<![CDATA[À Punt - La cuina de Morera]]> 10 <![CDATA[À Punt - La cuina de Morera]]> <![CDATA[03.09.2026 | La cuina de Morera]]> Hui en La cuina de Morera cuinem un plat que és memòria de barri: cebes farcides de titaina. La titaina, aquell guisat humil de tonyina amb pimentons i tomaca que les famílies del Cabanyal feien amb el que portaven els pescadors, convertida ara en el farcit d'una ceba sencera napada amb la seua pròpia salsa. Senzill, contundent i profundament valencià. La cuina del Cabanyal en un sol mos, com es feia a les cases de la zona marítima tota la vida.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[El te matxa]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Cebes farcides de titaina del Cabanyal]]> La titaina és un guisat d'origen humil nascut als carrers del Cabanyal com a plat d'aprofitament i de subsistència. Les famílies de pescadors combinaven el que portava la mar, la tonyina en sorra, amb el que donava l'horta veïna: tomaca, pimentó i pinyons. El resultat és un plat a mig camí entre el sofrito i el pisto.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[02.09.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, descobrim el secret d'un dels dolços més estimats d'Orient Mitjà: el knafeh nabulseyeh. Fils de pasta kataifi daurats al forn, un cor cremós de mozzarella, ricota i feta, i un almívar perfumat amb flor de taronger. És un dolç que travessa segles i fronteres: una recepta nascuda a Nablus, al cor de Palestina, que des del segle X endolceix celebracions, dols i reconciliacions.Un contrast de textures i aromes que ha conquistat el món i que hui portem a taula.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Knafeh nabulseyeh]]>  El knafeh és un dolç d'origen palestí, concretament de la ciutat de Nablus (Naplusa), a Cisjordània. El mot kanaf en àrab significa literalment "cobrir" o "protegir", en referència a com la pasta kataifi embolica el formatge. El nom Nabulseyeh és un homenatge directe a la ciutat on va nàixer la seua versió més famosa. Avui, acadèmics i gastrònoms consideren Nablus la capital mundial del knafeh.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sucs naturals]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[01.09.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, descobrim un plat sorprenent: creps de farina de castanya amb mousse de porros. És un un plat lleuger i elegant, aromàtic i moderadament dolç, que té l’efecte de mousse suau de porros lligada amb nata muntada. Una proposta de temporada de primavera on el porro es transforma en crema sedosa, envoltada en una crep fina i dolça com es feia a les cuines de sempre. Un plat que conquista el paladar des del primer mos.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Ensalada de moixama]]> A la costa de Cadis, a Tarifa, s'alça avui el jaciment arqueològic de Baelo Claudia, una ciutat romana del segle II a.C. que va ser, en el seu moment, la fàbrica de salaó de peix més important del món romà. Els arqueòlegs han descobert desenes de grans piques de pedra —les cetariae— on es conservava el peix en sal. Des d'ací s'exportava moixama i garum —la salsa de peix fermentada que els romans posaven en absolutament tot— a Roma, a Grècia i a tot l'Imperi.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[31.08.2026 | La cuina de Morera]]> Hui en La Cuina de Morera, vos portem un dels productes més antics de la Mediterrània occidental: la moixama d'Almadraba, el "pernil del mar" que fenicis i romans ja elaboraven a les costes de Cadis fa 3.000 anys. Llesques molt fines de llom d'atun curat, muntades en capes sobre una crema de carabassa especiada, xampinyons laminats i un oli de cinc espècies que és, ell sol, un viatge per la Ruta de la Seda. Un plat de tardor elegant, càlid i ple de matisos.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Creps de porro]]> La crep és originària de Bretanya, al nord-oest de França, i el seu origen es remunta al segle XIII. Conta la llegenda que una mestressa de casa va vessar per accident una massa de blat de moro sobre una pedra plana calenta, i el resultat va ser tan bo que va repetir l'operació deliberadament.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[26.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, recuperem un dels bescuits més estimats de la rebosteria popular valenciana i vos portem un dolç amb una història reial: el bescuit Fabiola. Un bescuit esponjós de coco i ametla, cuinat en motlle de corona i banyat amb un almívar de mistela valenciana, que diuen que va nàixer en honor a la reina Fabiola de Bèlgica durant una visita a la nostra costa. Un dolç casolà, fragant i molt mediterrani que millora de sàvies al dia.