<![CDATA[À Punt - Articles]]> 10 <![CDATA[À Punt - Articles]]> <![CDATA[Xelva, un poble amb tres barris, un musulmà, un altre jueu i un tercer cristià, que amaguen un crim per amor]]> Quan un conquistador guanya una població és habitual que canvie els noms dels carrers per altres més d’acord amb la seua cultura. I així és com un nom cristià com Sant Cristòfol dona nom, al poble de Xelva (Serrans), a l’entrada al barri musulmà, que tenia com a nom original Benacacira. 

Miguela Cañigueral, veïna de Xelva, ha explicat a l’equip de la sèrie documental Ciutats desaparegudes que al poble tenen tres barris, amb la manifestació de tres cultures ben diferenciades. "Tenim el barri musulmà de Benacacira, el barri cristià de Las Ollerías i el barri jueu d'El Azoque, i els tres mantenen el sabor del seu origen".

El carrer del Rabal porta a l’ermita dels Desamparats, nom amb el qual van batejar els veïns l’edifici, en record de dos enamorats que van acabar molt mal parats. Una història que ha recordat Santiago Barberà, veí de Xelva, davant les càmeres. “L'any 1584 va ocórrer un crim a Xelva que va commocionar la societat valenciana d'aquella època i, fins i tot, el mateix monarca Felip II. Va ser el crim del vescomte de Xelva, Francisco Ladrón de Pallás, que va ser assassinat per uns vassalls moriscos. Es creu que el motiu van ser els seus amors amb una dona morisca del Rabal”. Una relació d’amor que va portar a l’assassinat del vescomte i les posteriors represàlies contra la família de la jove.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gastón Castelló i José María Pi, els dos personatges que van canviar la història de les fogueres de Sant Joan]]> Les fogueres de Sant Joan han tingut diversos canvis i una certa evolució des del seu origen. De fet, l'Ajuntament va tardar a acceptar la festa, ja que cremar monuments al carrer semblava una bogeria per a les autoritats d'aquell moment. Però, després del reclam del poble any rere any, i de les negociacions de José María Pi amb l'Ajuntament, el 1928 es van fer oficials les primeres fogueres a Alacant a canvi de poder atraure els turistes que contribuirien a generar major repercussió econòmica.

Per una altra banda, l'artista i pintor Gastón Castelló va canviar la manera d'emplaçar les fogueres en la ciutat i va eliminar el pedestal que les aïllava unes d'altres. D'aquesta manera quedaren molt més integrades en la ciutat i amb la decoració dels carrers, cosa que va unificar i cohesionar la festa estèticament.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Com ha canviat la nostra forma de vestir al llarg dels anys?]]> Des de l'inici de la civilització, el vestuari ens ha acompanyat com una segona pell. Ens protegeix de les baixes temperatures i el sol, però també expressa qui som. Les classes socials visten de manera diferent.

La roba ens identifica, de manera que entre la burgesia no reconeixem cap pedaç de roba per a reparar pantalons o camises, però sí en la classe obrera.

A més, la gent més humil guarda la indumentària de vestir per a ocasions especials, com els festius o simplement els diumenges.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les Festes de la Magdalena s'han mantingut intactes al llarg dels anys?]]> Cada any les Festes de la Magdalena rememoren la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana. La llegenda, mai demostrada, però tampoc desmentida, narra la peregrinació des del Castell Vell a la ciutat que acabava d'alliberar Jaume I. Des de llavors, la Romeria de les Canyes recrea aquell trajecte en sentit invers: des de la ciutat de Castelló de la Plana fins a les restes del castell i actual ermita de la Magdalena.

El programa Ciutats Desaparegudes fa un viatge a partir d'imatges antigues de les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana, als anys cinquanta. Un retrocés en el temps per a conéixer racons, objectes, tradicions i vestimenta que es mantenen, han desaparegut o s'han adaptat als nous temps. Uns records que mostren el pas del temps de la cultura castellonenca, que ha forjat i forja una identitat.

Els llegendaris caminants duien provisions en forma de rotllos de pa circulars que es penjaven al coll per a portar-los millor. Aquesta tradició es manté. La foscor del camí va fer que els peregrins s'amarraren fanals als bastons per tal d'il·luminar la senda. Aquest és l'origen de les gaiates, que ara són monuments que, en record d'aquelles llums, il·luminen els carrers de la ciutat mentre esperen la visita de les reines de les festes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La Fira de Juliol de València: per què es crea i com era fa un segle i mig?]]> La Fira de Juliol de València ha complit més de segle i mig d'història. Es va crear el 1871 per la necessitat de retindre els turistes durant el mes de juliol a la ciutat de València i també per tal d'impulsar els comerços locals. Potser també per la urgència d'oferir una opció lúdica als valencians i valencianes en un segle ple de catàstrofes. La Fira, en els seus orígens, ja comptava amb una vistosa cavalcada, amb pavellons, exposicions de plantes i venda de productes. A més, coincidint amb la recol·lecció de collites se celebraven exposicions de productes i ramat en un entorn d'oci.

