<![CDATA[À Punt - Terres de cinema]]> 10 <![CDATA[À Punt - Terres de cinema]]> <![CDATA[Terres de cinema | La innocència]]> Terres de cinema visita el poble de Traiguera per a conéixer el rodatge de La innocència, l’òpera prima de Lucía Alemany. El control social, la sexualitat en l’adolescència o la llibertat personal en l’entorn rural són alguns dels temes que la directora aborda en la pel·lícula i que reflexionarem amb l’equip del film, experts i el veïnat d’esta localitat del Baix Maestrat.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La banda musical de Carcaixent, en la gran pantalla]]> En un dels territoris amb més músics per metre quadrat, com és el valencià, el director Roberto Bueso, retrata en la seua òpera prima, La banda, els lligams entre la societat i la música arrelada a les tradicions típicament valencianes.

Carcaixent és la localitat que ha inspirat el director i guionista valencià, i que acull el rodatge de la pel·lícula, i és l'escenari d'una història intimista i senzilla. Un relat que connecta amb les nostres arrels culturals vinculades a les formacions musicals locals, i que ha comptat amb la participació de la Lira Carcaixentina en la gravació d’algunes escenes. Una agrupació musical formada per 110 músics i amb més de 150 anys d’història.

La sèrie documental Terres de Cinema ha viatjat a Carcaixent per a conéixer tots els detalls d'una obra contada amb sensibilitat, en què la música juga un paper fonamental com a eix vertebrador de la història personal del protagonista. Un jove que torna al poble on s’ha format com a músic en la banda municipal, i com a persona a través de les experiències compartides. Pertànyer a la banda és una tradició que passa de pares a fills i que forma part de la tradició cultural i musical de molts pobles de la Comunitat Valenciana. En paraules del director: “Hi ha molts músics valencians en les grans orquestres. En cada poble del nostre territori hi ha una, dos, o tres bandes de música, fins i tot en els pobles de 1.000 habitants. Em pareix molt bonic i és el que volia per a la pel·lícula”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[València, terra de músics]]> Les societats musicals estan presents en el 95% dels municipis d’Alacant, Castelló i València de més de 500 habitants i segons la Universitat de València conformen un projecte social i educatiu únic en el món i són el principal agent cultural de la Comunitat Valenciana. La Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana agrupa 550 societats musicals i les escoles de música (el 50% de les que hi ha a Espanya), i representa un total de 40.000 músics, 60.000 alumnes i més de 200.000 socis. Es tracta d'una entitat sense ànim de lucre que té l’objectiu de promoure, difondre i dignificar l’afició, l'ensenyament i pràctica de la música.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La Lira Carcaixentina]]> Carcaixent és la localitat que ha inspirat el director i guionista valencià per a la seua òpera prima 'La Banda'. Un poble que acull el rodatge de la pel·lícula, i és l'escenari d'una història intimista i un relat que connecta amb les nostres arrels culturals vinculades a les formacions musicals locals. El film ha comptat amb la participació de la Lira Carcaixentina en la gravació d’algunes escenes de la pel·lícula, com ara les cercaviles. Es tracta d'una agrupació musical formada per 110 músics i amb més de 150 anys d’història.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[17.08.2021 | La banda]]> Roberto Bueso explora en "La banda" la necessitat de recuperar el que perdem quan tornem a les arrels i als forts lligams de l’amistat. En la terra amb més músics per metre quadrat, ens traslladem a Carcaixent per a entendre els vincles que genera la música en la societat i recordem històries del rodatge de la pel·lícula.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Benidorm, un escenari cinematogràfic]]> Des que es va rodar ‘Alba de América’ el 1951, Benidorm ha sigut l'escenari d'un centenar de pel·lícules. 20 anys més tard de 'Huevos de oro', Bigas Luna va rodar 'Didi Hollywood'. També ha donat nom a tres sèries de telivisió, una belga, una anglesa i una espanyola. Fins i tot ara és seu d'un festival de curtmetratges, l'Skyline.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Benito, un personatge de ficció?]]> Benito, un personatge que podem trobar en la vida real com a Jesús Gil. Van omplir la geografia espanyola de rajoles. Precisament al Bali es van rodar les escenes de la construcció de l'hotel de Benito.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Terres de cinema | Huevos de oro]]> Terres de Cinema recorre els espais del Benidorm dels anys noranta on el director Bigas Luna va filmar la pel·lícula 'Huevos de Oro'. Una història que defineix el cinema mediterrani i personal del cineasta català, i que ens ofereix una imatge de la ciutat de la Marina Baixa com una icona que ens convida a reflexionar sobre el model urbanístic.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Els funerals a la mar]]> Al llarg de la història, les diferents civilitzacions han tingut maneres molt diferents d'acomiadar els éssers volguts. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La precarietat laboral en les arts escèniques]]> Amb la crisi de la Covid, s'ha aguditzat. Només el 33% dels actors espanyols tenien ingressos suficients per a viure del seu treball, ara ha caigut al 4%. A la Comunitat Valenciana, a més, el sector audiovisual ha sigut maltractat durant molts anys. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Mañas, Alterio i Mira, una saga d'artistes]]> La pel·lícula 'Un món normal' es va gravar amb un elenc d'artistes amb una trajectòria familiar en el món de les arts escèniques. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Terres de cinema | Un món normal]]> Terres de cinema entra en el món del teatre per fer un homenatge a la pel·lícula “Un món normal” dirigida pel cineasta Achero Mañas. Un film entre el drama i la comèdia, que ens convida a conéixer el món dels intèrprets i parlar sobre la precarietat laboral de la professió al mateix temps que planteja una reflexió sobre el tabú de la mort en la nostra societat.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Un món normal (última voluntad)]]> Ernesto, un director de teatre excèntric i inconformista, rep la notícia de la mort de sa mare. De camí al cementiri roba el taüt per a tirar el cadàver a l'oceà com era el seu desig. La seua filla, cansada de les seues bogeries, l'acompanya amb la intenció de fer-lo canviar d'idea. En el viatge descobrirà que el seu pare no és cap boig i que un ha de ser fidel a sí mateix encara que això supose anar en contra de l'opinió de la majoria.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Un recorregut històric pel tramvia a la ciutat de València]]> El de 23 juny de l'any 1876 començava a circular el primer tramvia de la ciutat de València. Era un vehicle de tracció animal que unia la ciutat amb el port.

