson, que va desafiar els seus superiors per a salvar refugiats, que, una vegada perduda la guerra, només podien aspirar ja a salvar la vida.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 5. Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica]]> Havia caigut Catalunya, i no es podia fugir per la frontera francesa; el sud també estava ja en poder dels franquistes. En eixos dies, es calcula que uns 15.000 espanyols van arribar a les costes africanes. El Mur ha estat amb alguns dels que viatjaren en l’Stanbrook, amb els seus descendents i amb investigadors i experts que parlen d’un exili duríssim en camps de treballs forçats del règim colonial francés, on patirien tortures. Alguns moriren allí sense poder tornar mai, i en un cas, el de Vicent Mataix, els nets, dècades després, viatjaren a Bouarfa, al Marroc, per a portar les seues restes a Banyeres de Mariola. És una de les històries de reivindicació de persones que somniaren la República per a lluitar molts, després, en una nova guerra, i alliberar una França que els havia maltractat en els territoris del desert. 

És l’exili més desconegut, un capítol de la història contemporània que ha de ser conegut en tota la seua extensió i que El Mur recorre fins a arribar als projectes de recuperar la memòria d’Archibald Dickson. El mateix any de la seua heroica acció va morir quan l’Stanbrook fou torpedejat per un submarí alemany. 

Con frecuencia, la España del exilio me ha mostrado una gratitud desproporcionada, porque los exiliados españoles lucharon durante años, y luego aceptaron con dignidad el dolor interminable del exilio. Yo me he limitado a decir que ellos tenían razón. Y, solamente por esto, he recibido durante años la fiel, la leal amistad española que me ha ayudado a vivir. Esta amistad, aunque yo no la merezca, es el orgullo de mi vida. En realidad, es la única recompensa que puedo desear.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 4. Els xiquets de la guerra i el poder de les ones]]> L’URSS va acollir amb els braços oberts els republicans que buscaven la pau comunista a Moscou i Leningrad. Però es trobaren de seguida immersos en la lluita amb els nazis en una Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de vint milions de russos en el front oriental. Els xiquets de la guerra anaven només per a uns mesos, però molts no tornaren a vore mai el seu país.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 4. Els xiquets de la guerra i el poder de les ones]]> En acabar la guerra arribaren a l’URSS uns 1.300 adults, la majoria clarament alineats amb l’ideari comunista. No molts, si comparem amb els que van anar a altres països. Però, en canvi, l’enviament de xiquets de la guerra, que així anomenaren estos exiliats que no triaren ser-ho, fou massiu. El primer barco cap a Rússia va eixir de València amb només 72 xiquets. Però, de seguida, els bombardejos de la Legió Còndor, especialment al País Basc i a Astúries, van provocar l’eixida d’uns 3.000 xiquets d’edats entre els 5 i els 12 anys, que van deixar arrere els seus pares. Pensaven que, tot i el clima dur i l’idioma indesxifrable, se salvaven així dels rigors de la guerra, de la fam i de la crueltat dels atacs a objectius civils. Però, de seguida, es trobaren de front amb la Segona Guerra Mundial, i després amb la feroç repressió estalinista. La immensa majoria no tornaren mai a vore els pares. Alguns, els afortunats, pogueren comunicar-se amb ells per carta. Hem seguit el seu rastre a Moscou, a Sant Petersburg. També molt prop, a casa nostra, hem trobat xiquetes de la guerra que recorden, com si fora ahir, el moment en què la seua vida va canviar per a sempre.

Conchita Rodríguez parla de son pare, de qui va despedir-se quan tenia 4 anys al pujar amb els seus germans al barco que la va dur a Sant Petersburg. Mai el tornaria a vore. Sa mare va eixir fugint dels bombardejos cap a Barcelona i va morir de camí, deixant-los a soles. Per mediació de la dirigent comunista Dolores Ibárruri, Pasionaria, els van portar a Rússia. 

Conchita mai va oblidar els seus pares, però va refer la seua vida. Es va casar amb un rus, i va tindre una prolífica carrera com a escultora. Ens trobem amb ella en el Centro Español de Moscou, una segona casa per als exiliats republicans i els seus descendents. Però, per a trobar xiquetes de la Guerra, no cal anar tan lluny...

