Diana Morant: retrat incomplet

Quan al populisme encara no l'anomenaven així, Diana Morant ja li va plantar cara. Va ser en un debat electoral organitzat per Ràdio Gandia, en Foment, en la campanya de les eleccions municipals del 2015. Ella era una candidata inèdita. Enfront tenia l'aleshores alcalde del PP i candidat a la reelecció, Arturo Torró. Els més fans festejaven les ocurrències de l’alcalde amb les habituals rialles de barra de bar, rebien amb somriures nerviosos les crítiques de la candidata a la seua gestió i li mostraven menyspreu. Res de nou. Diana va temperar els nervis inicials, va saber llegir ben bé el debat –que es va estudiar a consciència durant els dies anteriors–, va aguantar, va replicar amb fets i dades sense perdre ni el to ni la compostura i va argumentar amb veu clara i gestos calmats les propostes que duia en el seu programa. Al remat va traure de polleguera el candidat popular.

“Els enxufats estan en IPG” (una empresa pública municipal, ja dissolta), va arribar a reconéixer en veu més alta el seu contrincant. I així es va convertir en una alternativa real. Moltes persones es pregunten qui és la nova ministra de Ciència i Innovació. Diana és reflexiva, constant i organitzada. I implacable, quan cal. Diana també és la neta d’un home que va servir com a criat a la casa d’una família benestant que l’encoratjava a estudiar per no haver de servir mai ningú com ell havia hagut de fer per guanyar-se la vida i tirar avant la seua família.

La nova ministra sap ben bé el que vol i, sobretot, no oblida quins són els seus orígens. Com aquell alcalde en aquell debat, erraran els seus detractors, que ja l’esperen esmolant les crítiques i les desqualificacions personals en el circ mediàtic i polític que concentra l’M-30, en menysprear-la per dona i també per socialista. La política és, massa sovint, una màquina de picar carn, però Diana Morant du el camí d’arribar allà on es propose. Només necessita temps perquè els obstacles sabrà evitar-los.