<![CDATA[À Punt - El Mur]]> 10 <![CDATA[À Punt - El Mur]]> <![CDATA[Capítol 6. Boira, Blitz i BBC]]> Fugien de les bombes i dels juís sumaríssims, però caigueren en una ciutat, Londres, que estava per patir el que anomenaren el Blitz, els bombardejos massius a què els nazis sotmeteren la capital de la boira. També al port de Southampton, tan prop del continent, arribaren vora quatre mil xiquets de la guerra que fugien de la barbàrie de Gernika en 1937. Alguns exiliats treballaren en el servici en espanyol de la BBC, una de les institucions més britàniques que es poden trobar, lluitant des de les ones perquè el nazisme no s’estenguera per Europa.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 6. Boira, Blitz i BBC]]> El Regne Unit no fou una destinació massiva per als exiliats republicans, no fou com França, Mèxic o l’URSS. Però a Anglaterra, i especialment a Londres, acabaren uns quants milers d’espanyols, la majoria acadèmics, periodistes, escriptors... Foren exiliats d’alt nivell social i cultural, encara que molts sobrevisqueren en el desterrament treballant en ocupacions molt inferiors a la seua formació. Fugien de les bombes i dels juís sumaríssims, però caigueren en una ciutat, Londres, que estava per patir el que anomenaren el Blitz, els bombardejos massius a què els nazis sotmeteren la capital de la boira. També al port de Southampton, tan prop del continent, arribaren vora quatre mil xiquets de la guerra que fugien de la barbàrie de Gernika en 1937, i encara hem pogut parlar amb alguns d’ells, ja quasi centenaris. Alguns exiliats treballaren en el servici en espanyol de la BBC, una de les institucions més britàniques que es poden trobar, lluitant des de les ones perquè el nazisme no s’estenguera per Europa. Altres, com l’escriptor valencià Vicente Soto, arribaren molt més tard, en els anys 50, però fugint d’un règim que asfixiava els que no seguien les normes del Movimiento.

Paco Robles era només un xiquet de 9 anys quan va embarcar-se en un viatge sense tornada. El vapor La Habana carregava vora quatre mil xiquets evacuats de la guerra, acceptats pel Govern britànic després de conéixer la barbàrie del bombardeig de Gernika a mans de la Legió Còndor de la Luftwaffe: Fuimos a Southampton, y después a un campo donde había unas 400 tiendas de campaña, y ahí vivíamos unas ocho personas, todos juntos... Estuvimos ahí dos semanas, después nos llevaron a colonias, algunos estuvieron más tiempo. Todos cogimos sarna, ¡qué picores!, y lo que tocas se contamina, así que teníamos que usar guantes. Y nos llevaron a la colonia de Ipswich, que 100 de nosotros acabamos en esa colonia muy buena, que estuve hace poco con Miguel Portillo —ahí estuvimos 10 meses—, y después a otro sitio, muy vieja, de la guerra del 14, y de ahí, cuando se cerró esa colonia, en menos de un año, nos llevaron a Carlyle. ¿Saben dónde está eso? Frontera con Escocia, en la frontera, ¡qué frío...! Y se deshizo la colonia... ¡Había más de 52 en Inglaterra!

Paco ens parla des de sa casa a Norfolk, al nord de Londres, un adossat molt anglés que la British Airways va construir per als seus empleats. Té 98 anys, i una memòria prodigiosa: Fuimos cambiando de colonias, y en una nos cayó una bomba encima. Éramos 60 y era casi la una de la mañana, un avión lo habían cogido por tres focos y estaban tirándole cañonazos, pero no les daban y tiró una bomba, porque nosotros estábamos muy cerca de Borehamwood, no sé si conoces Borehemwood..., que durante la guerra era de fábricas de guerra. Cuando cumplí los 14, empecé a trabajar en una fábrica de municiones, donde hacían obuses para la Marina, y yo ayudando al que trabajaba allá; cuando se separaba, yo seguía, y eso es lo que hacía a los 14 años aquí...

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 5. Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica]]> El nord d’Àfrica va ser l’única escapatòria per a milers de republicans que van vore en les primeres setmanes de l’any 1939 que la derrota en la Guerra Civil era inexorable. Els ports del Mediterrani, i en especial el d’Alacant, van ser l’última esperança. D’allí va salpar un 28 de març de 1939 l’últim gran barco de l’exili, l’Stanbrook, que ha passat a la història com la gesta d’un capità gal·lés, Archibald Dickson, que va desafiar els seus superiors per a salvar refugiats, que, una vegada perduda la guerra, només podien aspirar ja a salvar la vida.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 5. Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica]]> Havia caigut Catalunya, i no es podia fugir per la frontera francesa; el sud també estava ja en poder dels franquistes. En eixos dies, es calcula que uns 15.000 espanyols van arribar a les costes africanes. El Mur ha estat amb alguns dels que viatjaren en l’Stanbrook, amb els seus descendents i amb investigadors i experts que parlen d’un exili duríssim en camps de treballs forçats del règim colonial francés, on patirien tortures. Alguns moriren allí sense poder tornar mai, i en un cas, el de Vicent Mataix, els nets, dècades després, viatjaren a Bouarfa, al Marroc, per a portar les seues restes a Banyeres de Mariola. És una de les històries de reivindicació de persones que somniaren la República per a lluitar molts, després, en una nova guerra, i alliberar una França que els havia maltractat en els territoris del desert. 

És l’exili més desconegut, un capítol de la història contemporània que ha de ser conegut en tota la seua extensió i que El Mur recorre fins a arribar als projectes de recuperar la memòria d’Archibald Dickson. El mateix any de la seua heroica acció va morir quan l’Stanbrook fou torpedejat per un submarí alemany. 

