Continua llegint-ho en el web

La beguda, així com la paraula que la designa, es difongué a través de l'espanyol. La forma castellana chocolate, de fet, s'ha mantingut tant en anglés com en portugués; en francés s'ha adaptat com a chocolat, i en italià, com a cioccolato. En altres zones del domini lingüístic s'ha generat la variant xocolata, formada a partir de la neutralització de la vocal final, que ha afavorit el canvi de gènere posterior: de masculí a femení.

En valencià esta veu ja apareix documentada en 1661 en el «Dietari» del sacerdot Joaquim Aierdi. La referència, amb tot, és una miqueta sinistra: «perquè vent que no havia volgut la nit avans de aquell dia pendre el chocolate, tenia resolt de matar-la»...

Mira el vídeo en el web

L’orde que se li assigna dins del còmput setmanal té, amb tot, una importància relativa. És història. L’important, per a moltes persones, és que el divendres acaben les obligacions laborals i comença el temps dedicat a l’oci, a fer el que realment li agrada a cada u.

Esta idea, en gran part, connecta amb el sentit etimològic de la paraula. El divendres, efectivament, prové de l’expressió llatina dies Vĕnĕris, que literalment significa ‘dia de Venus’. En la mitologia romana, Venus era la deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat. L’ànsia en la busca de l’amor —fora físic o espiritual— feu que Venus es convertira en una deïtat molt festejada. I d’este mateix ètim ha sorgit també l’adjectiu veneri, que s’aplica a les malalties de transmissió sexual. És, potser, el resultat inevitable de l’amor desbocat.

Mira el vídeo en el web

La mateixa paraula carnestoltes prové de l'expressió llatina carnes tollitas, que significa 'carns llevades', i fa referència a la necessitat de menjar la carn que es tinga guardada abans que entre en vigor la restricció de consumir carn pròpia de la Quaresma.

Però, com ja apuntava el poeta valencià Ausiàs March, «la carn vol carn», i carnestoltes és la festa dels excessos carnals: amb balls, desfilades i disfresses. L’ocultació de la personalitat darrere d’una màscara, pròpia d'esta celebració, facilita la transfiguració dels individus, i els atorga una certa llibertat per a transgredir les normes socials vigents durant la resta de l'any. És com si es diguera: jo no soc jo, però faig sense inhibicions el que m’agradaria fer. 

Continua llegint-ho en el web

L’origen més remot de la paraula amor apunta a l’arrel indoeuropea am-, que està relacionada amb el vocable ‘mare’, i que ha donat lloc també, entre altres, a paraules com amistat o amabilitat. En qualsevol de les seues derivacions està revestida d’una capa d’afecte. Però, en particular, l’amor romàntic, tal com el concebem actualment, és un sentiment que es gestà en l’Edat Mitjana. La literatura cavalleresca contribuí decisivament a la seua expansió. Antigament, les relacions s’establien en base a l’atracció sexual (anomenat en la Grècia clàssica amb el terme eros), i sobretot pels interessos comuns i el desig de reforçar aliances.

El Dia de Sant Valentí, que se celebra el 14 de febrer, és una celebració tradicional d’alguns països anglosaxons, que molt modernament s’ha estés per tot arreu. Però, vinga d’a on vinga, si produïx benestar, benvingudes siguen les manifestacions d’amor.

Continua llegint-ho en el web

L’etimologia de febrer pot ajudar a constatar-ho. El nom d’este mes prové del llatí februarius, que deriva de Februa, nom de la festa dedicada a Februus, déu de la mitologia etrusca que simbolitzava alhora la mort i la purificació. En esta època de l’any, després del rigor hivernal, era costum fer sacrificis i ofrenes en memòria dels difunts.

La festa de la Candelera, pròpia de la tradició cultural cristiana, en què —seguint el ritu jueu— se celebra la purificació de Maria, és també, en gran part, una reconversió de la Februa.