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Sorbet, granissat i gelat: quan el fred és sabor]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Bescuit Fabiola]]> Segons la tradició oral de la comarca de la Safor i la Marina Alta, el dolç va rebre el nom de Fabiola arran d'una visita de la Reina Fabiola de Bèlgica als pobles de la costa valenciana. La llegenda popular diu que un forner local va crear expressament un bescuit en forma de corona en honor a la reina, i el motle coronat va quedar per sempre associat al seu nom. Curiosament, la forma de corona del motlle no és decorativa: és funcional, perquè permet que l'almívar penetre uniformement per tot el bescuit.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[25.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera,rendem homenatge a la tradició més valenciana de totes: l'esmorzar de forqueta. Un entrepà de campionat amb filet de vedella marcat, escalivada casolana, ceba caramel·litzada i formatge de cabra gratinat, acabat amb ruca fresca i oli verd de julivert. Al costat, l'amanida més iconic del racó: tomaca valenciana amb capellà, olives i alls fregits. Un esmorzar que no és un simple entrepà , és un acte d'identitat. Típics dels llauradors de l'horta necessitaven per aguantar el matí: generós, calent i ple de sabor.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[El superesmorzar]]> La pataqueta és un pa de forma de mitja lluna, tradicional de l'Horta de València, conegut com a mínim des del segle XVII. Va ser tan important en la cultura obrera valenciana que al segle XIX es van produir enfrontaments entre la patronal forners, treballadors i autoritats municipals per defensar-la, ja que era el pa indispensable de l'esmorzar popular. Avui, la pataqueta ha sigut substituïda en molts llocs per altres tipus de pa, però sobreviu com a símbol d'identitat i en celebracions col·lectives.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[24.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, vos portem una picadeta per al bon temps, tres entrants frescos i lleugers que reuneixen en una sola taula el moniato, la clòtxina i l'espàrrec. Xips de moniato cruixents amb sal de curri i iogurt de llima, clòtxines napades amb sofregit de tomaca i alfàbega fresca, i espàrrecs blancs amb una maionesa generosa de freses de salmó. Una picadeta perfecta per a obrir la gana i obrir la conversa.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Montadito o pintxo?]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Picadeta de bon temps]]> La paraula "picadeta" és exclusivament valenciana i no té traducció exacta a cap altre idioma. La cultura de la picadeta —petits entrants per compartir abans de dinar— és el que la resta del món coneix com "tapes", però la versió valenciana té un caràcter propi: és més fresca, més lleuger i més mediterrànea que la tapa castellana o andalusa

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[23.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, les brases ens porten fins a les pampes argentines. Entranya, xurrasco i xoriç crioll a la graella amb tot el sabor de la tradició gaucha.

Les creïlles de fira, rostides a les brases i farcides amb pimentó, dacsa i formatge cremós, completen un àpat de festa rústic i generós. Tot lligat amb un chimichurri fet a mà que és, simplement, la millor salsa del món per a la carn.Una barbacoa d'estiu emblema de les festes populars amb bon producte que crea moments per a recordar.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Barbacoa d'estiu amb creïlles de fira]]> La tradició del asado argentí neix a les pampes del Riu de la Plata, on els gauchos (pastors nòmades de les planes) capturaven el bestiar salvatge i el cuinaven directament sobre les brases amb pals clavats en terra, sense paella ni cassola de cap mena. La primera descripció escrita i detallada d'un asado argentí apareix el 1890 al llibre Cocina Ecléctica de l'escriptora saltenca Juana Manuela Gorriti, que va recollir les receptes populars de l'Argentina del seu temps. La parrilla metàl·lica tal com la coneixem hui —en forma de V o horitzontal— no va existir fins a mitjan segle XX, quan es va massificar a les cases i les carnisseries van proliferar per tot el país.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[22.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, encetem un viatge pel mar i l’horta amb un mullador d’estiu de bacallà carregat de tradició marinera. Un mullador de verdura sofregit a poc a poc, fet de ceba, all, pimentons, albergina i tomaca d’estiu, que queda sucós i suau, coronat amb bacallà fresc fregit aromatitzat amb all i vitet. El servim en una cassola de fang, amb el bacallà reposant sobre el sofregit i un toc fresc de julivert, acabat amb un raget d’oli del fregit per rescatar-ne l’aroma. Un plat humil, fresc i mediterrani que porta a la taula l’aire de la Marina Alta i la seua cuina de mar i horta.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Mullador d'estiu]]> El "mullador d'estiu" naix a la cruïlla de dos tradicions de la Marina Alta: la de l'horta estiuenca: quan les verdures de temporada abunden i cal donar-los eixida— i la de les salaons, herència directa del comerç marítim que portava bacallà noruec i atlàntic als ports de Dénia i Xàbia. Era un plat que els llauradors s’emportaven en carmanyola als bancals durant les collites d'estiu, i que les dones preparaven al matí per a tindre’l preparat al migdia sense necessitat de fogons calents.