Con frecuencia, la España del exilio me ha mostrado una gratitud desproporcionada, porque los exiliados españoles lucharon durante años, y luego aceptaron con dignidad el dolor interminable del exilio. Yo me he limitado a decir que ellos tenían razón. Y, solamente por esto, he recibido durante años la fiel, la leal amistad española que me ha ayudado a vivir. Esta amistad, aunque yo no la merezca, es el orgullo de mi vida. En realidad, es la única recompensa que puedo desear.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 4. Els xiquets de la guerra i el poder de les ones]]> L’URSS va acollir amb els braços oberts els republicans que buscaven la pau comunista a Moscou i Leningrad. Però es trobaren de seguida immersos en la lluita amb els nazis en una Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de vint milions de russos en el front oriental. Els xiquets de la guerra anaven només per a uns mesos, però molts no tornaren a vore mai el seu país.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 4. Els xiquets de la guerra i el poder de les ones]]> En acabar la guerra arribaren a l’URSS uns 1.300 adults, la majoria clarament alineats amb l’ideari comunista. No molts, si comparem amb els que van anar a altres països. Però, en canvi, l’enviament de xiquets de la guerra, que així anomenaren estos exiliats que no triaren ser-ho, fou massiu. El primer barco cap a Rússia va eixir de València amb només 72 xiquets. Però, de seguida, els bombardejos de la Legió Còndor, especialment al País Basc i a Astúries, van provocar l’eixida d’uns 3.000 xiquets d’edats entre els 5 i els 12 anys, que van deixar arrere els seus pares. Pensaven que, tot i el clima dur i l’idioma indesxifrable, se salvaven així dels rigors de la guerra, de la fam i de la crueltat dels atacs a objectius civils. Però, de seguida, es trobaren de front amb la Segona Guerra Mundial, i després amb la feroç repressió estalinista. La immensa majoria no tornaren mai a vore els pares. Alguns, els afortunats, pogueren comunicar-se amb ells per carta. Hem seguit el seu rastre a Moscou, a Sant Petersburg. També molt prop, a casa nostra, hem trobat xiquetes de la guerra que recorden, com si fora ahir, el moment en què la seua vida va canviar per a sempre.

Conchita Rodríguez parla de son pare, de qui va despedir-se quan tenia 4 anys al pujar amb els seus germans al barco que la va dur a Sant Petersburg. Mai el tornaria a vore. Sa mare va eixir fugint dels bombardejos cap a Barcelona i va morir de camí, deixant-los a soles. Per mediació de la dirigent comunista Dolores Ibárruri, Pasionaria, els van portar a Rússia. 

Conchita mai va oblidar els seus pares, però va refer la seua vida. Es va casar amb un rus, i va tindre una prolífica carrera com a escultora. Ens trobem amb ella en el Centro Español de Moscou, una segona casa per als exiliats republicans i els seus descendents. Però, per a trobar xiquetes de la Guerra, no cal anar tan lluny...

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 3. Els germans mexicans]]> En este capítol creuem l’Atlàntic per a seguir les peripècies dels que trobaren a Mèxic el paradís on emprendre una nova vida, lluny del feixisme i de les bombes. Seguirem el llegat i l’herència que deixaren allí valencians com Josep Renau i Manuela Ballester, o de l’escriptor que millor va retratar el trencament de l’exili, Max Aub.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 3. Els germans mexicans]]> Si a França trobaren l’infern, a Mèxic aterraren en el cel. Cap exiliat o descendent parla malament de l’acollida que els van donar. La situació fou complicada, és clar, perquè la distància és molta, i el xoc cultural terrible; però en el país nord-americà trobaren la pau, un país que creixia lluny de la guerra, que apreciava els bons professionals, els intel·lectuals, els artistes, que floriren en llibertat.

Arribaren uns 25 mil espanyols, la majoria pel port de Veracruz. També xiquets de la guerra, vora 400, que anomenaren els de Morelia, perquè els van acollir en eixa ciutat de Michoacán, en el centre del país. Els refugiats crearen institucions d’ensenyança que encara existeixen i que albergaren els seus fills, com el Colegio Madrid o l’Intituto Luis Vives, o el COLMEX, que és hui en dia una prestigiosa universitat i centre d’investigació. Molts artistes i escriptors d’origen valencià s’establiren a Mèxic: el cronista més gran de l’exili, Max Aub, Josep Renau, Manuela Ballester i els seus germans i germanes, el poeta Tomás Segovia, l’arquitecte Félix Candela, l’alacantí José Alonso, que fou director general de Seguretat de la República. De tots ells, busquem el rastre, l’herència, els descendents.

Carlos Renau és nebot del gran artista valencià Josep Renau, que fou director general de Belles Arts en la República, el que va traslladar les obres mestres del Prado a València per a guardar-les dels bombardejos, el que va encarregar a Picasso que pintara el Gernika. Conserva en sa casa de la Colonia Banjidal una bona col·lecció d’obres dels seus tios Josep i Manuela. Se sent més mexicà que espanyol, però no vol oblidar els seus orígens: Cuando voy a Valencia, recuerdo y veo lugares que me evocan muchas nostalgias de lo que mis padres nos contaban y nos decían, y nos reseñaban, pero son lugares con cierta distancia, como lejanos… Nosotros ya nos integramos en este país.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 2. Els fills de la Retirada]]> En gener del 39, quan les tropes feixistes avançaven cap a Barcelona sense remei, mig milió de persones van començar, moltes a peu, una fugida per la frontera de França que es coneix com la “Retirada”. Mig milió de persones protagonitzaren un fenomen migratori sense parangó en la història d’Espanya. Molts d’eixos refugiats acabaren en l’infaust camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. I poc després es trobaren en el pitjor escenari: en una terra invadida pels nazis.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 2. Els fills de la Retirada]]> França i la ratlla sempre han estat ahí, com a frontera natural. I si parlem dels exiliats, dels que emprengueren el camí de l’èxode sense saber si tornarien mai, cal contar la història dels que fugiren en tren, en cotxe o sobretot caminant, en un desplaçament brutal que es va fer mentre l’aviació nazi amenaçava amb metrallar les interminables caravanes de persones. El general Franco avançava sense remei cap a Barcelona en l’Ofensiva de Catalunya en gener del 39, i no quedava una altra solució per a evitar els afusellaments i els tribunals sumaríssims que emprendre el camí del nord. Així ho feren mig milió de persones, en un fenomen migratori massiu sense parangó en la història del nostre país. Anarquistes, comunistes i socialistes; el Govern d’Espanya, del País Basc i de Catalunya; fotògrafs com el valencià Agustí Centelles, poetes com Antonio Machado. Gent anònima, molts d’ells també valencians. En arribar a la França que estava a punt de caure en mans dels sicaris de Hitler, van tancar-los en camps improvisats, com l’infaust Argelès-sur-Mer. En ple hivern, sobre l’arena, sense sostre, ni aigua, ni menjar. I quan els refugiats pensaven que havien fugit del franquisme, va resultar que havien arribat a una terra governada pels nazis, en plena Segona Guerra Mundial. De tots ells, a penes queda ningú viu. Però queden molts testimonis dels fills i nets, que mai oblidaran l’empremta que l’exili va deixar en ells.

