Mira el vídeo en el web

En aquelles primeres etapes de la malaltia, ha explicat que també veia doble "i em van dir que seria alguna cosa de tipus nerviós". Per aquells anys també va patir paràlisi facial. Així que va decidir recórrer diversos hospitals buscant respostes. “Vaig anar a La Fe, al Clínic, fins i tot a la Clínica de Navarra. I va ser allà on em van indicar que podria tractar-se d’esclerosi. I quan va arribar la ressonància, al voltant del 1985, ja ho va confirmar”. 

Carmen transmet positivisme i alegria. “Jo faig moltes coses, no pare. I ara no em fa mal res, tampoc tinc fatiga com en altres moments”. Ella ara mira cap a totes les coses bones que l’envolten: “Tinc una filla preciosa, dos nets preciosos”. Ha explicat que es troba en cadira de rodes des de l’any 2000. “Primer caminava amb crosses, més tard em movia amb un caminador, després anava amb una cadira de rodes que jo activava, perquè encara podia moure un poc la mà”.

Continua llegint-ho en el web

El programa 400 dedica l’especial de diumenge a les 22:00 hores a l’esclerosi múltiple, coneguda com la malaltia de les mil cares.

Pere Aznar i l’equip del programa visiten Acvem, l’Associació de la Comunitat Valenciana d’Esclerosi Múltiple, fundada el 1984. Acvem es dedica a promoure tota classe d’accions dirigides a millorar la situació de les persones amb esclerosi múltiple (EM) i malalties similars, així com la dels familiars. En este sentit, ofereix serveis que les persones afectades per esclerosi múltiple i les famílies necessiten i no proporciona la sanitat pública, com ara atenció psicològica o fisioteràpia. 

Continua llegint-ho en el web

També forma part de l’associació Kellys de Benidorm. Una associació que va sorgir el 2016 a tot Espanya, no només a Benidorm, per a lluitar pels drets de les cambreres de pis dels hotels. Després de sis anys de reivindicacions, el col·lectiu continua "esperant les inspeccions de treball i els delegats de Salut" per a la defensa dels seus interessos. Hui dia treballen a destall i no deixen de lluitar pels seus drets laborals.

A punt de jubilar-se, el testimoni de Dori és un dels que s’ha fet ressò el programa 400, que amb motiu de l’U de Maig i per a commemorar el Dia Internacional del Treball. El programa s'ha centrat en el treball, en la recerca de faena, en la millor manera d’afrontar els canvis laborals i també en la precarietat laboral. I pel que fa a les cambreres de pis, ha parat atenció en les llums i en les ombres d'esta faena.

Continua llegint-ho en el web

Les limitacions d’aquell any que va durar la radioteràpia eren molts grans. Durant aquells dies sols podia plorar o escriure en una pissarra. "En l’associació em deien que cada dia escriguera alguna cosa bona que em passara". I jo escrivia, per exemple, “he vist el sol —que no el podia prendre— i la seua calor m’ha agradat”. 

També li ha contat a Pere Aznar que ella pensava que mai tornaria a ser com era abans. "A més a més, tenia ganes de pegar a tot el món”. Pere Áznar li ha preguntat a Amparo si recordava la primera frase que va pronunciar quan va poder tornar a parlar i ella li ha dit mirant al cel: “Sí. Quan vaig poder parlar, tot el temps deia a les persones que havia tingut a prop que les volia molt, i anava dient, et vull, et vull, i els abraçava. És que la família em va cuidar i aguantar molt".

Continua llegint-ho en el web

Guillermo parla amb Pere Aznar com si el coneguera de tota la vida i sense pèls en la llengua. Una persona entranyable que ha tret molts somriures al presentador d'À Punt. L’entrevista ha començat a un camp de safanòries, on el jove ha hagut d'ensenyar a Pere Aznar com fer la faena del camp. A continuació han arribat les confessions: “La idea d’apuntar-me a Bona Gent no va ser meua, va ser de ma mare, que no volia que estiguera tot el dia sense fer res”, ha contat Guillermo. Quan Pere li ha preguntat si li agradava estar sense fer res, Guillermo ha replicat: “home, no està malament”, i ha fet riure l'humorista.