Continua llegint-ho en el web

La carxofa és la flor immadura de la carxofera, carnosa i coberta de bràctees imbricades. És coneguda i apreciada des de ben antic. En la terminologia científica rep el nom de Cynara, que originàriament era el nom d'una bella i candorosa jove a qui Zeus seduí i s'emportà a l'Olimp; però, com a castic per voler abandonar-lo per a tornar amb els seus pares, la transformà en carxofera: una planta amb belles flors, que tenen un cor molt tendre i un sabor lleugerament amarg. Els antics grecs creien que les carxofes tenien efectes afrodisíacs. No està demostrat que en tinguen. Sovint projectem sobre els objectes els nostres propis desitjos. Però el que sí que està plenament comprovat són les propietats antiinflamatòries i antioxidants de la carxofa. En la medicina tradicional, la carxofa s'ha utilitzat també, de forma habitual, per a tractar l'anèmia, la diabetis, la gota i el reumatisme.

En el municipi de Benicarló, situat en la comarca del Baix Maestrat, es cultiva tradicionalment una varietat d’esta planta que, per la seua singularitat, té una Denominació d’Origen Protegida: la carxofa de Benicarló. Cada mes de gener els benicarlandos celebren la Festa de la Carxofa, que ha sigut declarada Festa d'Interés Turístic Autonòmic.

Continua llegint-ho en el web

El seu origen és dubtós; probablement prové d’una llengua preromana. En castellà també apareix usada la forma frazada en textos medievals, especialment per a referir-se a una manta peluda que es tirava per damunt del llit, i encara manté una certa vitalitat en alguns països americans. Escriptors com Vargas Llosa, José Donoso o Ernesto Sábato la utilitzen en les seues obres. Però tot fa pensar que es tracta d’una forma importada de la nostra llengua.

En els nostres textos medievals apareix prou usada des de ben antic, a vegades escrita amb ç : «Hac posada la cócera dejús lo matalaf [...] e les flaçades», es diu en el Blanquerna, una narració del beat mallorquí Ramon Llull escrita a Montpeller en 1283, en què descriu de manera molt realista la vida medieval. La importància de les flassades en el món antic era crucial. El fred era una gran amenaça per a la supervivència. Per això, no deixa de ser curiós que en alguns llocs de Catalunya i del Rosselló estigué vigent del segle XIII al XV l’anomenat dret de flassada, pel qual, a la mort d’un pagés de remença (nom que es donava als llauradors adscrits a la terra), el senyor tenia el dret d’apropiar-se la seua millor flassada.

Continua llegint-ho en el web

Però, més enllà de la comprensió científica d’este fenomen, el foc —sobretot, la conquista del foc: com generar-lo i preservar-lo— ha representat un anhel permanent en la història de la humanitat. El Sol —l’astre incandescent que ens proporciona llum i calor— és, potser, la manifestació simbòlica per excel·lència del foc. I per això ha estat adorat per molts pobles com una deïtat. Per als antics egipcis, Ra, el déu del Sol, era la divinitat suprema. Per la seua banda, els sacerdots de l’antiga Pèrsia esdevingueren els guardians del foc. Tenien la missió de mantindre'l encés permanentment en els temples sagrats.

L’etimologia de la paraula foc també és molt significativa. Prové del llatí focus, que originàriament significava ‘fogar, llar’; o siga: el lloc d’una casa a on es feia foc per a calfar-se o per a guisar. Tot girava al voltant del foc. La llar era la part central de la casa. I ara, de fet, esta paraula ha adquirit el valor de casa pairal, la residència familiar.

Continua llegint-ho en el web

El recurs a la màgia està present en moltes civilitzacions antigues. El terme màgia, de fet, deriva del persa antic maguš, i possiblement està relacionat amb l’arrel protoindoeuropea *magh-, que tenia el significat de ‘ser capaç de’.

La màgia consistix precisament en això: en tindre la capacitat de fer el que els altres no poden fer, desafiant els límits de la realitat o generant il·lusions fictícies.