Lina conta el que li va transmetre son pare, Joan Puig. Joan era un combatent republicà que va estar en el front de Madrid i a les ordes de Valentín González, el llegendari Campesino. El 9 de febrer de 1939 va fugir, creuant la frontera per Molló, i va anar a parar al camp de Septfonds, anomenat el de Judes. Allí es van ajuntar fins a 29.000 espanyols, molts dels quals acabaren en les companyies de treballadors estrangers que construïren trinxeres. Joan va tindre més sort, o fou més llest: va fugir del camp en una visita a la seua germana a Arles. Conxeta conta com va conéixer el seu home. La dona de Joan i mare de Lina està a punt de complir els cent anys. Nascuda ja a Montpeller, però de família valenciana, d’Alfarp i Carlet: Jo Espanya la vaig conèixer de molt petita, però el meu home només tenia el seu poble al cap. Sí, tornar, tornar... Si hagués pogut fer una altra vida... Però ell sempre deia: “quan anirem a casa...”. Sempre, no hi havia un dia que no parlés del seu poble, i quan anava a dormir al vespre, deia: “ves, quan anirem a casa...”. Era la seua manera de recordar... “Ja voràs, allà... Has de parlar català, perquè si no, com ho faràs per a fer-te entendre...? Ja m’entendran, no tingues por... Jo vaig parlar català, a força d’insistir..., i m’ha fet conèixer moltes coses, de la història de Catalunya, dels cantants, i mira, a mi m’agradava molt, fins els valencians, hi ha un valencià que es deia Montllor, Ovidi, m’agrada molt com cantava... i tinc totes les cançons....

Conxeta i Lina ens inviten a dinar a sa casa de Montpeller, estan encantades de contar de nou la història del seu home i pare, Joan, el que sempre volgué tornar i mai pogué. En la conversa es barreja el castellà, el valencià i el francés. En el dinar està també Maria Llombart: és catalana, però treballa de professora d’Història en la Universitat de Montpeller: Sabem que el tema de l’exili té aspectes molt positius: la ruptura, la part de la ruptura, del drama que representa l’exili, però crec que, en el fons, queden moltes més coses, com la memòria de la gent més desconeguda, que em sembla imprescindible, com la memòria de la gent vinculada a la cultura, però no de l’alta cultura, sinó de les classes més mitjanes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 1. Per tot el món]]> En este capítol introductori resumim el que serà la sèrie, i expliquem què i com ho contarem. Donant protagonisme als noms oblidats de la memòria i fent servir recursos narratius innovadors i originals. Farem un tast d’un viatge de milers de quilòmetres, buscant testimonis a Moscou, a Morelia, a Londres, a Southampton, a Perpinyà o a Alfafar.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 1. Per tot el món]]> Encetem nou viatge per a contar les històries de l’exili, narrant la diàspora que es va viure a Espanya just després de la victòria de les tropes feixistes. En alguns casos van patir els camps de concentració d’una França sota el règim de Vichy, o van acabar fins i tot en els d’extermini nazi. O van emigrar a Rússia i van iniciar una nova vida, tan lluny de casa. O van lluitar contra Hitler des de les ones de la BBC. Molts casos diferents, amb peripècies divergents esdevingudes en temps convulsos alhora que apassionants. Tots aquests exiliats forçats coincideixen en una cosa: van patir el desarrelament, la pèrdua d’identitat, la tristesa de deixar arrere la seua cultura.

En aquest capítol introductori farem un tast i viatjarem a Sant Petersburg, per a vore com als instituts de secundària els estudiants fan homenatges als exiliats espanyols que defengueren l’antiga Leningrad dels nazis, o a Ciutat de Mèxic, on, després de 85 anys, hi ha fills de l’exili, nascuts allà, però que encara parlen valencià. Vorem l’herència cultural que emigrants forçosos com Josep Renau van deixar tan lluny de casa, i la que els fills i nets de l’exili van rebre. Parlarem amb xiquets de la guerra, aquells que van fugir de l’horror deixant sa casa i els seus pares quan tenien tan sols quatre o cinc anys, pensant que tornarien en uns mesos, i no van tindre més remei que acostumar-se a viure com a òrfens refugiats en els països d’acollida. Els trobarem a Moscou, a Morelia, a Londres, a Southampton, a Madrid o a Alfafar.

Conxeta està a punt de complir els 100 anys, i va nàixer a Montpeller, però de família valenciana, d’Alfarp i Carlet. Parla del seu home, Joan Puig, un combatent republicà que va estar en el front de Madrid. Joan va ser un del mig milió d’espanyols que encetaren el camí que s’anomena la Retirada. La fugida a peu creuant pels Pirineus la frontera amb França. Joan va estar en el camp de Septfonds. Parla la seua filla, Lina: Quan van arribar no hi havia res, ni barraques, les han tingut que construir. Mon pare deia que, quan varen arribar era el 12 de març i feia molt de fred i hi havia molta pluja. Tenien que tapar-se amb les mantes que tenien, i que, dos o tres dies després, els arbres no tenien branques ni res, perquè les havien arrancat per a guarir-se: no hi havia res...

