Mukherjee afirma que la història del càncer és la història dels pacients. Tanmateix, el seu relat no se centra en l’experiència de les persones diagnosticades amb la malaltia, sinó en les vides i obres de professionals d’àmbits tan diversos com la cirurgia, l’anatomia, la bioquímica, l’epidemiologia, l’endocrinologia, la botànica, l’embriologia, la genètica, la virologia, la indústria farmacèutica, la publicitat i la política. Mukherjee intenta escriure una nova història del càncer a partir de les fonts tradicionals de la història de la ciència i, ja entrat el segle XX, amb algunes aportacions des de la història política. El resultat al qual arriba consisteix, sobretot, en una recopilació dels descobriments sobre l’objecte «càncer» des de diverses disciplines científiques vinculades a la medicina. Mukherjee amb prou feines incorpora descripcions de pacients tractats abans de la segona meitat del segle XX. A partir d’aquest període, les seues descripcions provenen sobretot d’observacions i testimonis orals dels seus propis pacients i, en menor mesura, d’entrevistes a familiars de malalts o a supervivents de llarga durada, així com de casos clínics recopilats per altres metges. Aquestes veus, circumscrites al context clínic estatunidenc, a penes són interpretades per l’oncòleg de formació.

Per a escriure la història de l’experiència dels malalts de càncer, Mukherjee podria haver partit de l’anàlisi d’aquestes fonts –centrades, no en la malaltia sinó en el malat– des de la teoria de les emocions i la cultura material. Les descripcions de pacients que recull al seu llibre es presten a això, ja que, d’un costat, contenen al·lusions a l’entorn hospitalari en què resideixen o al qual es desplacen de manera regular per a rebre consulta i tractament; i, d’un altre costat, al·ludeixen a emocions predominants durant aquest procés, tals com la por, l’ansietat, la melancolia i l’esperança. A més, algunes d’aquestes veus suggereixen que l’experiència del malalt de càncer comporta un distanciament i una transformació respecte a la percepció de si mateix que tenia abans de rebre el diagnòstic. Ara bé, és aquest procés comparable en tots els malalts de càncer d’un mateix període històric? I en el conjunt de malalts de càncer de diferents èpoques? O encara, posseeix l’experiència del càncer certes particularitats respecte a l’experiència d’altres malalties?

Continua llegint-ho en el web

Amb trenta-huit anys va ser nomenada secretària de la Birth Control Federation of America, el moviment que impulsà la creació dels centres de salut sexual i reproductiva que més endavant es coneixerien com a Planificació Familiar. De fet, Albert Lasker, que era un reconegut publicista de l’època, es considera un dels artífexs del canvi de nom d’un servei que, malgrat la seua importància, rebia atacs constants dels polítics més conservadors, que el consideraven contrari a la idea de família, i que, per altra banda, havia adoptat posicions eugenèsiques i paternalistes amb les dones afroamericanes. Mary i Albert ajudaren la fundadora del moviment, Margaret Sanger, a finançar un projecte per a incorporar professionals sanitaris negres a les clíniques i evitar el racisme institucional, encara que actualment es qüestiona el resultat d’aquesta iniciativa.

A més de compartir l’afició per l’art -van ser mecenes, entre d’altres, del figuerenc Salvador Dalí-, la vida i treball d’Albert va influenciar l’activisme de Mary. Qui rebria el malnom de “l’home que va vendre Amèrica” fou el creatiu de moltes de les campanyes de Lucky Strike. Entre d’altres, va treballar per a impulsar el consum de tabac entre les dones en un moment en què no era ben vist que una dona fumés en públic. Des de la seua agència de publicitat es crearen missatges on cantants famoses defenien falsos beneficis del tabac sobre la veu, o s’intentava mostrar-lo com a una ajuda per a aprimar-se proposant fumar com una alternativa als dolços. Idees que, malauradament, van calar en la societat del moment.

Continua llegint-ho en el web