Continua llegint-ho en el web

Però, per a nosaltres, la paraula Nadal, escrita amb majúscula inicial, està associada indissolublement a la festa cristiana en què es commemora el naixement de Jesús de Natzaret . Amb tot, la veritat és que es desconeix la data exacta d’este fet històric. En la Bíblia hi ha cap referència precisa sobre la data de naixement de Jesús. No va ser fins a mitjan segle IV quan el papa Juli I decretà que el naixement de Jesucrist se celebraria el 25 de desembre. L’elecció d’esta data no és casual. Tenia com a objectiu reemplaçar una festa d’origen pagà que els antics romans anomenaven Dies Natalis Solis Invicti, és a dir, el ‘Dia del Naixement del Sol Invicte’, una celebració destinada a festejar el solstici d’hivern, quan la duració de la llum diürna començava a incrementar-se dia rere dia. Este canvi de tendència en la trajectòria de l’astre rei representava per als romans el renaixement de la vida, amb el triomf de la llum sobre la tenebrosa obscuritat.

D’aquella antiga celebració del Sol Invictus, la iconografia cristiana també prengué el costum de representar Jesucrist amb una corona radiada. Les nostres tradicions tenen un sediment cultural que arrela en pràctiques que provenen d’un passat antiquíssim.

Continua llegint-ho en el web

Les paraules també s’aclimaten a l’entorn a on arrelen. La paraula grévol prové de la forma llatina aquifolium, que significa ‘fulles en forma d’agulla’. En italià, preservant una gran fidelitat als orígens llatins, es diu agrifoglio; en castellà, després de diversos canvis, s’ha adaptat com a acebo; en portugués, per la dimensió habitual de l’arbre, se li ha aplicat un sufix diminutiu, i es diu azevinho.

La llengua dels colons romans anà adaptant-se a l’entorn, mesclant sons i estructures morfològiques del seu llatí vulgar amb les llengües de la població colonitzada. El resultat d’eixa mescla són les llengües romàniques. Al final, tot —la flora i la fauna, i també les paraules, per descomptat— estan sotmeses a un procés d’hibridació constant.

Continua llegint-ho en el web

Continua llegint-ho en el web

L'origen del mot és incert. És molt possible que siga una aportació de l’àrab vulgar. Però, en qualsevol cas, el que sí que està clar és la seua vinculació amb València: la primera documentació de la paraula apareix en un document de 1249. També és segur que des del valencià passà al castellà; posteriorment s'expandí al francés, donant lloc a la forma baraque, i des d'esta llengua s'estengué a moltes altres, com ara l’anglés, a on es diu barracks, o a l’italià, a on es diu baracca.

Mira el vídeo en el web

A Europa este joc es popularitzà durant el segle XV. I cal apuntar —amb un discret orgull patri— que els valencians contribuírem a definir les actuals regles del joc. Bernat Fenollar, Francesc Castellví i Narcís Vinyoles publicaren al voltant de 1475 l’obra poètica Scachs d’amor, a on, amb l’aparença d’una disputa amorosa, juguen una partida d’escacs en què apareix per primera vegada la figura de la dama. L’amor cortés ja s’havia manifestat, i es projecta d’eixa manera en el joc. Però, a més d’esta contribució, cal destacar que el sogorbí Francesc Vicent publicà en 1495 el Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, a on es definixen per primera volta les regles actuals del joc d’escacs.

Continua llegint-ho en el web

El color tan singular de la corfa del fruit ha originat la creació de l’adjectiu castany, aplicat sobretot als cabells.

Contràriament al que sovint se sol pensar, les castanyes no es consideren fruites seques, ja que més d’un cinquanta per cent del seu contingut és aigua. La resta està format per glúcids, potassi, fòsfor, fibra i tiamina (un component vitamínic necessari per al creixement i el funcionament de les cèl·lules).

Continua llegint-ho en el web

El caqui té un alt contingut en provitamina A, que ajuda a mantindre en bon estat els ossos, així com la pell i els cabells. L’alt contingut en aigua i en fibra soluble fa que resulte molt adequat per a combatre el restrenyiment.

Continua llegint-ho en el web

Però les paraules fan el seu camí i experimenten canvis constantment. I així és com, en un nou salt metafòric, en les últimes dècades del segle XX la paraula cementeri ha passat a designar també el lloc destinat a depositar certes màquines que han deixat d’usar-se. I així parlem, per exemple, dels cementeris d’automòbils; o també de cementeris nuclears, per a referir-se al lloc a on es depositen els residus que generen estes centrals. Amb sorna, també es parla irònicament de cementeri d’elefants per a referir-se a determinats organismes que acullen antics càrrecs públics que han deixat de tindre protagonisme en la vida política.