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 3. Els germans mexicans]]> En este capítol creuem l’Atlàntic per a seguir les peripècies dels que trobaren a Mèxic el paradís on emprendre una nova vida, lluny del feixisme i de les bombes. Seguirem el llegat i l’herència que deixaren allí valencians com Josep Renau i Manuela Ballester, o de l’escriptor que millor va retratar el trencament de l’exili, Max Aub.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 3. Els germans mexicans]]> Si a França trobaren l’infern, a Mèxic aterraren en el cel. Cap exiliat o descendent parla malament de l’acollida que els van donar. La situació fou complicada, és clar, perquè la distància és molta, i el xoc cultural terrible; però en el país nord-americà trobaren la pau, un país que creixia lluny de la guerra, que apreciava els bons professionals, els intel·lectuals, els artistes, que floriren en llibertat.

Arribaren uns 25 mil espanyols, la majoria pel port de Veracruz. També xiquets de la guerra, vora 400, que anomenaren els de Morelia, perquè els van acollir en eixa ciutat de Michoacán, en el centre del país. Els refugiats crearen institucions d’ensenyança que encara existeixen i que albergaren els seus fills, com el Colegio Madrid o l’Intituto Luis Vives, o el COLMEX, que és hui en dia una prestigiosa universitat i centre d’investigació. Molts artistes i escriptors d’origen valencià s’establiren a Mèxic: el cronista més gran de l’exili, Max Aub, Josep Renau, Manuela Ballester i els seus germans i germanes, el poeta Tomás Segovia, l’arquitecte Félix Candela, l’alacantí José Alonso, que fou director general de Seguretat de la República. De tots ells, busquem el rastre, l’herència, els descendents.

Carlos Renau és nebot del gran artista valencià Josep Renau, que fou director general de Belles Arts en la República, el que va traslladar les obres mestres del Prado a València per a guardar-les dels bombardejos, el que va encarregar a Picasso que pintara el Gernika. Conserva en sa casa de la Colonia Banjidal una bona col·lecció d’obres dels seus tios Josep i Manuela. Se sent més mexicà que espanyol, però no vol oblidar els seus orígens: Cuando voy a Valencia, recuerdo y veo lugares que me evocan muchas nostalgias de lo que mis padres nos contaban y nos decían, y nos reseñaban, pero son lugares con cierta distancia, como lejanos… Nosotros ya nos integramos en este país.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 2. Els fills de la Retirada]]> En gener del 39, quan les tropes feixistes avançaven cap a Barcelona sense remei, mig milió de persones van començar, moltes a peu, una fugida per la frontera de França que es coneix com la “Retirada”. Mig milió de persones protagonitzaren un fenomen migratori sense parangó en la història d’Espanya. Molts d’eixos refugiats acabaren en l’infaust camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. I poc després es trobaren en el pitjor escenari: en una terra invadida pels nazis.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 2. Els fills de la Retirada]]> França i la ratlla sempre han estat ahí, com a frontera natural. I si parlem dels exiliats, dels que emprengueren el camí de l’èxode sense saber si tornarien mai, cal contar la història dels que fugiren en tren, en cotxe o sobretot caminant, en un desplaçament brutal que es va fer mentre l’aviació nazi amenaçava amb metrallar les interminables caravanes de persones. El general Franco avançava sense remei cap a Barcelona en l’Ofensiva de Catalunya en gener del 39, i no quedava una altra solució per a evitar els afusellaments i els tribunals sumaríssims que emprendre el camí del nord. Així ho feren mig milió de persones, en un fenomen migratori massiu sense parangó en la història del nostre país. Anarquistes, comunistes i socialistes; el Govern d’Espanya, del País Basc i de Catalunya; fotògrafs com el valencià Agustí Centelles, poetes com Antonio Machado. Gent anònima, molts d’ells també valencians. En arribar a la França que estava a punt de caure en mans dels sicaris de Hitler, van tancar-los en camps improvisats, com l’infaust Argelès-sur-Mer. En ple hivern, sobre l’arena, sense sostre, ni aigua, ni menjar. I quan els refugiats pensaven que havien fugit del franquisme, va resultar que havien arribat a una terra governada pels nazis, en plena Segona Guerra Mundial. De tots ells, a penes queda ningú viu. Però queden molts testimonis dels fills i nets, que mai oblidaran l’empremta que l’exili va deixar en ells.