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 13. Marina Olcina, la primera regidora d’Alacant]]> Tenia només 17 anys quan es va convertir en la primera regidora de l’Ajuntament d’Alacant. Després va anar a Madrid, on es va amagar en acabar la guerra. Finalment la van tancar en la presó de Benalua. En eixir, va seguir vinculada al Partit Comunista, i la va tornar a detindre. Va optar per l’exili a l’Algèria, d’on va tornar a Espanya després de la independència d’este país. Marina va deixar un record per a sempre en tots els que la van conéixer, gràcies a la militància comunista que va exercir fins a l’últim alé.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 13. Marina Olcina, la regidora més jove d’Alacant]]> Estes fotografies foren preses des dels mateixos Savoia-Marchetti SM 79 Sparviero que s’enlairaven de l’illa de Mallorca, i pertanyien a l’Aviazioni Legionaria dels feixistes italians. Bombardejaren sense pietat el Mediterrani, que es mantenia lleial a la República, especialment Alacant, quasi l’última ciutat en caure. Segons Pablo Rosser, cap del Departament de Memòria de l’Ajuntament, això explica les obres titàniques pel context i per la manca de mitjans, que donaren com a resultat més de noranta refugis antiaeris distribuïts per tota la ciutat d’Alacant.

De seguida entrem en un d’eixos refugis, però abans coneguem la nostra protagonista, Marina Olcina. Esta gravació en vídeo la van fer, poc abans que faltara, investigadors de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant.

Marina va nàixer en una família molt polititzada. Son pare fou un dels primers militants comunistes a Alacant, i regentava uns billars i després un café. Quan va esclatar la guerra tenia tan sols quinze anys, però ja treballava en organitzacions d’ajuda social, com el Socorro Rojo o Proinfancia Obrera, que organitzava l’acollida dels xiquets que arribaven fugint de la primera línia del front. Son pare no volia que entrara tan prompte en el partit, però al març del 37 s’afilià i entrà al Comité Provincial del Partit Comunista d’Espanya. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 12. Matías Sangüesa, un alcalde model per a la República]]> El jove Matías es va casar amb Encarna Rallo, i va tindre set fills; en va perdre tres. És una persona amb iniciativa, i, a més del ramat, prompte començà a dedicar-se al tèxtil. Facilitava materials a les dones de Morella, que teixien toquetes, i ell les venia per Navarra i Aragó. El contacte exterior i les seues inquietuds socials el portaren prompte a la política, i ja abans de la República, en el període de la Restauració, va ser regidor de l’Ajuntament de Morella.

Matías Sangüesa veu abruptament detinguda la seua trajectòria política en 1934, quan és destituït pel Govern. Fins i tot va ser empresonat a Morella. Però no sols va ser restituït com a alcalde amb la victòria del Front Popular, sinó que al març de 1936 va ser nomenat president de la Diputació de Castelló. 

Sangüesa tenia sempre en el seu projecte la idea d’obrir les comarques de l’interior de Castelló. Ell viatjava i havia experimentat les limitacions de les comunicacions de l’època. La millora de les infraestructures i que l’educació arribarà als masos i a tots els racons de la zona eren les seues obsessions com a alcalde i també com a president de la Diputació.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 12. Matías Sangüesa, l’últim alcalde republicà de Morella]]> Tractant de ramat, i alcalde de la capital dels Ports elegit per Izquierda Republicana l’any 31. La prioritat per a ell fou que al seu poble arribaren les comunicacions, amb la construcció de carreteres i camins veïnals, i l’edificació d’escoles per a aconseguir l’alfabetització dels seus veïns. Fou president de la Diputació de Castelló el 1936.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 11. La Pastora, el maqui que fou dona]]> Teresa, Teresot, la Pastora, Florencio Pla. L’intersexual que va nàixer a les muntanyes de Castelló, i que es va fer maqui. A la comarca dels Ports encara amenacen els xiquets amb “que ve la Pastora”, i la seua història s’ha contat en llibres, obres de teatre i cançons. La vida de Florencio Pla fou llarga i plena d’aventures. Li va donar temps de penar a la presó franquista, i de trobar la pau, ja com a home, al final de la seua existència.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 11. La Pastora, el maqui que fou dona]]> La novel·lista Alicia Giménez Bartlett faria una novel·la d'inquietud de la infància amb el personatge real, amb la qual guanyaria el Premi Nadal. 

El ben cert és que Teresa Pla, la Pastora, naix en un mas aïllat, en un lloc abrupte i envoltat d’una naturalesa salvatge i poc acollidora. Prop, o lluny, segons es mire, de Vallibona, a la comarca dels Ports, a les muntanyes de Benifassà. I ací comencen els problemes. Perquè quan naix el nadó no saben què fer amb ell, no saben si és xiquet o xiqueta. La Pastora era biològicament diferent.