No deixa de ser una paradoxa que, mentre que els cementeris s’omplin de morts i d’objectes inservibles, la paraula amb què designen estos llocs estiga tan plena de vitalitat.

Continua llegint-ho en el web

La perdiu té un cap menut, que contrasta amb un cos robust i gros; les ales i la cua són curtes; el plomatge és de color gris rogenc, amb taques marrons, negres i blanques en la part inferior del cos, i les galtes i la gola, blanques, delimitades per una franja negra; el bec i les potes són de color roig. Fa els seus nius en terra, sovint en camps de cereals. Poden arribar a pondre fins a vint ous per niu. Solen deambular en grup, buscant aliment per cultius i erms; però, a diferència d’altres gal·linàcies, també poden desplaçar-se per l’aire, fent vols de fins a dos quilòmetres.

Encara que les perdius no tenen un clar dimorfisme sexual, els mascles reben específicament el nom de perdigots. Es diferencien de les femelles sobretot pel seu cant, que els caçadors utilitzen com a reclam per a atraure les femelles. Els pollets de la perdiu s’anomenen perdigons.

Continua llegint-ho en el web

L’etimologia sempre ajuda a comprendre el significat que ha adquirit en l’actualitat. Defenestrar prové del llatí defenestrare. S’havia format per la combinació del prefix de-, que fa referència al punt des del qual arranca una acció, i el substantiu fenestra, que significa 'finestra'.

De la combinació d’estos dos elements es desprén que defenestrar, en un primer moment, significava ‘tirar a algú des de dalt d’una finestra’, i així és com consta encara en la primera accepció de la definició del Diccionari normatiu valencià.

Continua llegint-ho en el web

L’alberginera prové de l’Índia. Des d’aquelles terres llunyanes va ser transportada pels àrabs per la conca mediterrània fins a arribar a la península Ibèrica durant l’Edat Mitjana.

El nom vulgar àrab amb què ens arribà era al-bedenǧéna. En castellà ha evolucionat a berenjena. En valencià el nom àrab anà germinant en una gran quantitat de variants. Esta diversitat de noms és una prova evident de la gran popularitat que des de ben antic va aconseguir entre els nostres avantpassats. La forma més estesa actualment en valencià és albargina; però en algunes comarques també és coneguda com a albergínia, ambargina o albarguenya; en altres comarques s’ha elidit la síl·laba inicial, vestigi de l’antic article àrab, i se li diu bargina, barzínia o basínia.

Continua llegint-ho en el web

El fruit de la garrofera s’anomena garrofa. Té forma de baina, d’entre deu i vint centímetres de longitud, que, quan arriba a l’estat de maduresa, adquirix un color marró fosc, quasi negre. Durant molt de temps va ser considerat un aliment propi del bestiar, però actualment, per les seues reconegudes propietats nutritives, ha aconseguit una gran revaloració, especialment en rebosteria. Els seus tanins contenen àcid gàl·lic, un potent antisèptic natural amb efectes antioxidants, antial·lèrgics i antibacterians. Estes propietats han fet que s’utilitzen també en farmacologia i en productes naturistes.

La paraula garrofa prové de l’àrab ḫarrûbah, i este del persa ẖar lup, que volia dir ‘mandíbula d’ase’. La similitud de formes entre una cosa i l’altra feu que es produïra esta translació semàntica. 

Continua llegint-ho en el web

A banda d’este significat genèric, la paraula quarantena s’usa per a referir-se a l’aïllament de persones o animals (i, ocasionalment, també mercaderies) per a evitar o limitar el risc que propaguen alguna malaltia infecciosa. Però, curiosament, la paraula quarantena, contràriament al que podria pensar-se, no vol dir que hagen de ser exactament  quaranta dies, sinó que el període d’aïllament requerit pot ser diferent segons cada malaltia concreta.