Amb la Societat Valenciana de Tramvies, impulsada pel ministre d'Hisenda Juan Navarro Reverter, van anar apareixent més concessions i més línies, com la que unia Burjassot i Bétera o el Pont de Fusta amb Rafelbunyol. El 1891 la Companyia General de Tramvies, coneguda com La General, va implantar el primer tramvia de vapor, que la gent va batejar amb el nom de l'anarquista francés Ravatxol, per la quantitat d'accidents que provocava. Amb l'arribada de La Lionesa va començar l'electrificació del sistema, que va funcionar fins a l'any 1970, quan va desaparéixer l'últim tramvia de València.

L'any 1994 la capital del Túria va ser la primera ciutat espanyola que va recuperar el tramvia amb la línia 4 de Metrovalència. I ara per ara, es presenta com una peça clau en el transport metropolità. Com assegura Anaïs Menguzzato, directora gerent de FGV, "tornem a la mobilitat sostenible". L'aposta per aquest mitjà de transport es concreta en les línies 10, 11 i 12 de Metrovalència, que connectaran la ciutat de nou amb una xarxa tramviària.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Un recorregut històric pels tramvies de València]]> El 23 de juny de 1876 es va posar en marxa el primer tramvia de València, que unia la ciutat amb el port. Després arribaren el tramvia de vapor i l'electrificació del sistema, fins que l'any 1970 va deixar de funcionar com a mitjà de transport. Hui en dia, l'hem rescatat i València va ser la primera ciutat espanyola que el va recuperar. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La simbologia franquista a València]]> A València la llei de la memòria històrica s'ha aplicat ben tard. Sabies que la Porta de la Mar es va construir com a homenatge al bàndol nacional?  

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Terres de cinema | Tranvía a la Malvarrosa]]> Terres de Cinema se’n puja al tramvia per fer un homenatge al film 'Tramvia a la Malva-rosa' dirigida per José Luis García Sánchez. Un recorregut que ens portarà per les localitzacions del film des d’Alzira al barri de la Malva-rosa de València. En el trajecte coneixerem el valor patrimonial de la València de joventut de Manuel Vicent així com la petjada del franquisme que arriba als nostres dies.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA['Tramvia a la Malva-rosa', un recorregut per la València dels anys cinquanta]]> Basada en la novel·la homònima de Manuel Vicent, la cinta del director de Salamanca, José Luis García Sanchez, fa un recorregut per la ciutat i les seues localitzacions més emblemàtiques.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Apunt històric sobre la presó Model]]> Una apagada elèctrica va avivar les tensions en la presó Model i 300 interns es va amotinar. Van botar foc a mobles i matalassos. Més sobre l'actualitat a la presó en el vídeo.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La presó com a localització cinematogràfica]]> És un espai cinematogràfic molt recurrent pel seu ecosistema particular i per les característiques arquitectòniques. La presó Model de València va servir d'escenari a una altra pel·lícula espanyola, 'Beyond re-animator'.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Tots a la Model]]> L’arquitecte Joaquim Maria Belda va construir la presó Model de València entre 1890 i 1901, segons el model de la Eastern Penitenciary de Filadèlfia (Cherry Hill): una torre central de la qual parteixen galeries de cel·les individuals disposades en forma d’estrela. Aquest es considerava el canon de l’època en aplicació de la teoria panòptica de Jeremy Bentham sobre vigilància penitenciària: la intenció era no tant controlar des de l’exterior que els presos no pogueren eixir, com que se sentiren constantment vigilats des de dins. Això implicava no només establir un punt central elevat des d’on controlaren tot el complex, sinó també separar els presos en recintes amplis i diferenciats, dotats de finestres i reixes a través de les quals pogueren ser observats.