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[19.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, vos portem un arròs que sona a mar i a muntanya alhora: arròs melós de nispros de Callosa d'en Sarrià i galeres. Dos fons preparats el dia anterior; un de galeres torrades i un altre de peix de roca, que s'uneixen en una olla de ferro per donar profunditat i ànima a cada gra d'arròs bomba. Els nísperos confitats en oli, la picada de nyores i el safrà fan la resta. Un plat d'alta cuina que, en realitat, és la geografia d'Alacant posada en una cassola.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Arròs melós de nispros i galeres]]> El nispro va trobar el seu hàbitat perfecte a la Marina Baixa d'Alacant, concretament a Callosa d'en Sarrià, on el microclima entre muntanya i mar li ofereix les condicions ideals. Una de les seues característiques més insòlites és que floreix en hivern, quan la gran majoria d'arbres fruiters dormen, i dona fruit en primavera, convertint-se en una de les primeres fruites de la temporada. Des del 14 de gener de 1992, els nispros de Callosa d'en Sarrià gaudeixen de Denominació d'Origen Protegida, la primera atorgada a una fruita de la Comunitat Valenciana. Les dues varietats principals —Alguer i Nadal— es cultiven en terrasses escalonades a la ladera de la muntanya amb un sistema de reg ancestral.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[18.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, vos portem l'olla d'estiu d'Onda, el plat de cullera que refrescava els estius de la Plana. Verdures fresques de temporada com ara bajoquetes, pésols, carabasseta, que es couen lentament fins a quedar tendres i plenes de sabor. Un sofregit de cansalada viada amb pebre roig que ho ompli tot d'aroma i fons. I si voleu, un grapat d'arròs al final, com es feia a cada casa. Un guisat humil que les mares i les àvies d'Onda han posat sobre la taula generació rere generació. Perquè la cuina de veritat no necessita més que allò que dona la terra en cada estació.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Olla d'estiu d'Onda]]> L'olla no és un plat concret sinó tota una família culinària que defineix la cuina de cullera valenciana. Des de l'olla de la Plana de Castelló fins a l'olleta d'arròs del Maestrat o l'olla de Sant Pere del Puig, cada comarca té la seua versió. La versió d'estiu d'Onda és la variant lleugera i fresca que substitueix els llegums pesats per les verdures de temporada.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[17.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera,vos portem un guisat que és pura identitat valenciana: cassola de clòtxines de roca. La clòtxina, el mol·lusc exclusiu del port de València que els valencians van ensenyar a cultivar en batees fins i tot a Galícia. A més, li posarem verdures de l'horta . Mar i horta en un sol bol, profund, aromàtic i amb arrel que acabarem amb tomaca fresca, cebollí i un toc de llima que elevat el este plat a un altre nivell.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[La torrà d'embotits valencians]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Cassola de clòtxines de roca]]> El cultiu modern del musclo en batees va nàixer a Espanya al port de València a finals del segle XIX (cap a 1890). Durant dècades, els clotxiners valencians es van reunir per compartir coneixements i tècniques. Tan avançats eren que van ser els valencians qui van ensenyar a cultivar el musclo a Galícia: cap als anys 40 del segle XX, pescadors valencians van viatjar a les Ries Galegas per construir i posar en marxa els primers vivers que avui fan de Galícia la primera productora de musclo del món.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[16.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, a La cuina de Morera vos portem un plat que juga amb els contraris: una ensalada crua i rostida amb amaniment de iogurt. Albergina a la graella, moniato daurat i tomaques cherry rostides amb timó sobre una base fresca de remolatxa, carlota i encisam. Tot unit per un amaniment cremós de iogurt grec, llima i julivert que ho lliga tot en un sol bol lluminós i viu. Hui l'hort és el protagonista absolut i que combina en esta ensalada tèbia el millor de dos mons: la intensitat de les verdures escalivades i la frescor viva de les crues, perfectes per a l'estiu.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Ensalada crua i rostida amb iogurt]]> La paraula "ensalada" ve directament del llatí herba salata ("herba amb sal"), que era com els romans anomenaven el plat de verdures crues amanides simplement amb sal, aigua i vinagre. Però el concepte d'amanir i menjar verdures fresques és encara més antic: els egipcis, fa 5.000 anys, ja consumien vegetals crus amb oli i espècies com a part del menjar diari. Fou durant el Renaixement del segle XV quan el terme "ensalada" va adquirir el sentit modern que coneixem avui, passant de ser un simple plat de verdures bullides a una composició estructurada de fulles i amaniment.