És molt habitual que les paraules mantinguen components que amb el temps es van alterant. El nom de quarantena en el sentit indicat és, efectivament, molt antic. Prové de l’expressió italiana quaranta giorni  (és a dir, ‘quaranta dies’), que després es va reduir a quarantina en la regió del Vènet. Esta forma dialectal és precisament la que passà posteriorment a l’anglés com a quarantine. Al final, totes les llengües conformen un mosaic amb les peces entrellaçades.

Continua llegint-ho en el web

Ens havia arribat del fràncic wahta, a on tenia el significat de ‘guàrdia’. Però les paraules, quan passen d’una llengua a una altra, van transformant la seua càrrega semàntica. En anglés, per exemple, este mateix ètim ha donat lloc a whatch, que significa ‘mirar amb atenció’; i en alemany ha evolucionat a wachen, que significa ‘vetlar, vigilar’.

Com a vestigi d’aquell significat originari, encara tenim, formant part del nostre paisatge costaner, les torres de guaita. Són unes construccions militars alçades en llocs alts i segurs, de planta circular o quadrada, coronades amb matacans o merlets, que permetien divisar una ampla franja en l’horitzó i alertar ràpidament davant de possibles atacs.

Continua llegint-ho en el web

A partir de la faula d’Isop, recreada per La Fontaine, les xitxarres han passat a simbolitzar entre nosaltres un alegre i negligent vitalisme. Però cada cultura forja el valor dels seus símbols en funció de tradicions i necessitats molt variades. A la Xina, per contra —més pragmàtics, o potser condicionats per altres necessitats més peremptòries—, estos insectes són considerats un menjar exquisit.

Continua llegint-ho en el web

L'oroneta té entre quinze i dènou centímetres de llarg, des del cap fins a l’extrem de la cua. El plomatge dominant del seu cos és majoritàriament de color negre, amb tonalitats blavenques per damunt, si bé té una pinta rogenca en el front i en la barba, i les plomes de la panxa són blanques, més lluentes en els mascles.

Les ales són llargues, estretes i punxegudes, i la cua, molt bifurcada. Esta estructura corpòria els permet fer autèntics vols molt acrobàtics, necessaris, per una altra banda, per a poder caçar insectes, que constituïxen l’aliment bàsic de la seua dieta.

Continua llegint-ho en el web

En la seua fisonomia destaquen uns grans ullals, que fan que, en l’imaginari popular, s’hagen convertit en criatures sinistres de la nit. Però les nostres rates penades són animals insectívors, i en el nostre ecosistema duen a terme una funció fonamental en la pol· de les flors, així com en la dispersió de llavors. 

Entre els valencians, la rata penada és una figura icònica, que forma part de la nostra simbologia heràldica. Corona l’escut de la ciutat de València i el d’altres municipis valencians, i està present també en el de molts clubs esportius i entitats culturals i festives.

Continua llegint-ho en el web

De infĭrmitas s’originà infermetat, que prompte es transformà en enfermetat, per assimilació de la vocal inicial a la de la síl·laba següent. Estes formes estan àmpliament documentades en textos antics, i en els diccionaris actuals, com a reflex d’eixe ús, apareix registrada la variant infermetat, tant amb el significat de ‘falta de fermetat’ com amb el de ‘malaltia’, este últim sentit amb la marca d’antic. I d’estos dos substantius (infermetat i enfermetat) sorgiren les formes infermer i enfermer per a referir-se a la persona que prestava assistència als malalts, administrant-los medicaments o practicant-los cures diverses. La variant enfermer, antiquíssima, ja apareix usada a finals del segle XIII en un escrit del notari de la cort Berenguer de Ripoll, recopilat pel professor Enric Guinot, junt amb altres documents, amb el títol genèric de Pergamins, processos i cartes reials: «Sie a tots coneguda cosa com nós, frare Bernat Pallarés, enfermer del monestir de Benifaçà». Amb tot, modernament s’ha optat per difondre com a cultisme la forma infermer, que enllaça més fidelment amb la forma originària llatin

Continua llegint-ho en el web

La séquia mare és el canal principal d’un sistema de reg. La Séquia Real del Xúquer, per exemple, que d’eixida té deu metres d’ample, es distribuïx per diversos braçals, filloles, séquies i sequioles, que en total fan més de cinc-cents quilòmetres de conduccions. Més de trenta mil llauradors s’encarreguen de distribuir l’aigua per una superfície de dos-centes quaranta mil fanecades.