En 1903 la van inaugurar, prop de la frontera amb el terme municipal de Mislata, i van centralitzar-hi els presos que hi havia a les altres presons de la ciutat, com ara les dels convents de Sant Agustí i de Sant Gregori, i la de les Torres dels Serrans. Durant la dictadura franquista va ser un important centre de reclusió de presos polítics. L’any 1979 la van declarar patrimoni històric. L’any 1992 van haver de sufocar un motí, però l’any anterior havien inaugurat la presó de Picassent i hi van traslladar tota la població reclusa de la Model de València, posant el punt final a la història d’aquest lloc com a centre penitenciari.

L’any 2008 s’iniciaren les obres per a convertir-la en el complex administratiu 9 d’Octubre, segons el projecte de l’arquitecte Juan Añón, que preveia enderrocar els murs exteriors i edificar quatre torres d’oficines. Aquest complex el van inaugurar l’any 2013 i en l’actualitat acull sis conselleries del govern de la Generalitat.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Terres de cinema | Todos a la cárcel]]> L’antiga presó Model de València va ser l’escenari del rodatge de “Todos a la cárcel” de Luis G. Berlanga, una història satírica que analitza les misèries de la nostra societat amb humor. Quasi trenta anys després, tornem a l’espai d’aquella presó per conéixer com va ser el rodatge amb l’equip, treballadors i expresos polítics i així descobrir la vigència de la pel·lícula en la societat actual per celebrar l’Any Berlanga.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La presó com a espai cultural]]> La pel·lícula s'estrenaria a la presó de Picassent, amb la participació dels actors José Sacristán i José Sazatornil, 'Saza'.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[2021, l'any Berlanga]]> Exposicions, llibres, estrenes de teatre i un documental faran que el geni valencià torne a estar present. El dia 6 d'octubre es declararà Dia del Cinema Espanyol, coincidint amb la fi del rodatge de 'Esa pareja feliz', opera prima de Luis Garcia Berlanga i Juan Antonio Bardem.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Com explicar l'Alzheimer als nets: l'exemple de 'Viure dos vegades']]> Mantindre una relació fluida amb els iaios i iaies que patixen Alzheimer és beneficiós per a tota la família segons els experts.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[El càsting de 'Viure dos vegades']]> Els referents de María Mínguez per a escriure el guió de 'Viure dos vegades' i la sorpresa de Mafalda Carbonell al càsting.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Les matemàtiques, aliades per a lluitar contra la demència]]> El protagonista de 'Viure dos vegades' és un professor de matemàtiques amb Alzheimer. 'Terres de cinema' fa un repàs de les investigacions més punteres en la lluita contra la demència que estan relacionades amb aquesta disciplina.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Terres de cinema | Viure dos vegades]]> Terres de cinema s’apropa el rodatge la pel·lícula Viure dues vegades, dirigida per Maria Ripoll, en un recorregut des del barri del Carme de València fins a l’Albufera per a endinsar-nos en una història sobre els primers amors, l’Alzheimer i les matemàtiques. L’equip de la pel·lícula, familiars i experts ens conten com viuen la malaltia de l’Alzheimer i el seu reflex al cinema.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Bocairent, un poble de cine]]> Miguel Albadalejo volia una casa des de la qual es poguera veure tot el poble. Bocairent va ser triat com l'escenari ideal per la seua peculiar orografia, amb cases apinyades, i la casa de Milagros Vañó, veïna d'aquest poble de la Vall d'Albaida, el punt perfecte des del qual "es vera que les dones protagonistes vivien a la vista de tot el món". Situada a la zona dels Corrals, prop de la font del Ferrís, aquesta casa, il·lustrava a la perfecció "el control social" tan propi dels pobles xicotets que buscava Albadalejo.

Una vegada trobada la localització, el següent pas era demanar permís de rodatge. "Va vindre amb una xica de l'Ajuntament", recorda Milagros Vañó, qui, a banda de prestar la casa, va servir d'exemple per a inspirar Flora, la protagonista de 'Nacidas para sufrir'. "Me'n vaig a fer herba, avie els conills, regue les plantes i eixa senyora havia de fer totes eixes faenes també".