Un 1,7% de la població naix així, intersexual. Per a fer-nos la idea, la proporció és superior a la que hi ha de pèl-rojos, per exemple. Però el silenci és la tònica quan un xiquet és diferent, sobretot si ho és respecte al sexe. L’associació valenciana Kaleidos intersex reclama visibilització. Iolanda va nàixer així, diferent, i fou operada per a extirpar-li les gònades masculines quan tenia només dos i quatre anys. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 10. Rodolfo Llopis, una vida entre la pedagogia i la política]]> Rodolfo, de Callosa d’en Sarrià, fou fundador de la Secció d’Ensenyança de la UGT. Fou diputat en Corts pel PSOE durant la Segona República, i durant la guerra, secretari de la Presidència amb Francisco Largo Caballero. També fou president de la República en l’exili en 1947. Però, per damunt de tot, Llopis sempre es va sentir com un mestre, com un docent que es va ficar en política per a canviar una realitat que no li agradava.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 10. Rodolfo Llopis, una vida entre la pedagogia i la política]]> En els últims anys diversos estudis, la publicació de la seua biografia i un documental, a més d’algun homenatge aïllat, recuperen el nom d’este mestre, polític, diputat a les Corts Generals, director general d’Ensenyança, president de la República en l’exili i secretari general del Partit Socialista durant vora trenta anys. Què podem dir de Rodolfo Llopis? La seua és una vida plena de compromisos i responsabilitats, d’il·lusions i projectes; i, sempre, jugant entre la política, com un instrument per a fer-los realitat, i l’educació del poble, com a punt de referència. Llopis Ferrandis va nàixer un llunyà 27 de febrer de 1895, a Callosa d’en Sarrià, a la Marina Baixa; el mateix any que el músic valencià José Iturbi i que una altra figura clau també durant la Guerra Civil Espanyola, Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

És la veu de Rodolfo Llopis Ferrandis. La gravació correspon a una de les habituals intervencions radiofòniques que feia el callosí en Ràdio París, durant el seu exili d’Espanya, en una conferència sobre l’educació en la Segona República i l’homenatge que es va fer al creador de la Institució Lliure d’Ensenyança, Francisco Giner de los Ríos. Una figura i una institució que marcarien la vida de Llopis. Estes gravacions hui es poden escoltar en els arxius oberts de la Universitat d’Alacant gràcies al projecte “Devuélveme la voz”. En una d’estes gravacions el callosí ens relata una conversa entre Giner de los Ríos i Joaquín Costa de principis del segle XX: “Don Francisco, España no tiene remedio, -le decía Joaquín Costa-. No, Joaquín, no... Es que España no tiene remedio, y esto es un desastre; no hay manera de mejorar España. Este país necesita -decía Costa- un hombre, un cirujano. Y don Francisco le decía: No, Joaquín, España no necesita a un hombre providenciado, lo que necesita es un pueblo, ¡un pueblo! Y hay que hacer ese pueblo, y ese pueblo hay que hacerlo en la escuela”. 

Rodolfo naix a Callosa d’en Sarrià, baix les serralades de Bèrnia i del Ponotx, entre els rius Algar i Guadalest, i davant la mar, la d’Altea i Benidorm. Era el tercer dels fills de Filomena Ferrándiz i Manuel Llopis, sergent de la Guàrdia Civil i caporal del destacament que hi havia al poble, com ens conta José María Forner, professor d’Història en l’IES de Callosa que porta el nom de Rodolfo Llopis: “Ell va nàixer en la caserna, en la casa quarter de la Guàrdia Civil, que en aquella època estava apegada a l’església; ja no es conserva, però sí que queden fotos de Llopis quan torna de l’exili en 1976 en el carrer, just enfront d’on estava eixa casa”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 9. Alejandra Soler, de Moscou al 15-M]]> Mestra de la República i comunista per damunt de tot, Alejandra va estar 32 anys a Moscou. Fou una de les primeres dones llicenciades en la universitat espanyola, i de les primeres atletes. El 1939 creua la frontera i és internada en un camp de refugiats a França, d’on aconseguix escapar amb el seu home, Arnaldo Azzati, cap a l’URSS. La llarga vida d’Alejandra li va permetre, ja centenària, estar al costat del moviment del 15-M.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 9. Alejandra Soler, de Moscou al 15-M]]> Alejandra Soler va viure 103 anys. Fou una de les primeres dones universitàries a València, i també una de les pioneres de l’esport espanyol. Mestra republicana i militant comunista. Va passar per un camp de refugiats a França, i exiliada a Moscou es va trobar de sobte amb la Segona Guerra Mundial. Rússia va ser part fonamental de la seua existència. Dècades lluny d’Espanya la van convertir en una poliglota consumada, traductora i professora de l’Escola Superior de Diplomàcia de Moscou. Pogué tornar, i en la recta final de la seua vida va rebre els màxims reconeixements que li podia fer la seua terra.

Alejandra Soler va nàixer a València el 8 de juliol de 1913, i en esta ciutat va decidir viure l’última etapa de la seua vida, sense a penes família directa, però envoltada d’un grup d’amistats que la van acompanyar de manera fidel fins a l’últim dia dels 103 anys de la seua existència. Era filla única, els pares eren de famílies ben posicionades: sa mare, tradicional, i son pare, avançat. El matrimoni es va separar, i ella, molt jove, va decidir viure amb el seu progenitor.

Esta era la declaració d’Alejandra Soler quan ja tenia complit el segle i acabava de ser nomenada Filla Predilecta de la ciutat de València. L’optimisme era el seu missatge:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 8. Vicente Rojo, el general lleial]]> Ens endinsem hui en la biografia del general Vicente Rojo i Lluch. Una figura difamada, ocultada i oblidada durant dècades. Gràcies a investigacions, publicacions i homenatges, el seu nom va recuperant, en l’actualitat, el lloc que li correspon. I és que per a entendre la seua importància cal que ens situem enmig d’una guerra civil i amb un militar que es va mantindre fidel al seu jurament: servir la República, el règim elegit democràticament en les urnes per espanyoles i espanyols. Però què feia un catòlic convençut en files republicanes? La seua és la trajectòria d’una persona conseqüent que va haver d’enfrontar-se a les tropes rebels de Franco i els seus generals i companys d’armes. Des de la mateixa defensa de Madrid i l’assetjament a l’Alcázar, a Brunete, Belchite o la Batalla de l’Ebre. 