L’aigua és l’essència de la vida. Gràcies a un esforç continuat de generacions, hem sigut capaços de convertir moltes terres ermes en fèrtils, i això ens ha permés transformar el territori a on vivim en un espai més habitabl

Continua llegint-ho en el web

D’esta activitat prové la dita valenciana fer i desfer, la faena del matalafer, que s’usa per a referir-se a una faena considerada vana, perquè, a conseqüència de decisions contradictòries, algú s’ha vist obligat a desfer coses que prèviament havia fet.

Continua llegint-ho en el web

Els romans, per a explicar-se el naufragi de moltes embarcacions a l’entrada de l’estret de Sicília, pensaven que hi havia uns monstres marins que, procedents de les profunditats de l’avern, atreien els navegants amb els seus cants melodiosos i després els devoraven. Era un mite que s’havia gestat en la cultura grega. En la versió més arcaica, les sirenes eren unes nimfes amb bust de dona i cos d’au; més tard van passar a ser representades també amb cos femení i cua de peix. En algunes llengües encara s’expressa esta dualitat figurativa amb paraules distintes. En anglés, per exemple, per a designar la dona au s’usa la paraula siren, mentre que la dona peix rep el nom de mermaid.

El mite de la sirena, present emblemàticament en obres com l’Odissea, d’Homer, és el reflex d’uns prejuís ancestrals, que atribuïen a la bellesa femenina un caràcter pervers, capaç d’atraure seductorament els hòmens per a corrompre’ls.

Continua llegint-ho en el web

Continua llegint-ho en el web

El sentit originari de la veu alqueria feia referència a un conjunt de cases de camp, ocupades per una o diverses famílies, que conformaven una propietat rústica dedicada a labors agrícoles o ramaderes. En l’actualitat, la paraula alqueria ha quedat associada a una construcció típica de la comarca de l’Horta de València, sovint de diverses plantes, i a vegades amb aspecte de palauet. Això ha fet que, modernament, algunes d’aquelles vetustes construccions s’hagen rehabilitat com a luxosos establiments de restauració.

Continua llegint-ho en el web

Per a trobar la relació entre el significat originari de epidèmia i el sentit actual del terme, cal acudir a Hipòcrates, una de les figures més rellevants de la història de la medicina, que visqué en el segle V abans de Crist, i que publicà un conjunt de set llibres amb el títol genèric d’Epidèmies. Encara que potser el seu subtítol resulta més aclaridor: «Notes, memòries o relats de malalties observades durant les meues estades en diversos pobles».

I és que era costum d’aquella època que els metges anaren de poble en poble visitant els malalts per a alleujar els seus mals i intentar sanar-los.

Continua llegint-ho en el web

La cultura popular li atribuïx històries fantàstiques. Entre nosaltres té fama d’avara, perquè es creu que s’ho guarda tot, especialment els objectes brillants; a Anglaterra es considera una au de mal averany; a Escòcia, si està parada en una finestra, s’interpreta com un auguri de mort imminent; però en la immensa Xina es veu com un signe de plàcida felicitat.

El llegat cultural condiciona la nostra perspectiva. Tal com recorda una dita popular, tot varia segons els ulls amb què es mira. Però, si sentim curiositat per este curiós pardal, podem observar-lo en els nostres parcs i jardins, saltironant i picant ací i allà, amb el seu xarroteig inconfusible.

Continua llegint-ho en el web

La paraula vacuna deriva de vaca. Es diu així perquè el metge i naturalista anglés Edward Jenner, que durant l’últim quart del segle XVIII va exercir com a metge rural en el comtat de Gloucestershire, situat al sud-oest  d’Anglaterra, va observar que les dones  que es dedicaven a munyir les vaques no contreien la pigota, una malaltia greu que, durant segles, va constituir una autèntica plaga per a la humanitat.