Guillermo també li ha confessat a Pere que ell s’adonà de la seua diferència per ell mateix: “un dia et mires a l’espill, has vist el rostre d’altres persones, mires el teu i te n’adones”. 

Continua llegint-ho en el web

Durant l'entrevista amb l'equip de 400, Maria ha contat que com que tenia tres filles, i la llei li permetia portar la menor de tres anys, va poder ingressar a presó amb la filla més menuda. Va tindre l'oportunitat de triar la presó de Fontcalent per ser de les que tenen una unitat de mares dins del centre, ja que no totes disposen d’aquest servei, ha dit. Maria està molt agraïda tant a aquesta unitat com a l’ONG PRM, que treballa per la inserció sociolaboral de persones en risc d’exclusió. L'associació li ha donat l’oportunitat d’assistir cada dia a un taller de costura i aprendre un ofici. 

A la presó va arribar amb la seua filla d’un any. Temps després reconeix que ser mare dins de la presó és “molt difícil, perquè et sents bé de tindre la teua filla amb tu i malament perquè penses que no li dones el que mereix, una normalitat, una vida en llibertat, i això fa que tingues molts alts i baixos”. També pensa que tindre a la seua filla amb ella l'ha ajudat a portar el colp dur d’ingressar en una presó. 

Continua llegint-ho en el web

“Conviure amb algú que té Parkinson és com viure al costat d'un apartament turístic, que saps que tindràs maldecaps”, ha dit José Antonio, mentre el públic aplaudia i reia ben fort. El seu ha sigut un monòleg preparat amb molta delicadesa i que en tot moment ha estat dedicat a Salva. 

De Salva, José Antonio també ha dit: “Quan parla és com Espanya en els mundials, que comença molt fort i va apagant-se, apagant-se…”. A José Antonio li fa molta gràcia com d’obsessionada està la seua parella amb les manualitats. Tenen la casa plena de decoració realitzada per Salva. També treballa la marroquineria.

Continua llegint-ho en el web

Yara, junt amb sa mare, Maty, han conversat la nit abans amb Pere Aznar de quan Maty –Yara encara no havia nascut– va arribar a Espanya per primera vegada. “Era el 17 d'agost del 2008, amb la mala sort que ja estava la crisi econòmica”. Maty és del Senegal i allí treballava amb sa mare, que era cuinera i venia menjar pels barris. “I jo anava amb ella. Després vaig aprendre a fer trenes per al monyo i, quan vaig arribar a Castelló, en feia al passeig marítim de Benicassim”. Maty va vindre per a reunir-se amb el marit, que havia arribat nou anys abans i en aquell moment (2008) treballava en una granja de pollastres, a la Vall d'Alba.

Yara és alumna de l’associació Un Solo Corazón, que ajuda persones de diverses nacionalitats a integrar-se i trobar l'oportunitat per a tirar avant. I acompanyen els joves fins i tot en els deures. La jove Yara durant el monòleg ha fet somriure el públic en dir: “A ma mare al principi d’arribar tot la sorprenia. Ella em contava que mirava per la finestra i deia "Mare meua, tots són blancs". I tenia por d’eixir al carrer a soles". Yara ha introduït al monòleg l'anècdota que sa mare havia contat a Pere Aznar la nit abans.

Continua llegint-ho en el web

El testimoni de Félix és un dels que ha arreplegat l'equip de 400 en el programa dedicat a les llars compartides. Félix ha contat la seua mala història personal a Pere Aznar. A la primera i inevitable pregunta de per què va arribar al carrer, Félix li ha contestat: “De seguida que vaig tindre el DNI, me’n vaig anar. Jo era un xiquet de setze anys que fugia d’un entorn familiar que em culpabilitzava de ser fill de mare fadrina”.