El 18 de gener de 1939 Vicente Rojo es troba a Barcelona. Eixe dimecres fa la primera i única intervenció en la ràdio que es coneix. Un document sonor inèdit que va eixir a la llum l’any 2013. En eixe moment és el militar més destacat de la República. Els rebels franquistes avancen cap a Catalunya i s’acosten a Barcelona: “Pongo por primera vez mi voz ante los micrófonos de la radio para dirigirme a mis compatriotas de uno y otro lado del frente, a mis compañeros de ayer y a los de hoy, a los españoles todos, y quiero hacerlo poniendo calor en mi palabra y sinceridad en las ideas para que cuantos me escuchen en esta noche del 18 de enero, en la que se cumplen justamente dos años y medio de nuestra guerra fratricida, encuentren en mi voz el eco de su propia conciencia”. És quan el general valencià fa una crida als seus i, també, als “altres”. Intenta detindre, d’una vegada per totes, el sanguinari enfrontament entre germans que s’ha cobrat milers i milers de vides. La gravació completa, que dura uns vint-i-tres minuts, està publicada en obert en les xarxes i es pot descarregar. 

Des de l’eixida del seu poble natal, la Font de la Figuera, a la Costera, amb tretze anys, Vicente Rojo no pararà de moure’s: primer a Toledo, on el cuidaran a l’orfenat militar i estudiarà com a cadet, i després destinat a Barcelona, Còrdova i el Marroc, llocs on va ascendint de grau fins a obtindre, ja de capità, plaça de professor en l’Acadèmia Militar. La Guerra Civil el convertirà de tinent coronel a general, i l’exili, després, el farà viatjar a França, l’Argentina i també Bolívia, des d’on torna a l’Espanya franquista dels anys cinquanta, que el jutja i el sentencia, apartant-lo de tot i condemnant-lo a l’oblit. Amb ell, sempre, la família i la seua dona, Teresa, que li donarà suport en tot, i en els moments més difícils de la guerra. És precisament un dels seus fills, José Andrés Rojo, el que troba i conserva durant anys la gravació de ràdio del general, i que ens dona el testimoni del difícil moment que li va tocar viure i ser protagonista.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 8. Vicente Rojo, el general lleial]]> Fou general de l’Estat Major republicà. Militar professional, lleial a la democràcia, tot i que es va definir com a catòlic, apostòlic i romà. Rojo, nascut a la Font de la Figuera i establit a Sagunt, fou l’heroi i el responsable de la defensa de Madrid, i va planejar l’estratègia republicana en la Batalla de l’Ebre, oposant-se al mateix Franco. En acabar la guerra, va patir l’exili en països com França, l’Argentina i Bolívia.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 7. Els Montalbán i els Moya, lluitant de sempre]]> Entrem en casa d’Antonio Montalbán i Encarna Moya. Un pis dels de protecció oficial, en el barri de Malilla de València, no molt lluny de la primera vivenda a la qual van arribar des de la seua Alcolea natal, a Còrdova, quan tenien tan sols 18 anys. Ací Antonio és evidentment un més, però és el membre de la família que més projecció va tindre: fou fundador i secretari general de Comissions Obreres del País Valencià durant moltíssims anys, regidor de l’Ajuntament de València, cap de llista al Congrés de la coalició Esquerra Unida.

Ens assentem a taula i ens acompanya la seua filla, Rosana Montalbán Moya, la següent generació en què s’unixen les dos famílies. És ella, per cert, la que s’encarrega de la logística de la trobada: café, aigua i gots per a tots, no sense fer alguna broma sobre la societat patriarcal, ja que ni a son pare ni a son tio se’ls ha vist intenció de moure’s de la cadira. A Rosana també l’escoltarem, però abans deixem parlar a Juan Moya, sindicalista històric de Comissions Obreres, Sector de la Fusta. 

Juan ja era amic d’Antonio quan eren jóvens. La seua família venia del mateix poble, els seus pares eren també represaliats franquistes, però és que, a més, Antonio es va casar amb la germana de Juan; per tant, són cunyats. Juan destaca que els seus pares feren la guerra, estigueren en un camp de concentració i després no li donaven treball per roig. I conta l’anècdota: ell va aprendre a llegir amb el Mundo Obrero.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 7. Els Montalbán-Moya, lluitant de sempre]]> Són dels que lluiten tota la vida, generació rere generació. Dos famílies vinculades a la lluita obrera des que tenen memòria. Foren antifranquistes, quan això volia dir córrer perill d’anar a presó o ser torturat per la Brigada Político Social. I després seguiren lluitant en democràcia. Antonio, Juan, altres germans, ens parlaran de com es porta en la sang l’esperit anticonformista.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 6. Pilar Soler, rebel·lia i feminisme]]> Pilar Soler és una de les precursores dels moviments feministes a València. El seu llegat per a la causa de les dones ha sigut inspirador; però, en canvi, la seua figura no ha sigut suficientment reconeguda, i El Mur ha volgut recuperar la trajectòria d’una dona carismàtica i resilient, protagonista d’una biografia dura, i la prova de la resistència de la voluntat de qui no accepta les traces d’un destí ingrat.

Pilar Soler va ser filla d’una família no convencional. Sa mare era fadrina, i son pare, el periodista Félix Azzati, mai la va reconéixer. Republicana i feminista, va parir la seua filla en la presó, i va patir pobresa, injustícia i persecució política. En acabar la guerra vingué l’exili i hagué de deixar la seua criatura amb la família paterna després d’haver sigut abandonada pel seu marit. Pilar Soler es va comprometre amb el Partit Comunista i es va convertir en una mare absent; va viure més de vint anys a França. Allí va deixar afectes i també un fill que no era seu biològicament, però que va estimar com a propi. Quan va tornar a València es va bolcar en l’activisme feminista i va estar en la gènesi de bona part de les organitzacions de dones que tingueren el protagonisme en la transició. Molt marcada per les pèrdues de les divisions de les forces d’esquerra, va acabar la seua vida com a socialista i convençuda que l’únic canvi possible era el que tenia la lluita de les dones com a motor.