A partir d’esta observació, volent indagar en les causes que produïen eixa immunitat, el doctor Jenner va sospitar que les persones que estaven en contacte directe amb vaques probablement havien contret prèviament una altra malaltia, coneguda com a verola  bovina, de característiques semblants però d’efectes lleus, que feia que els afectats hagueren quedat protegits contra la pigota. Basant-se en els principis curatius de la medicina oriental, Jenner va inocular a un xiquet de huit anys la limfa dels munyidors afectats per la verola bovina per a observar l’efecte que produïa en ell. El procediment, no exempt de riscos, va resultar enormement efectiu. I James Philips, que així és com li deien al xiquet, no sols no va desenvolupar la malaltia, sinó que va validar plenament la hipòtesi d’Edward Jenner. Eixa és, en essència, la base en què es fonamenten les vacunes.

Continua llegint-ho en el web

Tradicionalment, els pètals de la flor de la rosella s’han usat per la seua acció sedant; també se li atribuïxen propietats antitussígenes i antidiarreiques.

El nom popular de rosella deriva de rosa. Originàriament es feia servir com a simple diminutiu, amb un valor de ‘rosa menuda’, i no va ser fins al segle XVII, a partir de la classificació taxonòmica duta a terme pel botànic suec Carl Linné, que començà a utilitzar-se per a designar de manera específica i exclusiva esta bella planta silvestre.

Continua llegint-ho en el web

En valencià apareix documentat en el Thesaurus puerilis, una obra destinada a facilitar l’ensenyança del llatí als xiquets, publicada en 1575 pel religiós Onofre Pou.

Durant molt de temps, el terme alarma es mantingué exclusivament en el vocabulari militar; però, a poc a poc, anà estenent-se a uns altres àmbits amb nous significats relacionats. En primer lloc, per a fer referència a la inquietud causada per alguna cosa que es percep com una amenaça o un perill sobtat. En este sentit, la Constitució Espanyola regula la declaració de l’estat d’alarma, desplegada en una llei orgànica posterior, per a afrontar catàstrofes, crisis sanitàries greus, paralització de serveis públics essencials o situacions de desabastiment de productes de primera necessitat.

Continua llegint-ho en el web

A nosaltres, els valencians, la paraula mare ens vingué del llatí mater. Però l’arrel profunda d’este vocable presenta similituds en moltes llengües del món, cosa que fa pensar que és una paraula bàsica, compartida per molts pobles, que, tot i viure dispersos i distanciats entre si, tenen lligams remots que els agermanen. Entre les llengües germàniques, les semblances són evidents: en anglés es diu mother; en alemany, Mutter; en suec i en danés, moder. Entre les llengües eslaves també es poden apreciar clarament les similituds: el nom de la mare en rus és mat'; en polonés o en txec es diu matka; en serbi, maika. Inclús en llengües tan remotes com l’hindi es poden trobar clares similituds; en esta llengua a la mare se li diu mātā..

Al final, com oportunament ens recorda la dita, de mare no n’hi ha més que una. I així pareix que ha passat també amb la paraula que la designa, encara que després s’haja ramificat en múltiples variacions.

Continua llegint-ho en el web

La idea de patiment associada al treball és habitual en textos antics. I, en gran part, és comprensible: la majoria de treballs requerien un considerable esforç físic i causaven, consegüentment, una gran fatiga. Com a recialla d’aquell significat primitiu, encara perdura esta idea en algunes expressions formades amb la paraula treball, com ara amb penes i treballs, en què els dos substantius, penes i treballs, s’encavallen per a reforçar-se mútuament amb el significat de ‘moltes dificultats’: «les mules ascendiren, amb penes i treballs, mig espantades per les formes fantasmagòriques de les retorçudes soques de les oliveres», escriu Josep Palomero en El tatuatge dels apàtrides.

En algunes llengües, de fet, s’ha mantingut el sentit que tenia originàriament la paraula treball. En italià, per exemple, es distingix entre travagliare, que significa ‘turmentar, afligir’, i lavorare, que vol dir ‘treballar, fer faena’.

Continua llegint-ho en el web