Un dels moments més especials ha estat sempre la batalla de flors, que es va incorporar a la festa el 1891i consisteix en un enfrontament entre carrosses i públic en què l'única arma són els clavells. Els orígens d'aquesta cavalcada van lligats a la burgesia, que feia gala de la seua riquesa a través dels carruatges, els vestits i les ornamentacions florals. Amb el temps es va democratitzar la festa.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Cullera nevada? Les instantànies de neu més impactants de la Comunitat Valenciana]]> Sol i mar són els grans protagonistes de la nostra terra, sobretot si li preguntem als turistes, però a la Comunitat Valenciana també neva i prou. Poden semblar altres ciutats, però en aquest reportatge de Ciutats desaparegudes ens hem topat amb imatges tan impactants com la de la nevada a Cullera en 1914, on la neu arribava vora mar. Una de les nevades més grans que s'han registrat a la Comunitat Valenciana la trobem el 1926, a Alcoi. Encara que el veïnat alcoià també en recorda una altra: la nevada que va caure l'abril de 1958 en plena festa dels Moros i Cristians.

Imatges insòlites són també les de la capital de la Costera nevada; acostumada a batre rècords de calor, en aquest reportatge veiem fotografies de Xàtiva i el seu castell sota la neu.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les i els artistes fallers en el temps]]> Les Falles no han sigut sempre com ara. Fins l'any 1940 eren més menudes, amb un estil i un aspecte més rudimentari i fetes amb fusta. A partir dels anys quaranta comença a prioritzar-se la qualitat artística per davant de la sàtira i, més tard, als anys cinquanta el cartó esdevé el material estrela. És llavors quan les Falles es converteixen en una indústria i l'ofici es profesionalitza. 

La dècada dels cinquanta va ser d'una qualitat artística fascinant. Hi van destacar Regino Mas, Modesto González, Francisco Baró, els germans Fontelles o Pasqual Carrasquer entre altres.

Julián Puche i Vicente Luna formen part de l'anomenada generació d'or dels anys seixanta. Juntament amb Juan Huerta i Salvador Debón se'ls considera els millors artistes fallers de la història. Al taller de Juan Huerta es van formar autèntics mestres que van començar de ben jovenets com aprenents.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Estiuejar al segle XIX: una mirada als balnearis històrics valencians]]> Amb els balnearis i la pràctica balneària va arribar una nova concepció de la medicina. La curació de certes malalties podia combinar-se amb l'oci, les vacances i l'estiueig. Es tractava d'una pràctica que, si bé no estava a l'abast de tothom, tampoc suposava una despesa prohibitiva. Eren construccions orientades a gaudir de les aigües termals, en uns casos, i en altres de les aigües del mar Mediterrani. El programa d'À Punt Ciutats Desaparegudes fa un repàs de la història de la pràctica balneària en terres valencianes, des de la fi del segle XIX

Era una novetat molt atractiva per a la societat del segle XIX. Estiuejar en un balneari comportava salut, progrés i, fins i tot, també una nova manera de socialitzar. Amb els balnearis es van posar algunes de les pràctiques d'oci modern que hui dia perduren. També van contribuir a instaurar l'estiueig d'oci per sempre.

A cavall entre els segles XIX i XX van sorgir un bon nombre de balnearis per tot el món i també a la Comunitat Valenciana. Primer es van situar al voltant de les fonts termals i després també a prop de la mar. En el cas de les infraestructures de l'interior, els balnearis valencians oferien beneficiar-se de l'aire pur de la muntanya combinat amb les aigües amb forta mineralització i propietats sanadores.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Què va passar amb el tren que connectava Muro d’Alcoi amb Gandia?]]> Ferrocarriles de Villena a Alcoy y Yecla va ser una companyia de ferrocarrils de via estreta que va operar entre 1884 i 1969 i que va unir Cieza (Múrcia) amb Gandia (Safor). La finalitat principal de la línia era exportar vi des del port d'Alacant, però va tenir també un important tràfic de passatgers. Segons el pla inicial, havia d'arribar fins a Alcoi passant per Banyeres, Bocairent, Agres i Muro d'Alcoi, però no va arribar a realitzar-se totalment. Per això a Muro hi havia dues estacions de tren: la d'Alcoi-Gandia, finançada amb capital estranger i oberta el 1893. Per això s’anomenava la “línia dels anglesos”. D’altra banda, tenien la línia que connectava Muro amb Alcoi, Villena, Jumella i Cieza, que anomenaven tren Xitxarra pel seu aspecte exterior i el soroll monòton de les màquines. Aquella connexió amb el ferrocarril va significar una empenta per a l’economia del poble.

Es tractava d'un ferrocarril modest i gairebé autosuficient. Als seus tallers de Villena es construïen artesanalment els cotxes i automotors, tant per a passatgers com per a mercaderies. Només es compraven les locomotores de vapor.

El 1965 es va concedir la línia a la Feve (Ferrocarrils de Via Estreta), una companyia ferroviària pública espanyola que explotava les línies de tren d'un ample de via inferior a l'ample ibèric) i l'1 de juliol de 1969 es va fer el seu últim trajecte, a causa dels deutes acumulats que feien inviable el manteniment. El motiu era que, amb una velocitat mitjana de 14,5 km/h, no podien competir amb el transport per carretera.

Continua llegint-ho en el web

]]>