A Bocairent no havien viscut mai un rodatge cinematogràfic i, segons diu Albadalejo, això es nota "perquè no tenien les defenses preparades, ja que cap equip de rodatge els havia pertorbat mai". Més de 200 persones van participar com a extres i aquesta primera experiència com a plató de cinema, va marcar un punt d'inflexió a la localitat. Es va obrir la porta a altres produccions com Balada triste de trompeta, d'Álex de la Iglesia, o Un cuento chino, de Sebastián Borensztein i guanyadora del premi Goya al millor film iberoamericà el 2012, entre altres guardons. A més, Como estrellas fugaces, d'Anna di Francisca, i Celos, de Vicente Aranda, també compten amb escenes ubicades a la població.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La llei del matrimoni igualitari en 'Nacidas para sufrir']]> Miguel Albadalejo visibilitza un col·lectiu doblement indefens: per ser homosexual i per ser major. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[L'envelliment de la població, en clau d'humor en 'Nacidas para sufrir']]> 120,3 majors per cada 100 menors de 16 anys, dada que ens situa en la mitjana de l'estat espanyol.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Miguel Albadalejo, amb influència de Berlanga]]> Va créixer amb pel·lícules de directors com Fassolini, Borau o Berlanga, qui ha deixat una important empremta en la filmografia del director.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Bocairent, l'escenari de 'Nacidas para sufrir']]> El conjunt històric tan icònic de cases apinyades d'aquest poble de la Vall d'Albaida va enamorar Miguel Albaldalejo, director de la pel·lícula 'Nacidas para sufrir'.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[El parc natural de l'Albufera, un escenari emblemàtic per a 'El desentierro']]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La corrupció en què es va inspirar 'El desentierro']]> Els elements en comú són sempre tres: l'espoli de béns públics, la implicació de polítics de renom i la prostitució. La corrupció d''El desentierro' es van inspirar en diferents casos com el cas Aido. També en els casos Emarsa, Brugal i Gürtel. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La ruta del Bakalao, el context històric en què s'emmarca 'El desentierro']]> Aquesta ruta va ser reduïda pels mitjans de comunicació a un model d'oci basat en els excessos i el consum de drogues. No obstant això, es tractava en realitat de tot un moviment contracultural underground.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La casa dedicada al cultiu de l'arròs, protagonista en 'El desentierro']]> La casa Lliberós, protagonista d''El desentierro', és un edifici del segle XIX envoltat de camps d'arròs situat molt a prop del Perelló. Hi vivien els jornalers que collien el cereal i actualment es troba en desús per la mecanització del cultiu. 

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Un recorregut per la Ruta del Bakalao]]> El desentierro, pel·lícula de Nacho Ruipérez, s'emmarca en la joventut postfranquista que va viure en plena marjal de la Ribera Baixa. En aquest punt temporal i espacial trobem una protagonista: la Ruta del Bakalao, també coneguda com a Ruta Destroy.

Aquesta ruta va ser reduïda pels mitjans de comunicació a un model d'oci basat en els excessos i el consum de drogues. No obstant això, es tractava en realitat de tot un moviment contracultural underground.

En els anys huitanta, hi va haver una renovació musical que en la nostra terra va aflorar gràcies a la Ruta del Bakalao. Com diu Sara Mansanet, directora del festival La Cabina, "la ruta destroy combinava la música, el disseny, el vestuari, les discoteques, que ara són construccions megalítiques".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Benicorlí: la societat rural valenciana dels 60 que va inspirar Ferran Torrent]]> Benicorlí és el poble protagonista de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Ferran Torrent, Gràcies per la propina. Amb Terres de cinema revisem les localitzacions i els escenaris reals d'aquesta història dirigida per Francesc Bellmunt.

Ferran Torrent, natural de Sedaví, reconeix que Gràcies per la propina "és una novela·la de ficció però tambe conté elements autobiogràfics". Ambientada en un poble separat de la ciutat de València per canyars i horta, Benicorlí evoca els carrers empedrats i plens d'alqueries del Sedaví dels anys 60. En el vídeo següent es pot comprovar com ha canviat aquesta zona de l'Horta Sud.

Com diu Ferran Torrent, "València era un laberint d'impunitat, perquè al poble tot el món et coneixia, però allà podies fer el que et donava la gana sense que nigú se n'assabentava". Aquesta dualitat entre poble i ciutat també apareix reflectida en la pel·lícula: "Érem molt duals, teníem ànima de poble però també ànima molt urbana", remarca.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Benicorlí, inspirat en el Sedaví dels anys 60]]> És un poble separat de la ciutat de València per canyars i horta. Majors i menuts passejaven per carrers empedrats i alqueries que ara són centres comercials. Mira com ha canviat aquest escenari de l'Horta Sud.

Mira el vídeo en el web

]]>