Naix en 1914. La seua progenitora, Ángeles, s’havia refugiat a Silla amb la mare de llet, la dona que l’havia criat, per a viure un embaràs com a fadrina en una època en què esta situació era un estigma social. Ha de treballar des de molt jove per a col·laborar en la precària economia de casa, i no pot estudiar en la universitat. Però Pilar Soler té vocació política molt prompte i paradoxalment este sentiment la fa compartir vivències amb els seus germans de pare. Pilar té sis germans de pare, quatre d’ells hòmens. I a ells els coneix en la FUE, la Federació Universitària Espanyola. El pare continua absent, però els germans s’estimen en l’àmbit de l’activisme polític. En la FUE es troben sindicalistes, socialistes i comunistes, com Pilar. No va abandonar mai l’activisme i, mesos abans de morir, als 91 anys, així definia la seua filosofia vital:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 6. Pilar Soler, rebel·lia i feminisme]]> En este capítol parlem de la que fou filla natural del periodista i diputat Félix Azzati. Fou una de les fundadores de l’Agrupación de Mujeres Antifascistas, amb una activitat frenètica durant la guerra. Va donar a llum en presó a la seua filla en condicions infrahumanes. Va passar a la clandestinitat formant part del Partit Comunista, i finalment es va exiliar a França.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 5. Casas Sala, traïció i mort en l'auxili a la república]]> El nom de Casas Sala havia caigut en una espècie d’oblit del qual comença a emergir gràcies al treball d’un reduït grup d’investigadors i investigadores que estan redescobrint la seua dimensió humana i política. Ell era un diputat català a qui un desterrament havia portat a Alcalà de Xivert per a convertir-se en una de les figures republicanes clau de Castelló. Fou el cap de la columna que es va dirigir a Terol per a defendre legítimament la República i sufocar la rebel·lió de l’any 36 que allí havia triomfat. La iniciativa acabà amb el seu afusellament lluny de casa, després d’un juí teatral. Amb la seua mort desapareixia no sols un diputat sinó també un home carismàtic que fou represaliat per la seua activitat com a advocat defensor dels treballadors. 

Enllaç al vídeo de l'aplec sardanístic en la Masia Suanya, a Manresa, localitat natal de Casas Sala. Imatges cedides per l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Naix el 24 de gener de 1897 a Manresa. Casas Sala comença molt prompte a sentir empatia pels problemes de la classe treballadora. És encara xiquet quan ocorre la Setmana Tràgica de Barcelona, però la seua consciència política creix i decidix estudiar Dret. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 5. Casas Sala: traïció i mort en l’auxili a la República]]> En 1932 va ingressar al partit de Manuel Azaña, Acción Republicana, i després va participar en la creació d’Esquerra Republicana de Castelló. Al juliol del 36, va formar part com a responsable polític de la columna de milicians i guàrdies civils dirigida pel coronel de carabiners Hilario Fernández Bujanda. Fou empresonat i afusellat en la tàpia del cementeri de Terol l’1 d’agost del 36.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 4. Paco Aura, l'últim supervivent]]> Va nàixer l’any 1918, i ens va deixar fa poc, a punt de complir cent anys. Recórrer els passos de la seua vida és com tindre un llibre d’història de tot el segle passat obert a les mans. Aura, més conegut com el “senyó Paco”, és un alcoià que, com una vintena més del seu poble, va patir l’infern dels camps de concentració nazis en la Segona Guerra Mundial. Ell mateix contava que va resistir a un món inhumà i, a més, va sobreviure per a dir-ho i repetir-ho: ja fora en articles de premsa o d’institut en institut, era una tasca que aquest alcoià, de mirada intensa, considerava necessària de cara a futures generacions i perquè no s’oblidara. 

La seua història és la de molts valencians i espanyols que, després d’una guerra pròpia, es van enfrontar -sense pausa- a una altra. I dels pocs, entre milers i milers, que van sobreviure a dos enfrontaments bèl·lics, i que patirien també, durant dècades, l’exili i l’oblit. L’alcoià va callar molts anys mentre esperava el final de la dictadura de Franco a Espanya, però mai oblidava. Arribada la Democràcia va complir aquella promesa que es van fer els supervivents a les portes de l’infern del camp de concentració de Mauthausen el dia del seu alliberament: contar tot l’horror que van viure. Francesc Aura va concedir una llarga entrevista a la televisió autonòmica valenciana l’any 1990, en què descrivia tot el que li havia passat des d’eixos dèsset anys, quan va deixar el seu Alcoi natal per a enfrontar-se al colp d’estat del 18 de juliol de 1936 i defendre la República legítimament elegida pels espanyols en les urnes. 

Aura es va assentar davant de les càmeres de Canal 9 per al programa “Fulles grogues”. Tenia ja setanta-dos anys. Era la primera vegada que ho feia, i ens va deixar gravat el seu testimoni, el del presoner 4208, el número que li van posar a l’arribar al camp de concentració. Després va intervindre en diversos espais, i inclús va tornar per primera volta a Mauthausen l’any 1995 a proposta d’un equip de “Dossiers”, un espai dels servicis informatius de la televisió pública valenciana. Havien passat cinquanta anys des de l’alliberament del camp. La periodista Matilde Alcaraz, redactora del programa que va acompanyar Aura i la seua dona al viatge a Àustria, a on es troba l’antic camp de concentració nazi de la Segona Guerra Mundial, recorda com va ser aquell viatge per a “Els noms de la memòria”: “En efecte, li ho vàrem proposar nosaltres, des del programa. Viatjàrem fins a Mauthausen amb ell i la seua dona Lucía, i allí ens va contar les seues vivències, tot el que va viure i la duresa del dia a dia al camp de concentració. Crec que per a ells va ser una experiència irrepetible i per a nosaltres també”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 4. Paco Aura, l’últim supervivent]]> Paco, d’Alcoi, va lluitar tan sols amb 17 anys en el bàndol republicà, i es va exiliar a Suïssa, a on va acabar en un camp de treball en la construcció de la Línia Maginot. Fou detingut pels nazis i deportat al camp de Mauthausen, a on va sobreviure més de quatre anys. Aura va dedicar la seua llarga vida –va morir als quasi 100 anys– a divulgar la memòria dels camps d’extermini nazis.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 3. María la Jabalina, la miliciana de Sagunt]]> L’espectacular estructura de l’Alt Forn número 2 ha quedat al Port de Sagunt com a símbol i recordatori d’un passat industrial esplendorós del qual ara només queden les restes, quasi arqueològiques. Però fem la mirada arrere:

“Fou un poble de creiximent rapidíssim, no existia d’abans... Va ser en funció de la implantació en este lloc de dos companyies, de la companyia Sierra Menera i els Altos Hornos del Mediterráneo, que pertanyien a un entramat basc dirigit per Ramón de la Sota, un personatge que després de la guerra seria expedientat amb una multa de 7 milions de pessetes.” Descriu Manuel Girona la gènesi del Port de Sagunt. Girona és l’autor de la biografia de María Pérez Lacruz, la Jabalina. De seguida vorem per què li deien així. Fou un poble nascut a la vora d’una siderúrgia. Primer va arribar el ferro, en la línia de ferrocarril que construïren des de les mines d’Ojos Negros. 

Enllaç al llibre de Manuel Girona, "María la Jabalina, una miliciana de Sagunt"

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 3. María la Jabalina, la miliciana de Sagunt]]> Va estar en la Columna de Ferro com a infermera quan tenia només 19 anys. Després fou ferida al front de Terol. Fou detinguda a l’abril de 1939, i després d’un procés ple d’acusacions falses, fou condemnada a mort. Va donar a llum en la presó de dones de València, i del fill mai més es va saber res. Finalment fou afusellada a Paterna el 8 d’agost de 1942.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Capítol 2. Josep Almudéver, lluitar fins al final]]> Li deien Josep Almudéver. D’Alcàsser, però francés. El que fou considerat l’últim veterà de les Brigades Internacionals, que va morir fa tan sols uns mesos, quan estava a punt de complir els 102 anys. Tot i així, el sentirem com si estiguera viu, perquè Josep va lluitar des del principi amb les armes, però fins al final amb la paraula, amb el seu testimoni que volia que la seua lluita, i la de tants companys, no caiguera en l’oblit.

Així parlava el brigadista Josep Almudéver, que contava la seua vida com si fora una novel·la, perquè de veritat, li havia passat un poc de tot. Ho feia així quan ja tenia 99 anys, i anava pels instituts de secundària incansablement, per a contar la seua història als més joves, que es feien fotos amb l’antic combatent. En estes trobades era feliç, en les seus ulls es veia la il·lusió d’un home oblidat durant tants anys, que rebia el reconeixement dels adolescents.

El professor d'institut i un dels impulsors del projecte educatiu “Les missions de la memòria”, Luis Botello, el va acompanyar en moltes d’eixes visites: “El vaig conéixer ara fa deu anys a través de Toni Simó, per mig d’un company d’institut, que em presenta al seu descobridor, i comencem a treballar amb ell, duguent-lo als centres perquè, donada la desmemòria que hi ha a l’entorn educatiu, considerem que eixe testimoni seu era, i és, fonamental. Trobem una persona molt coherent, amb molta memòria i moltes ganes de fer el que estava fent. No anava forçat en absolut. Fixa’t que en aquell temps ja tenia noranta anys. M’enrecorde perfectament que, en eixa primera tongada, eixíem d’un institut, que havia estat hora i mitja parlant, i de colp i repent veiem que el tio Jose ens passa, i la companyera diu: quina força que té, el ben cert és que era una màquina!”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 2. Josep Almudéver, lluitar fins al final]]> Quan va morir fa uns mesos, tenia 101 anys, i va lluitar, amb la paraula, fins al final. Fou milicià i brigadista internacional, perquè Josep era un francés d’Alcàsser. Estigué en la fugida cap al port d’Alacant, en el camp de Los Almendros, i ingressat en el camp de concentració d’Albatera (va conéixer a Peset Aleixandre). Després va combatre en la guerrilla i en l’exili.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Arxiu Municipal de Sagunt. Fons Industrial.]]> Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 1. Tots els noms]]> Josep Almudéver va morir molt poc abans de fer este reportatge, quan tenia 101 anys. I fins al final va lluitar. Però la seua història va començar quan fou, primer, milicià en la Columna Pablo Iglesias, i després, voluntari en les Brigades Internacionals. Estigueren compostes per voluntaris de més de cinquanta països. I lluitaren en la defensa de Madrid, en les batalles del Jarama, Belchite, Terol i l’Ebre. I en un batalló d’italians estigué Almudéver, que va nàixer a Marsella, encara que tota la vida es va considerar del poble d’Alcàsser.

Almudéver se’n va amb els altres brigadistes, però torna a Espanya, i, quan acaba la guerra, passa totes les penúries dels vençuts: intenta fugir pel port d’Alacant, passa pel camp de Los Almendros i arriba a l’infern d’Albatera. L’arqueòleg Felipe Mejías ens conta com avança la seua investigació en este lloc negre de la repressió.

Després va vindre l’exili a França i l’oblit. Fa tan sols uns mesos que Almudéver va morir, ja centenari, després d’una intensa lluita per recordar, de convertir-se en un lluitador incansable de la paraula, anant als instituts a contar la seua història. L’últim brigadista viu fou soterrat amb la bandera republicana.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Capítol 1. Tots els Noms]]> En este capítol introductori resumim el que serà la sèrie, i expliquem què i com ho contarem. Donant protagonisme als noms oblidats de la memòria, als seus protagonistes, i fent servir recursos narratius innovadors i originals.

Escolta l'àudio en el web

]]> <![CDATA[Galeria de fotografies del Camp de concentració de Mauthausen]]> https://www.mauthausen-memorial.org/es

Continua llegint-ho en el web

]]>