La seua difícil història comença des del moment del naixement. El dia que Félix va nàixer, els avis materns es van presentar a l’hospital, a València, per a separar-lo "totalment" de sa mare. Se’l van emportar a Terol, on va viure fins als setze anys. D’aquells setze anys amb els avis no guarda bons records. Com ha dit a l’equip de 400, "aquell entorn em culpava de tot" i per damunt de tot, “d’haver sigut fill de mare fadrina…”. Félix fa referència a aquelles “situacions” que es vivien en l'Espanya dels anys cinquanta.

Continua llegint-ho en el web

Preguntada per Pere com va descobrir aquesta malaltia, que s'amaga dins dels ossos, i que pot ser difícil de trobar, li ha contestat: "Va ser de la manera més curiosa. Vaig caure a la dutxa i se me'n va eixir el muscle. A l’hospital intentaven posar-lo al lloc, i en una de les proves van trobar una taqueta menuda que va confirmar el que patia. Mon pare va ser qui em va explicar que volia dir la paraula oncologia, l'àrea on estava la meua habitació".

La família de Daniela rep l'ajuda d'Aspanion, una ONG que —segons les necessitats de les famílies— les ajuda econòmicament o psicològicament, gràcies a les aportacions de les persones que hi col·laboren.

Continua llegint-ho en el web

“Una persona no viu del que menja, també viu de la comunicació, de l’alegria, de poder contar-te qualsevol cosa, de poder tindre’t ahí… això és per a ells important”, li ha dit a Pere Aznar amb tot el sentiment del món. I per a les persones que reben l’atenció de la Fundació SASM, Amparo sempre està disponible. Això quan no s'amaga, que ha reconegut que de vegades necessita amagar-se una estona. “Jo no imagine la meua vida sense preocupar-me per ells”, li ha dit a Pere Aznar. 

Amparo ha sigut una de les persones del centre voluntàries per a protagonitzar un dels monòlegs del programa. Durant l'entrevista prèvia amb Pere Aznar ha reconegut que els primers mesos per a ella van ser molt difícils. “Van ser molt roïns”, li ha dit, per a continuar dient: “al final es tracta de ser un poc mare, tractar-los amb delicadesa, ser tu, amb normalitat…”. Ara ella és una enamorada de la seua faena.

Continua llegint-ho en el web

Quan Pere Aznar li pregunta com va començar tot, Rafa conta que va ser durant un partit del València contra el Ludogorets. Va sobrar un euro del sopar i els amics van fer la broma d’apostar que Barragán marcava. I va resultar que el jugador va marcar l’únic gol de la seua carrera.

Com si fora una broma del destí, va decidir fer una segona aposta que també semblava difícil: “Va arribar la segona partida, el València havia de remuntar contra el Basilea, i em vaig jugar cinc euros que el València CF remuntava i que Alcácer en marcava tres. I per a la meua sorpresa, tot va ocórrer. Això em va fer creure que podia guanyar molts diners. Pensava que controlava molt d’esports, que era el puto amo... em vaig arribar a creure que podia viure d’això. I ahí va començar tot…”. 

Continua llegint-ho en el web

La primera entrega ha abordat el cas de xiquets i xiquetes tutelades, que han tingut un començament vital difícil. I des del primer programa Pere Aznar, conductor d'aquest, ens ha demostrat que riure’s de l'adversitat sí que és possible. I ho ha fet amb l'ajuda de Juancho Masid, integrador social de la Fundació Fisat.

Ell és un argentí que quan era sols un xiquet va arribar a Espanya des del seu país amb l’única companyia de sa mare. Son pare els havia desatés. Tot i que estava amb sa mare, els seus problemes com a xiquet sols havien començat, li ha explicat a Pere Aznar. En conéixer la seua història, l'equip del programa 400 li ha donat l’oportunitat de ficar paraules a aquell patiment de la infància.

Continua llegint-ho en el web