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[15.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui en La cuina de Morera, cuinem amb les espècies que van canviar el món: curri verd tailandés amb marisc del nostre mar amb arròs basmati. La pasta de curri verd, la més picant i aromàtica de totes, demostra que les rutes de les espècies continuen vives: curri verd de peixos i marisc. abraça daurada, gambó, calamar i musclos frescos en una llet de coco que suavitza sense tapar. Un diàleg inesperat entre dues cuines marineres separades per milers de quilòmetres. A més la, citronella mil·lenària, la llima kèfir insubstituïble i llet de coco ens ajudarà a cuinar el peix fresc de la nostra costa d'una manera completament nova. Tradició asiàtica, producte mediterrani, resultat irresistible.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Va de gildes!]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Curri verd de peix i marisc]]> Una de les curiositats que sorprén més als visitants de Tailàndia és que, contra el que sembla intuïtivament, el curri verd és el més picant dels tres principals (verd, roig i groc). El curri verd va nàixer a principis del segle XX, tot i que probablement existia en formes anteriors des del XIII. Va ser el menys exportat dels curris tailandesos i el darrer a popularitzar-se internacionalment, precisament per la seua intensitat i per la dificultat de trobar fora de Tailàndia els seus ingredients frescos essencials.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[12.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, el fred i el dolç es donen la mà en unes postres que conquisten. Un semifred de xocolate negre i arròs amb llet, intens i sedós, que descansa sobre un llit de iogurt grec i fruites del bosc, com ara una compota de gerds, nabius i mores. El contrast de temperatures, de textures i de sabors és pur plaer. Una recepta que demostra que la pastisseria casolana pot ser, senzillament, irresistible. Xocolate del 70%, nata muntada i arròs amb llet units en un bloc cremós que es congela i es talla com un pastís. Fred, intens, fresc i lleuger a la vegada: tot el que un bon postre ha de ser.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Semifred de xocolate]]> El nom ho diu tot: semifreddo significa literalment "mig fred" en italià. Es tracta d'un postre que neix al segle XIX, quan els pastissers italians van descobrir que si aireaven les mescles d'ou i nata amb prou cura, els microbombolletes d'aire actuaven com a aïllant tèrmic, mantenint la temperatura entre el gelat i una mousse. L'enginy és que no necessita turbina de gelat ni remenar durant la congelació, cosa que el feia accessible a qualsevol cuina

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[11.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera fem el plat que et demana el cos per quan arriba el bon temps: sopa freda de cogombre amb tonyina en mig punt de sal. Una crema llisa i glacial de cogombre, tahina, menta, anet i llima; la mateixa idea que el tzatziki grec o el tarator turc, però amb personalitat pròpia. Al centre, tonyina curada breument amb sal grossa i rehidratada en oli d'oliva, coronada amb llavors de carabassa torrades amb comí i pebre vermell. Cinc mil anys d'història en un bol fred. Recuperem una de les tècniques més antigues de la Mediterrània: la semicuració del peix en sal, i encara més, un plat ideal per als dies de sol i sense cap complicació.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Iaies influencers]]> Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Sopa freda de cogombre amb tonyina]]> La sopa freda de cogombre és una preparació present en dotzenes de cultures al voltant del Mediterrani i més enllà: el tzatziki grec, el tarator búlgar i turc, el djasjik àrab o el raita indi, tots comparteixen la mateixa idea base: cogombre + làctic o greix + herbes + frescor. A Grècia i Turquia, versions d'aquesta sopa es consumeixen des de l'antiguitat com a remei per al calor estival i com a acompanyament digestiu.La versió amb tahina en lloc de iogurt és una fusió culinària moderna que connecta la tradició mediterrània amb la cuina del Llevant, creant un plat amb personalitat pròpia i profunditat de sabor.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[10.06.2026 | La cuina de Morera]]> Hui, en La cuina de Morera, fem un risotto amb història: el plat italià que va nàixer als monestirs del nord d'Itàlia, quan l'arròs hi va arribar de la mà dels àrabs. L'acompanyem amb llobarro, el peix que els senadors romans estimaven com si fora un animal de companyia, i espàrrecs, l’hortalissa que l'emperador August citava com a símbol de velocitat. Tot reunit en un plat d'estiu lleuger, elegant i ple de sabors que recorren tota la Mediterrània

Mira el vídeo en el web

]]>