Lina conta el que li va transmetre son pare, Joan Puig. Joan era un combatent republicà que va estar en el front de Madrid i a les ordes de Valentín González, el llegendari Campesino. El 9 de febrer de 1939 va fugir, creuant la frontera per Molló, i va anar a parar al camp de Septfonds, anomenat el de Judes. Allí es van ajuntar fins a 29.000 espanyols, molts dels quals acabaren en les companyies de treballadors estrangers que construïren trinxeres. Joan va tindre més sort, o fou més llest: va fugir del camp en una visita a la seua germana a Arles. Conxeta conta com va conéixer el seu home. La dona de Joan i mare de Lina està a punt de complir els cent anys. Nascuda ja a Montpeller, però de família valenciana, d’Alfarp i Carlet: Jo Espanya la vaig conèixer de molt petita, però el meu home només tenia el seu poble al cap. Sí, tornar, tornar... Si hagués pogut fer una altra vida... Però ell sempre deia: “quan anirem a casa...”. Sempre, no hi havia un dia que no parlés del seu poble, i quan anava a dormir al vespre, deia: “ves, quan anirem a casa...”. Era la seua manera de recordar... “Ja voràs, allà... Has de parlar català, perquè si no, com ho faràs per a fer-te entendre...? Ja m’entendran, no tingues por... Jo vaig parlar català, a força d’insistir..., i m’ha fet conèixer moltes coses, de la història de Catalunya, dels cantants, i mira, a mi m’agradava molt, fins els valencians, hi ha un valencià que es deia Montllor, Ovidi, m’agrada molt com cantava... i tinc totes les cançons....

Conxeta i Lina ens inviten a dinar a sa casa de Montpeller, estan encantades de contar de nou la història del seu home i pare, Joan, el que sempre volgué tornar i mai pogué. En la conversa es barreja el castellà, el valencià i el francés. En el dinar està també Maria Llombart: és catalana, però treballa de professora d’Història en la Universitat de Montpeller: Sabem que el tema de l’exili té aspectes molt positius: la ruptura, la part de la ruptura, del drama que representa l’exili, però crec que, en el fons, queden moltes més coses, com la memòria de la gent més desconeguda, que em sembla imprescindible, com la memòria de la gent vinculada a la cultura, però no de l’alta cultura, sinó de les classes més mitjanes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 1. Per tot el món]]> En este capítol introductori resumim el que serà la sèrie, i expliquem què i com ho contarem. Donant protagonisme als noms oblidats de la memòria i fent servir recursos narratius innovadors i originals. Farem un tast d’un viatge de milers de quilòmetres, buscant testimonis a Moscou, a Morelia, a Londres, a Southampton, a Perpinyà o a Alfafar.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 1. Per tot el món]]> Encetem nou viatge per a contar les històries de l’exili, narrant la diàspora que es va viure a Espanya just després de la victòria de les tropes feixistes. En alguns casos van patir els camps de concentració d’una França sota el règim de Vichy, o van acabar fins i tot en els d’extermini nazi. O van emigrar a Rússia i van iniciar una nova vida, tan lluny de casa. O van lluitar contra Hitler des de les ones de la BBC. Molts casos diferents, amb peripècies divergents esdevingudes en temps convulsos alhora que apassionants. Tots aquests exiliats forçats coincideixen en una cosa: van patir el desarrelament, la pèrdua d’identitat, la tristesa de deixar arrere la seua cultura.

En aquest capítol introductori farem un tast i viatjarem a Sant Petersburg, per a vore com als instituts de secundària els estudiants fan homenatges als exiliats espanyols que defengueren l’antiga Leningrad dels nazis, o a Ciutat de Mèxic, on, després de 85 anys, hi ha fills de l’exili, nascuts allà, però que encara parlen valencià. Vorem l’herència cultural que emigrants forçosos com Josep Renau van deixar tan lluny de casa, i la que els fills i nets de l’exili van rebre. Parlarem amb xiquets de la guerra, aquells que van fugir de l’horror deixant sa casa i els seus pares quan tenien tan sols quatre o cinc anys, pensant que tornarien en uns mesos, i no van tindre més remei que acostumar-se a viure com a òrfens refugiats en els països d’acollida. Els trobarem a Moscou, a Morelia, a Londres, a Southampton, a Madrid o a Alfafar.

Conxeta està a punt de complir els 100 anys, i va nàixer a Montpeller, però de família valenciana, d’Alfarp i Carlet. Parla del seu home, Joan Puig, un combatent republicà que va estar en el front de Madrid. Joan va ser un del mig milió d’espanyols que encetaren el camí que s’anomena la Retirada. La fugida a peu creuant pels Pirineus la frontera amb França. Joan va estar en el camp de Septfonds. Parla la seua filla, Lina: Quan van arribar no hi havia res, ni barraques, les han tingut que construir. Mon pare deia que, quan varen arribar era el 12 de març i feia molt de fred i hi havia molta pluja. Tenien que tapar-se amb les mantes que tenien, i que, dos o tres dies després, els arbres no tenien branques ni res, perquè les havien arrancat per a guarir-se: no hi havia res...

Continua llegint-ho en el web

]]>